Aquest és un text escrit directament al bloc, sense previes proves, sense massa correccions. És una reflexió.
Com ho han de fer els periodistes per parlar de música? Vull dir, quan tu entrevistes un músic, què li preguntes? Alguna de les coses que preguntes té a veure amb la música que fa? Ep! És difícil! La música és un art que s’escapa de les explicacions, bé qualsevol art s’escapa de les explicacions, però parlar de música… és complicat!
“Escolta, aquell fa amb la quarta augmentada que poseu després de dir “t’estimo granota”, només amb la bateria, el baix i el teclat sonant, trobes que no hauria estat millor un fa sus4 amb guitarra inclosa?”
“No trobeu que els baixos del vostre disc són massa baixos?”
“Perquè en aquella cançó la caixa de la bateria sobresurt per damunt de tot i en canvi a la tornada desapareix?”
Aquestes preguntes o comentaris poden ser habituals entre músics, però us imagineu un periodista fent aquestes preguntes? Vosaltres direu: “Però és que aquestes preguntes són massa tècniques!”. Bé, però és que això és parlar de música…! Si és possible parlar de música, és així. La resta són anècdotes, comentaris polítics, sensacions, opinions sobre la moda actual, etc.
Amb la arquitectura passa el mateix. Malament si un arquitecte ha de donar massa explicacions. Malament si ha de parlar de Heidegger i Plató. Malament si ha de donar explicacions metafísico-alegòriques del que és un edifici…
A mi em sembla que les arts s’expliquen en elles mateixes i en la funció que desenvolupen. La única que es pot servir de la paraula per explicar-se és la literatura… no?
El món de la música és ple de col·laboracions… Un petit escrit aquí, una entrevisteta allà, “per què no vens a tocar la guitarra aquest dia?, “Hola em dic tal i m’agradaria que col·laboressis al meu disc…”, etc. etc. etc.
Això, en sí, no és dolent, a vegades és pesat perquè tot és de molt bon rotllo, i ja sabem què vol dir això… però no és dolent, amb la mesura justa no és dolent. De fet, s’ha de reconèixer que si no hi hagués amor a l’art i moltes ganes de fer coses per amor a l’art poques coses interessants sortirien.
Dic tot això, perquè fa poc em vaig desfogar una mica amb una gent que no en tenia cap culpa, que ho fan molt bé i que, de fet, no tot ho fan fer “per amor a l’art”… Sempre m’han tractat molt bé, hi ha hagut un respecte i tal… A vegades m’han de perseguir, això sí, sempre entrego just a última hora les tres o quatre coses que hi he escrit… És Paper de Vidre, una revista digital cultural que bascula entre la literatura, la música, el cinema, etc.
La última col•laboració que hi vaig fer va ser en forma de dues respostes a dues preguntes que adreçaven a diversos cantautors tractant el tema de les lletres de cançons. A continuació transcric l’escrit que els vaig enviar. A partir d’ara, de tant en tant, transcriuré alguna de les petites coses que faci o que he fet per algun mitjà. Al cap i a la fi també són escrits meus… no?
Doncs vinga!:
1 - Escollir una de les lletres de cançons que has escrit que valores especialment (no cal que sigui la més coneguda) i explicar breument el seu procés de creació.
La veritat és que estic bastant en contra de llegir les lletres de les cançons com si fossin un poema… Poques cançons no perden en aquest procés. O dit d’una altra manera, una lletra llegida pot ser genial i en canvi un nyap com a cançó, i al contrari…
Bé, després d’aquest pròleg… La lletra és de la cançó “El camí”:
Un dia un home em va dir “si agafes aquest camí arribaràs on vols arribar”.
I jo li vaig fer cas, anava caminant, però el camí es nava enbardissant.
Vaig poder sortir ben esgarrinxat, però almenys per fi vaig poder reposar.
Tot reflexionant sobre el que havia passat vaig decidir tornar a començar.
De bon començament, amb els ànims renovats i amb una gran finalitat.
Anava decidit, corria sens parar, frisava per arribar!
De tant mirar endavant vaig empassegar amb una arrel de pi molt gran.
Sort d’una noia que passava per allà i les farides em va curar.
I ens vàrem fer amics, i caminàvem plegats, i és que estàvem enamorats!
Tot era tan bonic, miràvem les flors fèiem l’amor al mig del bosc.
De sobte ens vam mirar i vam al.lucinar! I és que havíem arribat!
I és que sembla extrany quan vas acompanyat el camí es fa molt menys llarg.
-
Tal com us he dit, així llegida, la cançó me n’adono que té una rima molt reiterativa, en canvi cantada no fa aquesta sensació…! Insisteixo en això, una cosa és la poesia i una altra ben diferent les cançons, són dos llenguatges artístics diferents. Hi ha molta gent que ho ignora i és importantíssim.
Tornant a la cançó, és un text molt fàcil de cantar, i això ha fet que cada vegada la valori i m’agradi més… És una fàbula senzilla, amb un missatge senzill, no té pretensió ni tampoc influències literàries clares… (cosa que per mi és positiva…), crec que la podria haver cantat un trobador qualsevol… o això és el que jo pretenia.
La cançó va començar amb la frase de la primera línia juntament amb els acords de la primera línia, i va continuar de la manera més natural i lògica possible, intentant que es desenvolupés i que tingués un final ben bonic i planer. Tota la història es localitza en un camí al mig d’un bosc, un espai antic com l’ésser humà, quasi bé genètic… i que a mi m’encanta i em motiva.
També hi havia la intenció d’utilitzar algunes paraules empordaneses i/o paraules poc utilitzades. I així va quedar…
-
2 - Escollir una de les lletres de cançons d’altres compositors que més t’agradin i explicar breument el perquè.
Diu que ja no et fas el llit
I que plores a les nits
I quan surts amb les amigues
Diuen que menges amb els dits
Diu que truques a tothom
Fins i tot a antics companys
Però jo sé que el que tu busques
Només ho trobaràs amb mi
Diu que et van veure amb el Joan
Un dissabte allà al canòdrom
Quan tothom sap que és un imbècil
I que li suen molt les mans
Diuen que reies massa fort
I que apostàveu pels més lents
En sortir et va fer un petó i després….
En fi, després no ho vull saber
També has tornat a treballar
I ara et lleves més aviat
I el cafè amb llet que jo et servia
Te’l posa el noi de l’altre torn
Diu que no et va tan malament
Però a mi em sembla que em menteixen
Perquè jo sé que el que et fa falta
Només ho trobaràs amb mi
Mishima té un estil musical que està una mica allunyat dels meus gustos habituals, tot i això valoro molt el que fan, i valoro molt la primera cançó que m’hi va fer fixar: “Diu que ja no et fas el llit”, que és la que he reproduït aquí a sobre.
M’agrada molt les imatges que insinua, en petits moments s’escapa de la realitat i suggereix actituds primitives per evocar la pèrdua del nord, unes actituds que molts hem experimentat amb sorpresa en algunes ocasions…
Dins del marasme de lletres banals, que no s’entenen o que ni diuen ni suggereixen res, aquesta es reivindica com una gran cançó. Llenguatge senzill, positivament reiteratiu (la reiteració és súper efectiva i lògica a les cançons), és concreta en els fets però oberta en les interpretacions, una mica teatral, etc… res, que està molt bé i m’agrada molt.
Això de la música va a èpoques, hi ha èpoques que escoltes uns discos i hi ha èpoques que n’escoltes uns altres… L’època actual vindrà molt marcada per “Joan as a police woman”, el grup de la Joan Wasser. Ja té 2 discos al mercat, el primer es diu “Real life” i el segon “to survive”, a part hi ha tota una sèrie de singles amb bonus tracks i demés. Als països anglosaxons hi ha un mercat important del single i l’ep, i ja n’ha tret uns quants. Ella és de Brooklyn, Nova York. La referència que donaven de ella al presentar el seu primer disc era la de violinista i vocalista de Antony and the Johnson’s.
M’encanta. Només puc dir això. Feia molt de temps que no m’enamorava d’un grup… i m’ha passat. Canta súper súper bé, té feeling sense impostura, una manera de composar molt personal, aconsegueix enganxar sense tornades (“estribillos”), té temes lentíssims, lents, molts mitjos temps i alguna cançó accelerada. Podríem dir que fa un soul blanc una mica pop i modern, però tampoc tinc clar que es pugui definir com a soul… és tant personal que potser hauríem de buscar una etiqueta nova… Quan s’és bon músic, quan s’és intel•ligent i es coneix la harmonia, el ritme i t’agrada investigar, no cal trobar etiquetes… les crees. El que també està molt bé és la contenció en la instrumentació, pocs instruments tocant alhora, molt ben mesclats i apretant el màster sense perdre gens de definició (els americans en saben un ou de fer sonar!). El segon disc sona millor que el segon, això sí. El primer té un so una mica més fosc (greu), però quan les cançons són tan bones i es canta tan bé, el so perd importància!
Jo venia molt il•lusionat del primer disc, esperava molt del segon! El dia que el vaig escoltar em vaig emprenyar! Esperava més, més! Esperava una hecatombe! I quan desitges tant una cosa, passa el que passa… em va semblar poca cosa… em vaig emprenyar… Però varen passar els dies i amb més tranquil•litat el vaig anar escoltant i vaig entendre que simplement era tan bo com el primer (però amb més bon so) i que això ja era suficient…
Després va venir el concert, que va ser dijous passat 6 de novembre a la sala Mephisto de Barcelona. Feia molt de temps que jo no anava expressament a Barcelona, sol, només per veure un concert de algú que no conec i tornar cap a casa a dormir… Em va agradar, molt, em va agradar la actitud, em va fer pensar en nosaltres… vull dir, el rotllo que tenien amb els del grup, la seva actitud a l’escenari, el bon rotllo, la sinceritat i la poca teatralitat en la posada en escena. Només eren 3, però bons. No hi havia artificis, 3 músics tocant.
Us la recomano: “Joan as a police woman”.
De negatiu, només haig de dir que el format del cd em sembla un rotllo! Poc pràctic. I que l’ordre de les cançons podria ser millor…
Al número 249 de la Revista de Girona, editada per la Diputació de Girona s’hi va publicar un article anomenat “Mazoni, i no pas Manzoni”. Aquest article el va escriure en Josep Pujol, professor d’Història de la Cultura a la Escola de Música de Catalunya (Esmuc). Al número 250 de la revista també hi ha aparegut un reportatge de 9 pàgines sobre el Pop-Rock que exporta la Bisbal. Aquest segon article el va escriure en Gerard Bagué, que ens va venir a entrevistar a la Bisbal a un colla de músics per tal d’elaborar aquest reportatge. Realment és d’agrair tanta profusió, perquè això ha coincidit amb el canvi de format de la revista, i amb la publicació gratuïta a la xarxa. Per tant s’ha valorat la música que s’està fent a la Bisbal com un aspecte digne de ser incorporat en aquest moment “històric” de la revista, potser per incorporar un lector més jove.
Tot i que segurament els dos articles no tenen massa res a veure, en el sentit que un és un reportatge de 9 pàgines per explicar què s’hi cou a la Bisbal i l’altre és un escrit d’opinió d’una sola pàgina, per mi, que m’han arribat a les mans quasi al mateix moment, estan relacionats. Estan relacionats perquè molts aspectes que havíem explicat a l’entrevista apareixen a l’article d’en Josep Pujol, i alguna opinió d’en Josep Pujol ens l’havia exposat en Gerard Bagué… En definitiva, que havien comentat el tema plegats, i aquesta transfusió d’opinions i comentaris fins i tot ens va dur a una divertida confusió: Quan vam veure el número 249 de la revista vam suposar que era el trist resultat de tanta entrevista i tanta fotografia amb en Gerard Bagué i la fotògrafa Eli Serra, i la veritat, vam quedar una mica parats… Quan ens va arribar a les mans el 250 finalment ho vam entendre tot…
L’article d’en Josep Pujol, sobretot, m’ha despertat les ganes de comentar unes idees que fa temps em ronden pel cap, i utilitzaré els articles per explicar-les…
L’article d’opinió d’en Josep Pujol es troba en aquest link que condueix a la seu bloc:
Personalment crec que no es pot criticar un compositor de cançons com si fos un poeta. L’art de fer cançons té unes eines diferents de la poesia, tot i que l’origen de les dues arts segurament és compartit, ara mateix les considero dues arts diferenciades. En Carlos Gardel, en Bob Dylan, els Beattles, en George Gershwin, etc. ja són una tradició prou sòlida com per considerar el cançonista un artista en si mateix amb una tradició al darrere, no trobeu? Les eines que té un cantautor són molt més properes a Mozart o a Metalica, que no pas a la Mercè Rodoreda, a en Gabriel Ferrater o a en Xevi Lloveras… Les eines de la música cantada són unes eines i les eines de la literatura són unes altres, ben diferents! Si per ser considerat un bon compositor de cançons has d’estar obligat a musicar poemes d’en Jacint Verdaguer o escriure una novel•la, malament hem entès què és això de fer cançons… i poc valorem la figura del cantautor. No es pot criticar com canta la Montserrat Cavallé pel vestit que porta, tot i que el vestit també forma part de l’espectacle. Les peres són peres i les pomes són pomes.
Hi ha un moment que en Josep Pujol parla de les arrels audiovisuals i les arrels literàries. Nosaltres, que ja tenim 31 anys, som fills d’una gran i quasi única influència que és la cultura global. Aquesta cultura globalitzada i molt anglosaxona és molt més audiovisual que literària. Això és una llàstima, ja ho sabem, però és el que hi ha. Hem de ser conscients del món on vivim. Jo valoro molt la tradició literària catalana, crec que no té res a envejar a d’altres tradicions molt més grans. Però també me n’he adonat del paper tan minsu que juga la literatura al conglomerat actual de la cultura (per mi cultura és molt més que la “cultura i espectacles” dels diaris). També me n’he adonat de la superioritat d’altres cultures en relació a la matèria, al com fer les coses, al món de l’execució material. És molt fàcil teoritzar, fes alguna cosa i veuràs…! El món de l’execució, canviar la realitat, és difícil, cansat i poc agraït. Crec que hauríem de ser més resolutius… cara a barraca. El llegir no ens hauria de fer perdre l’escriure, però la veritat és que aquesta cultura nostra és plena de lletraferits. La literatura no és tant i tant important! La sensualitat, els fluxes, la imatge, la matèria, l’expressió corporal són molt més presents avui dia a la cultura… El que vull dir és que si alguns de nosaltres no volem ser considerats cantautors, no és per timidesa, és per pura convicció, perquè no ens agrada gens el que han fet i com ho han fet molts cantautors catalans, d’aquests, lletraferits.
També vull dir que l’art de fer cançons és bàsicament un art híbrid. No és un art pur com la música sense paraula, ni com la poesia sense música. És un art bastard, brut, poc clar, i aquesta és una de les gràcies que té. A vegades pesa més la música, a vegades pesa més la paraula, però justament la gràcia de ser cantautor és l’equilibri entre aquests dos pols, i no es pot fer crítica des de només un dels pols. Segurament a mi m’agraden els arts híbrids, l’art híbrid per excel•lència és la arquitectura, on hi intervé molta més gent i moltes més disciplines, però fer cançons, déu n’hi do també…
Al reportatge del pop-rock bisbalenc hi ha un moment que s’insisteix en el fet de la senzillesa de les lletres de les cançons… Bé, a mi m’agraden les coses senzilles, i ho faig tan bé com puc, però torno a repetir, fem cançons i no poemes… A més a més, és tant important? A mi m’agrada molt en James Brown, i ja us asseguro que no diu gaire res interessant, ni gaire profund (si és que existeix la profunditat en literatura…). Tot i això, a mi m’han tocat la fibra… perquè ho vull fer tot bé, i realment m’agrada la poesia. Sobretot he d’agrair el descobriment de llibre “Curset de natació” de l’Antoni Puigverd, dins del qual hi ha el poema footing que anomena en Josep Pujol.
Per acabar una petita crítica: si el reportatge vol explicar el pop-rock bisbalenc, hi trobo a faltar la tabacalera, hi trobo a faltar altres grups importants (però menys coneguts), m’hi sobra tant de garatge i contracultura, i m’hi sobra algun personatge absolutament anecdòtic…
Tot i això, insisteixo en agrair aquests escrits i que es faci una anàlisi des de la sinceritat. Simplement volia reflexionar sobre els contres. M’he deixat els pros, que són molts. Si llegiu els escrits vosaltres mateixos ho podreu valorar.
Hola. Gent que passeu per aquest bloc, ara ja feia bastants dies que no escrivia res… i em sembla que fins a dia d’avui no he entès perquè no en tenia ganes…
La veritat és que deixar d’escriure en un bloc és bastant contraproduent, la gent deixa de venir, no hi ha canvis, ja no dons carnassa, no mantens el nivell. Però… i si no tens res a dir… s’ha de dir res?
No tenim dret les persones a hivernar una mica? En un bloc, que teòricament ès un espai tant personal i lliure de càrregues, hem de sentir el pes de la responsabilitat i del negoci? Vull dir, s’ha d’escriure contínuament per mantenir l’atenció (o la tensió…)?
“La auto imposició de centrar els textos en temes estrictament musicals ha eixugat la creativitat”.
És exactament això, aquesta seria la frase. Si us hi fixeu, al començament escrivia una mica de tot, sense fugir massa de l’espai Sanjosex, però escrivint sobre diferents temes. A mesura que ha anat avançant aquesta aventura del bloc, no se per què, he volgut centrar-me només en temes musicals i del grup:
“Això és el bloc de Sanjosex, és un bloc sobre una proposta musical i m’he de dedicar strictu sensu a la música”. I tot això apel·lant a la responsabilitat i al respecte a l’ordre social! Hem de ser professionals! Especialistes!
Doncs bé, el resultat ha sigut la sequera…
…
Em sap greu, però no podré ser ben educat, em sap greu però hauré de parlar de tot, no puc ser un especialista… Em sap greu però hauré d’opinar del que em doni la reial gana. Per parlar de música hauré de parlar de tot. Sinó…, la sequera arriba a la comarca…
I és que tots podem ser polítics…
Pd1: Ja ho se que la nostra reacció davant la Ana Obregón parlant de la Guerra d’Irak seria: “Què diu aquesta! Què sap ella?!”. Potser pensareu això de mi en algun moment… Haurem de córrer el risc, perquè sinó… sinó la sequera arriba a la comarca.
Pd2: Per tant, intentaré no dir bestieses… intentaré saber de què parlo… Tinc la sospista, però, que ningú sap ben bé de què parla… O sigui que, per no arribar a la sequera productiva, em poso a escriure, opinant, amb firma d’autor, com fan els americans, del que em doni la olímpica gana!
Aquesta pàgina fou publicada el passat 11 de febrer del 2007. Degut a la insistènciad’uns espamers sense nom ens hem vist obligats a republicar l’escrit.
Molts de vosaltres ja heu sentit aquest nom, segur. És una de les grans fonts de música tradicional d’Amèrica del nord, però també d’Europa i d’altres llocs del món. Segur que algun cop i sense saber-ho heu sentit o vist algunes de les seves gravacions en reportatges sobre el blues i la música tradicional dels EE.UU. És un senyor que durant tota la seva vida es va dedicar a buscar manifestacions de cultura tradicional (sobretot música) i gravar-les. Una feina que ja havia començat el seu pare per la Llibreria del Congrés dels Estats Units i l’”Archive of American Folk Song”. Una feina que s’ha descobert importantíssima, ja que totes aquestes músiques s’han anat perdent a marxes forçades per culpa del pas del temps, la televisió i la “globalització” (per dir-ho d’alguna manera…).
En vaig saber per primer cop en un reportatge sobre la seva vida i el seu treball, anomenat: “Lomax. The songhunter”. El que em va cridar més l’atenció del reportatge va ser descobrir que també havia corregut la península ibèrica amb la seva gravadora…! I això gràcies a la cacera de bruixes, es veu que el govern el vigilava per comunista, i també gràcies a una beca Gugenheim, que cap als anys 50 li va permetre instal·lar-se a Anglaterra, i fer ruta per Espanya i Itàlia gravant la música tradicional d’aquests territoris. I això és el que avui m’interessa. Personalment intueixo que la tradició musical de la península Ibèrica (Espanya i Portugal) és riquíssima i interessantíssima, i que si nosaltres haguéssim format part dels Estat Units, ara mateix mig món cantaria Jotes (inclosos nosaltres mateixos…). Però hem tingut la història que hem tingut, tenim el caràcter que tenim i no hi ha hagut cap Lomax nostre… Per sort cap als anys 50 en va venir un de fora que ens va fer el favor de gravar-nos un trosset de tradició per la posteritat…
Escric això sense saber massa res d’estudis de música tradicional ni de les gravacions d’en Lomax (Acabo d’encarregar les gravacions aragoneses, valencianes i illenques que va fer…), per tant, si algú passa per aquest bloc i pot i vol donar referències sobre aquest tema (música tradicional d’aquí… però de veritat… ;-), doncs li estaré molt agraït.
Algun Link sobre l’Alan Lomax:
The American Folklife center. Alan Lomax Collection:
Aquesta pàgina fou publicada el passat 11 de març. Degut a la insistència d’uns espamers malnascuts hem hagut d’esborrar l’original i republicar l’escrit.
D’aquesta manera tant contundent vaig presentar la segona cançó de la nit a l’edifici Blanquerna de la Generalitat a Madrid, el passat dia 15 de febrer. Va ser una actuació de petit format, jo sol, davant d’un públic heterogeni on aproximadament la meitat de la gent no entenia el que deia. Vaig fer la presentació de les cançons en castellà i just començar em va sortir aquesta catalanada tan inoportuna… tot i això vaig saber dissimular i al final del concert vam riure una estoneta comentant la frase amb els organitzadors de l’acte…
L’actuació en sí no va ser res d’extraordinari, no la recordaré com una gran actuació ni com un desastre, em sembla que la gent que va venir s’ho va passar bé i al final tothom estava content, que és el que importa. El més interessant per a mi va ser conèixer l’Albert Vizcaíno, organitzador d’aquest cicle a Madrid i els seus col•legues, en Pablo i en Coca. Gent oberta amb qui vam parlar de tot sense embuts i amb bon rotllo. L’Albert és un músic Mallorquí que ja fa anys que és a Madrid. Fa uns 2 anys va treure el seu últim disc. En Coca també és músic, en Pablo no, en Pablo és col•lega. Un cop acabada l’actuació em van convidar al bolo que feia un dels grups de l’Albert Vizcaíno a Guadarrama, a la Sierra Madrileña, a un local fantàstic amb bon ambient. Al final de l’actuació l’Albert va presentar al públic el seu amic en Coca i el seu amic en Carles, el guanyador del millor disc de cançó d’autor en català de l’any… La gent ens va obassionar. Va ser un moment històric per mi… Qui m’hauria dit aquell mateix matí sortint de la Bisbal que acabaria la nit a Guadarrama tocant el Moondance d’en Van Morrison i el Meet me in the Morning d’en Bob Dylan…!? Va ser divertit, em vaig sentir com a casa. Com diu aquella frase: “Les persones s’han de conèixer”, i és ben veritat.Això que el primer cop de tocar a Madrid sigui a un edifici de la Generalitat… segurament ja està bé, però també fa ràbia… Vull dir que no té mèrit… No implica cap diàleg cultural… almenys a nivell formal. A nivell personal sí que hi va haver diàleg com he intentat explicar.No tinc cap història de taxistes per explicar.
Aquesta pàgina fou publicada el passat 11 de novembre del 2007. Degut a la insistent intromissió d’espàmers que havien deixat més de 4.500 comentaris sobre drogues, sexe i viagra, republiquem aquest escrit.
Per inaugurar aquest bloc vull parlar dels autors d’aquesta web. Són tres, en Joan Riba, en Carlus Jové i en Pau Lamuà. Són com un trident, si per separat ja són bons, tots tres junts…
En Joan Riba és un artista de l’audiovisual, podríem dir que “fa coses amb la imatge” (com ell mateix diu…). Just ahir vaig anar a l’auditori Narcís de Carreras de “La Caixa”, a Girona on es feia un passe de la seva última pel·lícula “Pels segles dels segles”. La veritat és que en vaig sortir entusiasmat, és atrevida, atemporal, divertida i profunda, amb un treball d’imatge molt treballat i sorprenent, em va encantar. Treu bellesa d’on sembla que no n’hi ha… you are so sensitive Joan! ooooh!
En Carlus Jové podríem dir que… és escriptor… bé, no se perquè dubto, ja ha editat un llibre: “Joe Hill, sindicalismo con banda sonora”, i és lògic que hagi triat aquest tema, en Carlus té una forta consciència social i a més a més també és cantautor, la seva proposta musical s’anomena “Jocs simples”. Però és que a més a més també fa coses audiovisuals! O sigui que és també tot un personatge.
En Pau Lamuà és dissenyador gràfic. Bé, és una manera molt simple de dir-ho, però oficialment és al que es dedica. Dibuixa molt bé! és d’aquella gent amb una facilitat innata per la cosa gràfica… que et fan un línia i ja veus que aquella línia, aquella línia… és més que una línia, és una senyora línia! Fa coses molt interessants i ja tinc ganes de poder-li encarregar alguna feina per simplement tenir-la.
Bé, dit això, deixeu-me parlar de com ha anat tot…
La creació de tot el que envolta aquesta web ha sigut per mi una experiència molt gratificant, m’ha permès conèixer gent nova, he après d’ells i ens ho hem passat bé. Tot s’ha anat definint a poc a poc a mesura que es creava, però amb idees clares i sense dubtar. Jo volia definir un tipus d’imatge, uns colors, un grafisme i un aire de tot el que pogués formar part del nou disc de Sanjosex, però no tenia les eines, les tenien ells. Jo volia que tant el disc com la web, tingués un aire semblant, que tot respirés “Sanjosex segunda parte”. Doncs amb aquesta baga premisa van ser ells que van anar definint cada un dels elements que ara ja són… “la imatge de Sanjosex!”.
La primera idea va ser la creació d’uns vídeos curts de promoció que es poguessin també penjar al youtube, en Joan Riba (J.R.) amb les seves anàlisis profundes del mercat em va convèncer ràpidament, era una feinada, però era una bona idea i per aquí van començar. En Pau Lamuà va fer uns esbossos inicials fantàstics, vam parlar de les lletres, vam mirar fotos, vam pensar els llocs, tots a l’Empordà (ells també en són…). Llavors, un dia, es van presentar amb un concepte il·luminador: la presència del temps a la majoria de cançons del disc. Fins aquell moment jo no n’era pas conscient. Abans i durant la gravació d’un disc et trobes en un marasme d’idees i dubtes inconnexos que et fan difícil veure-hi més enllà. Jo hi veia el paisatge, però no pas el temps! Fins aquell moment el disc oficialment es deia “Mixolídia Blues”, a partir de llavors es va passar a dir “Temps i rellotge”, en Carlus Jové em va ajudar a triar el nom amb uns mails plens de propostes perfectament teoritzades i argumentades… Bé, doncs gràcies a ells es va anar definint un discurs (que ja hi era però que jo no veia!) en què els temps i el paisatge van ser els reis de la festa.A partir d’aquí tot va anar sorgint: el color blanc, la imatge d’un calendari, les llunes, els dies de la setmana i sobretot els vídeos. La idea era fer un petit vídeo per cada cançó del disc, i si us hi heu fixat “només” hi ha 9 vídeos de les 13 cançons que té el disc (“La del cuchillo” a part…), o sigui que, aneu entrant a la web que qualsevol dia apareixeran els que resten… Bé, cadascun dels vídeos té un història diferent, i quan hi penso somric, perquè com us he escrit, això ha sigut tota una experiència per mi.
Bé, aquí teniu el resultat i espero que us agradi, a mi m’agrada i ens ho hem passat bé. No ens coneixíem, però ha anat molt bé. Això és un agraïment a ells, però també una oportunitat de publicitar gent que s’ho mereix i per qui cal apostar… Ja els he robat uns quants objectes personals (calçotets, pèls de llocs diferents, joguines de quan eren petits, etc) perquè quan siguin famosos, els vendré a en Jordi Tardà i em faré ric.
Aquests dies estem assajant per una actuació que farem aquest divendres 13 de juny al bar “El Tràmit” de la Bisbal. Però, ep! no estic parlant de Sanjosex, parlo de “El Hada Verde”, que és un grup intermitent creat la nit de Nadal del 2007, en motiu d’una primera actuació al bar “l’Absenta” de la Bisbal (d’aquí ve el nom…). Aquella nit de Nadal, després dels torrons, neules i xampany, en comptes de quedar-nos a casa com a bons minyons vam organitzar una actuació a base de versions de tot tipus amb la finalitat de passar-s’ho bé. Era la festa del Tió. Tothom era del poble clar, al ser la nit de Nadal no hi havia ningú de fora i en canvi hi era tothom de la Bisbal. Els que estan a Barcelona o més lluny i els que continuem al poble, era un “vuelve a casa por navidad…”.
La actuació era una iniciativa del bar i d’en Genís Figa que toca el baix en aquesta banda. Va ser memorable. Són aquelles nits en què els astres estan posat de manera que tothom està una mica boig, no se si feia tramuntana, però també podria ser… L’actuació va ser divertidíssima, la gent ballant com bojos, suant com bojos, el terra moll, tothom content, rient… fantàstic. Després de l’actuació vam anar tots en pes al Tràmit a acabar la nit i la veritat és que va continuar la xarana, tothom ben xaliu! Jo no tenia el record del postfesta al tràmit, però fa uns dies em van enviar un link al youtube d’algú que havia gravat un trosset de la festeta amb mòbil. A mi em fa molt de riure… Segurament si no coneixes la gent no te’n fa gens de gràcia, però per mi això és la autèntica escena bisbalenca si és que n’hi ha… som uns catxondos i punto!
Al vídeo s’hi veu en Jaume, l’Aleix, en Marçal que fa molt de riure, en Lalu, en López, un Cortadellas, en Reca, la Fanals, en Nitis i molts més… el del final que salta damunt la gent és en Genís Figa. Tothom en ple èxtasi.El que se sent de música són versions ballables de “La granja de la Paula” i de “Les mitgeres al descobert” que va fer expressament el DJ amb molta gràcia.
“El hada verde” està format per: Aleix Bou – bateria. Genís Bou – saxo, teclat i veus. Carles Sanjosé – Guitarra i veus. Jaume Pla – Guitarra, teclat i veus. Genís Figa – Baix.
Us convido doncs aquest divendres al bar “El tràmit” de la Bisbal perquè us ho passeu bé. No és professional, no és serio, no és cool… és bisbalenc!
Fa uns dies vaig anar a tocar a un poble de cuyo nombre no quiero acordarme… amb un company cuyo nombre no quiero decir (per no donar pistes…), on vaig tenir una de les experiències “musicals” més intenses i clarificadores dels últims temps. Són d’aquells dies on tot s’uneix per fer-te veure la penositat humana.
La organitzadora es pensava que el meu company i jo érem de fora… que no érem d’aquí, que érem estrangers vaja! No sabia ni a qui havia contractat… Vam arribar 10 minuts tard i ens va renyar perquè resulta que feien cine al cap d’un quartet d’hora i no podríem fer les proves. A la dreta hi havia una cua de jubilades per entrar a una sala del centre cultural on feien el cine i tot plegat ja em va començar a fer mala espina… Finalment vam poder fer 5 minuts de proves (per sort la formació era molt senzilla…), i un cop acabades la organitzadora ens va comentar que hauríem de tocar més fluix i només mitja horeta perquè la gent que estava estudiant a la biblioteca s’havia queixat, que “què era això de tocar al vestíbul de la biblioteca en època d’exàmens!” (tota la raó…). També ens va comentar que féssim un repertori adequat al públic. El nostre mànager va sortir en defensa nostra dient-li que nosaltres teníem el nostre repertori, i que necessitàvem una taula perquè formava part de l’espectacle!
Vam anar a fer una cerveseta.
Al tornar ens va comentar que de seguida que sortís la gent del cine havíem de començar a tocar, de seguida! Ja tenien unes plates de napolitanetes farcides per quan les senyores sortissin. Al moment esperat, aquella noia quasi em pica exigint que comencéssim…! Davant la evidència que nosaltres no teníem cap pressa i que primer la gent havia de callar una mica més vaig veure que no sabia realment ni què tocàvem… Era funcionària, i em sap greu, perquè he tingut companys a l’administració que són treballadors i fan la seva feina bé, però en aquest cas, no. Bé, doncs vaig començar a tocar mentre les senyores quasi es barallaven per aconseguir la seva plata de berenar, enmig d’un xivarri enorme. Crec que alguna d’elles ni s’havia adonat de la nostra presència… Mentre estava tocant la primera cançó quasi que se’m tiren a sobre mentre volien passar entre el micro i la primer taula, unes dones respectables es van posar a xerrar just al meu davant, i jo cantant… I això va durar força estona, enmig dels meus comentaris sarcàstics que van treure alguna rialleta de la gent més normal del vestíbul… Quasi se m’escapa el riure en veure una dona just a davant meu amb la boca absolutament plena i mirant ràpidament a dreta i esquerra per si algú la veia que estava endrapant com un mort de gana. Per sort es va anar fent una purga i vam acabar amb certa dignitat l’actuació…
Aquell dia teníem el sopar inclòs: era un entrepà que vam haver de menjar a un banc del carrer perquè s’havia de tancar el centre cultural, ja! La hora de plegar la tenien molt clara…!
Conclusions:
En aquest país la música i els músics no són gens valorats.
Com deia aquell, el més important és pagar, si no fas pagar la gent no ho valora.
La administració és el sector social més impresentable que hi ha.
I finalment, les jubilades són les persones més mal educades de la nostra societat, més que els seus néts i els seus fills. Sobretot quan hi ha menjar pel mig.