Després de l’empatxada de la pàgina d’ahir, us haig d’informar que m’estic deixant barba…! Per primer cop a la meva vida estic experimentant les sensacions del que significa deixar-se barba…

Aquest matí m’he trobat amb unes tisoretes a la mà retocant-me els pels rebels que surten de la massa peluda, me n’he sortit prou bé… Encara no vull fer el pas de comprar-me una maquineta d’aquestes de l’1 o del 2 o del 3 de què sempre parlen els barbuts del meu grup… Però si veig que mola potser me la compraré…

Per ara tothom m’ha dit que em queda prou bé… i per fi començo a saber què se sent essent un home de veritat…! Algunes noies m’han confessat que en realitat els encanta un home barbut… mmmm! un mascle, vamos!

Us aniré informant.

(I aquesta pàgina del bloc, a quina categoria la poso…?)

Tinc una llista aquí al cantó d’escrits que ja fa dies que havia de fer… i he pensat que si faig una pàgina per cadascun, segur que algun queda oblidat entremig… per tant ho escric tot en una pàgina (us el podeu llegir per trossos, que és molt llarg):

1. el videoclip.

Quasi bé no he parlat del videoclip de Corriol… i això és un pecat! Ha quedat taaant bonic! La cosa va anar així :

Els bankrobber estaven asseguts a la plaça de la Vila de Gràcia (per mi Rius i Taulet…) i no sabien a qui encarregar el videoclip… la gent habitual estava enfeinada, i a en Marçal no se li acudeix res més que girar-se a la taula de darrera on hi havia una noia que sabia que estava ficada en aquest món de la imatge, i li pregunta : “Saps d’algú que tingui ganes de fer videoclip?”, al cantó de la noia hi havia l’Alexis, i suposo que va dir “Jo”. I així va començar.

L’Alexis és un dels promotors del festival DIBA, i ja feia molt que no es dedicava a dirigir… i li va anar de perles, s’ho va agafar amb moltes ganes (t’ho agraïm mooolt!) i ens va presentar dues propostes, una per Són Instints, i l’altra per Corriol. La de Són instints implicava una post producció que a vegades no pots controlar, i la de Corriol implicava una feinada de por.

En aquest videoclip hi ha intervingut directament unes 60 persones, i si hi comptem tota la gent que d’alguna manera hi ha ajudat ja sumen unes 115… i tota aquesta gent la vaig trucar jo… Clar, es feia a la Bisbal i s’havia de quedar bé amb tothom… Els bank’s a barna o de vacances, jo teòricament fent jornada intensiva… qui ho havia de fer? “el menda”. Tota una setmana treballant pel videoclip! Buff… Ni jornada intensiva, ni arquitecte ni músic ni res, membre de l’equip de producció a jornada completa!

El vam gravar el cap de setmana del 17 i 18 de juliol, i crec que tothom s’ho va passar molt bé. Jo, amb la responsabilitat a sobre, m’ho vaig passar bé, però amb la pressió de tot plegat… Normal! El dissabte vam gravar el recorregut dels grans, el diumenge al matí vam gravar el grup fent veure que tocava (una cosa que li agrada mooolt a en Miquel Sospedra), i el diumenge a la tarda el gran final amb els nens. Divertidíssim, en part gràcies a en Pep Mula que va demostrar la seva habilitat amb la mainada, la gent fins i tot el va aplaudir de lo bé que ho feia…! Al final del videoclip ja donem les gràcies a tothom, però aquí ho reitero, tot va anar súper bé, amb generositat i paciència.

L’Andreu, de l’equip de producció, va fer un recull de fotografies de la gravació :

http://www.flickr.com/photos/llos/sets/72157624535118974/

La Lorena, també de l’equip de producció, en va fer un altre recull :

http://www.flickr.com/photos/emergencylights/sets/72157624616908216

Un dels pares, en Xavier Jaime, és fotògraf i al seu bloc ha triat les millors fotos que va fer el diumenge amb els nens :

http://www.xevinovo.com/blog/?p=198

I finalment, el videoclip :

http://www.youtube.com/watch?v=trGy3lu0vEo

2. concert a la bisbal

Volia parlar del concert de la Bisbal. Vaig estar tota la setmana anterior amb temes de producció, fent entrevistes, organitzant fins a l’últim minut. L’error va ser aquest, abans de pujar a l’escenari encara estava explicant coses… i abans de pujar l’escenari no has de fer res! En tot cas, respirar, cridar, meditar, cantar, concentrar-te, fer un whiskey, etc. I jo crec que és per això, i per la pressió de conèixer tanta gent, que no vaig tenir la soltura d’altres concerts…

Tot i això, crec que va ser un èxit, la gent estava molt contenta i en tots els sentits estem molt contents d’haver-lo fet. Normalment el que vols fer és tocar simplement, normalment no vols fer coses especials (ja és prou especial tocar simplement…!) però aquell dia i aquell lloc s’ho mereixien. Per cert, hi vam poder presentar el videoclip només 3 setmanes després de gravar-lo…!

3. festa major

La festa major de la Bisbal sempre la visc amb molta intensitat. Per mi és com un parèntesi, la festa major és una cosa que em transforma horaris, menjars, actituds, amics, barraques, tot. La vam començar l’endemà del concert a la plaça del castell amb un vermut musicat a la vinoteca. Aquests concerts els han organitzat en Cano i en Sunyer gran, jo hi vaig tocar el 7 d’agost, i el 14 hi van actuar l’Último Veneno, i com sempre vam acabar cantant-hi tots. No se si era per la festa major, o perquè m’havia tret la pressió de sobre, però va ser molt maco, i m’ho vaig passar de conya. Després del vermut vam fer un dinar allà mateix, a la plaça de Can Farreny. Cargols, pinxos, vinet bo, postres, cafè… sense pressa. Viva la vida!

El 15 també vaig cantar 2 temes al concert d’en Mazoni i en Miquel Abras a la “Rigotaverna” (local dels geganters dedicat a la Rigoberta, una gegantesa de la Bisbal que ensenya un pit). Com que estava amb aquella actitud de festa major m’ho vaig passar molt bé. Igual que el 17, amb el concert d’en Quimi Portet. M’encanta el seu darrer disc i m’ho passo molt bé amb els seus directes.

Després de molts anys, no vaig anar ni al correfoc ni a la Promenade du Dragon… em va saber greu, però la orelles dels músics solen estar fotudetes, i s’han de cuidar.

Visca la festa major!

4. voyage, voyage!

En part no he escrit últimament perquè he estat de vacances… poques, però n’he fet. Vam anar a Roma. Fantàstic, meravellós! Apunts de Roma :

Com sempre vam sentir bastants catalans… i vaig pensar que en realitat devem ser més dels que ens pensem, no? vull dir, a vegades ens volem minoritzar, però som una cultura bastant més gran que la danesa, la sueca, la finlandesa, etc. i al mateix nivell que la holandesa o la belga… i no se perquè encara ens sorprèn de sentir parlar català pel món!

Vam menjar molt bé, anàvem amb una llista de llocs… El problema és que molts dels llocs bons, a l’agost tenquen… és normal. Apunteu : Trattoria der Pallargo, gelateria giolitti (ai la nata feta per ells damunt del gelat…! ai!), pizzeria da bafetto, cafeteria st. Eustachio, etc.

Ja ho sabia, però em va semblar espectacular la quantitat d’història que hi ha a Roma… quantes ruïnes! quants palaus! Quantes pedres! Com s’hi viu amb tot això? Ha de ser un conyàs! no? Està molt bé, però, que pesi tant la història…! I tants de turistes! Hi ha una cançó d’en Dylan que parla d’això, la vaig cantar uns quants cops per Roma. When I paint my masterpiece : ”Oh the streets of Rome are field with rubble, ancient footprints are everywhere. You can almost think you’re seeing double, on a cold dark night on the spanish stairs”.

Vaig fer una foto que buscava a Roma. Davant d’aquesta parafarnalia de història, palaus, pedres, passat, present, meditarrani, etc. buscava una foto que ho expliqués. És una fotografia amb marcat caràcter arquitectònic, no sóc fotògraf, no sabia on la podria trobar, però em sembla que més o menys vaig trobar el que buscava. Podria ser això :

5. reflexió d’ahir

Estava mirant “Comando actualidad”, i em fot molta ràbia una cosa. Si volen ser tant realistes, si volen captar tant la realitat del carrer. Perquè no deixen parlar en català a les famílies que parlen en català entre ells? Perquè han de fer la pantomima de fer veure que parlen en castellà? Si resulta que parlen en català! A veure… Si expliquen alguna cosa a la càmera, si parlen amb el periodista, ok, només faltaria! És un programa per tot Espanya. Però si han de dir “levantate hijo” o “qué quieres para comer?” Perquè collons ho han de dir en castellà, si la realitat directa d’Espanya actual callejera vulguin o no vulguin és que aquesta família parlen en català?!

No hi vull veure mala intensió, però si jo fos de Guadalajara, realment pensaria que a Catalunya ningú parla en català…! Fins i tot, si fos de Torelló pensaria que a Catalunya molt poca gent parla en català…! I seguidament vaig pensar… és que no ho accepten, no ens agrada, no n’estan orgullosos, no n’estem orgullosos… què hi farem! Ens hem de seguir enganyant a tots plegats… I clar, després ve un erasmus a Catalunya i diu : ”Es que yo no sabia que aquí hablar catalan…”. Home! si no els ho expliquen! Si no és un orgull per Espanya, si no és una cosa digna d’ensenyar públicament que moooolta gent parla català, què han d’anar a explicar a l’estranger! Si els fa vergonya! Ens fa vergonya! I clar, com que no és un orgull, molta gent d’aquí que parla castellà se sent atacada pel català. És la hòstia.

Però, ai. Deixem-ho. Ho havia de dir, em sap greu. No m’agrada emprenyar amb aquestes coses que cansen tant…! I que són tant absurdes, però de tant en tant un s’ha de desfogar. Cosa dolenta fora del ventre!

6. Acústica

Ei, concert fantàstic a l’Acústica. Aquest dissabte passat, a la plaça Josep Pla. Moltes gràcies a tot el públic per l’emoció, les ganes, les veus i els crits. Una catarsi com ha de ser, sí senyor. Gràcies també a l’Acústica per confiar en Sanjosex un cop més.

Immediatament després de l’actuació em van acorralar un càmera i un periodista, i tot suat i trasbalsat vaig parlar. Una pregunta va ser, “què heu fet d’especial aquesta nit?”. No sabia què dir… I això t’ho pregunten a tot arreu on toques…! No critico el periodisme, entenc que sempre s’ha d’intentar donar una notícia, s’ha de donar la sensació que estàs fent una cosa única, especial. I segurament jo hauria d’haver improvisat alguna cosa súper especial, tipus ”estoy súper contento de estar aquí, esta noche ha sido súper especial, hemos adaptado las coreografías a Figueras para que fuera una noche muy especial”. Però, no vaig saber massa què dir,  i vaig quedar una mica tocat, en un moment tant especial com és el final d’un concert.

La reflexió és : Què hi ha de més especial que obrir-te totalment, donar tot el teu físic, tot el sentiment, tota la teva lògica, tota la teva energia en definitiva, per un públic que està esperant aquesta emoció? Encara que sempre toquessis el mateix repertori (que no és el cas), cada concert és diferent, cada lloc té la seva energia…! No és súper especial això? la música no és això? Anar d’escenari en escenari donant-ho tot?

Aquesta és la meva resposta. Una mica tard, però és aquesta.

7. proper concert

Divendres 10 de setembre a l’escenari Can Massellera de l’Altaveu de Sant Boi. Fins llavors!

Ei, ja faré un resum de tot el que ha passat les últimes setmanes (videoclip, concert Bisbal, festa major, etc.), però ara simplement vull informar que aquest dissabte 21 toquem al Claustre de l’Oratori de Sant Felip Neri de la Vila de Gràcia de Barcelona.

Quin nom! Només sentir-lo vaig pensar, i això què és? Bé, doncs al veure les fotos me’n vaig adonar que hi passava quasi cada dia pel cantó en la meva època d’estudiant a Barna…! Ara ja se quin nom te aquella església ficada allà mig que em feia mirar amunt cada matí.

He trobat una petit bloc catòlic en anglès que és on s’explica millor… i on hi ha més fotos. I així veieu l’espai.

http://catholicbarcelona.blogspot.com/2010/05/loratori-de-gracia.html

Fins dissabte doncs! Per cert, demà divendres també hi actua Mazoni, i jo hi seré.

No som supersticiosos… D’aquí a una setmana farem un concert que hem preparat amb moltes ganes. Serà la presentació del nou disc a la Bisbal d’Empordà, el dia 13, vigília de festa major. Després de 3 discos, de dues presentacions al teatre Mundial i de molts anys de jams, festes, grups i hores perdudes. Hem pensat que pel tercer disc de Sanjosex ho havíem de fer diferent, més gros, més maco, amb més il•lusió, una mena de catarsi.

Tampoc us imagineu que farem el “pino-puente” a l’escenari, això no! Tocarem les cançons com hem anat fent des del gener, amb el nostre caràcter, amb en Pep, en Miquel, en Richie i en Xarim. No som el circ du soleil, però hi haurà coses diferents… Hi haurà algun convidat, hi haurà la presentació del videoclip “Corriol” que vam gravar ara fa 3 setmanes a la Bisbal i rodalies amb actors amateurs bisbalencs, hi haurà algun moment delirant, etc. Tot moooolt bisbalenc. Perquè no? Hem de ser locals per ser internacionals! No em fa por la pastarada empordanenca, i el divendres, a la Plaça del Castell de la Bisbal d’Empordà, a les 22h, la farem!

Us animo a tots els que estigueu per l’Empordà passant les vacances, als que hi viviu (Torroellencs inclosos), als que teniu ganes de passar un bon cap de setmana, als que voleu la millor festa major, a tots, us animo a venir! Nosaltres ho donarem tot, a partir d’aquí, que sigui el que vulgui.

Ah! I esperem que no plogui…

Fantàstic bolo ahir (re, fa 10 hores) al Museu d’Història de Catalunya. La iniciativa és un regal, tocar amb la vista del port de Barcelona, Montjuïc allà al final i la pluja que no va caure, una delícia. Com el públic, entusiasta i càlid, barceloní i amb ganes de moure’s. Moltes gràcies! Cada cop tenim més ganes de fer ballar la gent, la feina més digna d’un músic, sobretot a occident, fer ballar la gent és la millor obra que pots fer. Ahir hi havia cadires, però en certs moments es notava el fimbreig de les cames i les ganes d’aixecar-se.

Gràcies a Batall, al Museu, i recordeu, la setmana que ve, Quico Pi de la Serra!

Avui fa exactament 26 dies que no escrivia… I veig que aneu entrant per veure si aquest paio diu alguna coseta… I, yo vivo para mis fans!

He fet bastantes coses per explicar… El 9 vaig tocar a Ripoll, el 10 a la Cellera i l’11 a Campllong. La setmana següent vaig estar tota la setmana programant i buscant gent pel videoclip que vam gravar el cap de setmana del 17 i 18, i tot recuperant-me vaig tocar el dimecres 21 a la Torratxa de Vic.

Estic fent bastants concerts solet, en tenia ganes, s’hi aprèn molt i així provo coses. Per exemple el 9 a la Taverneta de Ripoll i el 10 a la Presó de la Cellera. Dos actuacions molt semblants, amb un públic agraït. M’ho vaig passar bé i la gent em sembla que també. Tinc moltes ganes de fer versions, no paro de buscar-ne : “Mutanyes del Canigó”, “Arauco tiene una pena”, “Mediterraneo”, “California Girls” i alguna més de Magnetic Fields, etc. És una manera d’aprendre i de renovar-se per dins i per fora.

L’altre concert que vaig fer sol, a Vic, també va anar prou bé, la gent estava contenta, però no vaig trobar el ritme ni el repertori que fes frisar… Això va com va. Hi ha dies que no trobes els tempos, que et falla la veu i que per més que ho intentis (vaig tocar 1 hora i mitja sol…) no arriba el clímax… També vaig tenir la sensació que algunes cançons ja han perdut el sentit per mi. Però bé, això de tocar sol té aquestes coses tan psicològiques.

A Campllong vam tocar pel festival Emergent. Un fantàstic festival que abasta totes les disciplines d’escenari, molt entretingut i amb qualitat, es fa a diferents pobles de la comarca del Gironès i un dels organitzadors és en Pau Marquès, ex-guitarrista dels Umpah-pah, llegenda viva de la música catalana. Està molt ben organitzat i ja és el 3er any que hi toquem. Aquest any en trio, amb en Pep i en Miquel. No va ser el nostre millor concert tampoc…! Problemes tècnics que van provocar nervis, etc. Tot i això n’anem aprenent i el públic va estar fantàstic amb nosaltres, quina sort que tenim!

El plat fort d’aquests dies va ser el videoclip de “Corriol” que vam gravar per la Bisbal i rodalies (som tossuts). Només us dic que hi van participar directa o indirectament quasi 100 persones, i en total érem 50 actors (tots amateurs). No va ser un lipdub… a l’Empordà és impossible fer això… la tramuntana ens trastoca, massa caràcter… Ens ho vam passar molt bé i intentarem presentar-lo al concert del 13 d’agost a la Bisbal… Ja aniré informant, no se si hi serem a temps, però seria molt bonic, una catarsi!

1

El diumenge passat, al 30 minuts feien un documental sobre el nou papa de Roma i la seva nova manera de veure l’església, estava ben fet i era entendor. Em va flipar una frase del papa parlant de la posició de l’església en la societat actual. A mi, la posició de l’església no em preocupa massa, la veritat, però la frase em va agradar, s’hi barreja cultura, societat, art, estratègia i saviesa :

“Les minories creatives determinen el futur”

(”i l’església és una d’aquestes minores”, continuava ell)

2

M’està passant una d’aquelles coses maques que passen als flipats per la música, m’estic enamorant d’un grup, del qual sabia el nom però res més.

The Magnetic Fields

Més endavant en parlaré, però ara ho estic escoltant, molt.

3

Ja fa temps vaig transcriure un poema d’en Gabriel Ferrater, el distret, extret de l’únic llibre que tinc d’ell (però que recull tota la seva obra poètica), Les dones i els dies. Repassant la revista Nativa  vaig llegir una entrevista a un tal Enric Juste que havia fet un documental sobre en Gabriel Ferrater, el venia en DVD i no m’ho vaig pensar dues vegades. Ja me l’he mirat i es confirma l’interès que em va crear aquest home des del primer dia que vaig sentir a parlar d’ell. Ara no m’extendré, tinc ganes d’escriure’n una pàgina complerta, més endavant, el vull tornar a mirar.

Per si no ha quedat prou clar, aquest popArb, per mi ha sigut el millor. El públic, entusiasta i càlid. La organització, fantàstica. El temps, immillorable. El backstage, un regal.

El popArb ens ajuda a tots els artistes a creure que estem fent alguna cosa important, que tenim un públic cada cop més nombrós, i també ens obliga a ser més exigents. Ens coneixem millor entre nosaltres, parlem, aprenem, i d’aquí sempre en pot sortir alguna cosa.

Pel que fa a Sanjosex, ens anem acostant a poc a poc a la conjunció entre cançons, proposta musical i bon espectacle pel públic. Tal com va dir en David Carabén, anem aprenent  un ofici passet a passet. Han passat 5 anys des de la primera actuació al Gorg Nou, al primer popArb. Allà encara no m’havia ni plantejat què era això de l’espectacle, simplement tocàvem unes cançons. No existia aquesta escena, no hi havia un públic sòlid i expectant. Ningú veia a primera vista un negoci en el fet de cantar en català, més aviat es veia una decadència. El popArb ha ajudat molt a canviar aquest panorama, ha permès unir totes les propostes fetes aquí, sigui en l’idioma que sigui, amb criteris estrictament artístics. Les coses han canviat molt i estem molt orgullosos de ser-ne partíceps. 

Gràcies!

Snif…

Fa poc em va enviar un mail en Xuri, ex Teatre de Guerrilla, excel·lentíssim Torroellenc, on m’explicava que estaven acabant una obra de teatre amb en Fel, que es diria No som res, que anava de dos cosins que anant cap a l’enterro de l’avi se’ls mor el cotxe i han d’arribar al cementiri caminant. Sempre en clau d’humor, “som clowns” em va dir, però amb un tema que dóna molt de suc, tan dramàtic com còmic, que explica molt bé el caràcter d’un lloc, d’una gent. Amb molt il·lusió em va fer saber que era un text d’en Francesc Serés, escriptor que ell admira molt, del qual jo he llegit La força de la gravetat, el qual conté una història situada a la Costa Brava que a mi em va fer plorar i que podria tenir molt a veure amb el meu últim disc… Bé, tornem-hi. Doncs resulta que estaven escoltant molt Al marge d’un camí, i que justament hi havia una cançó que portava el mateix nom que l’obra de teatre, i que el tema de la cançó era perfecte, i que quedaria molt bé a l’inici de l’obra mentre s’apaguen els llums… I em va preguntar si em semblaria bé. Quina pregunta.

Ara ja l’han acabada (tot i que em van dir que sempre s’han d’ajustar coses… etc) i la van estrenar a Hostalric ara fa dues setmanes. Hi vam anar. Realment em va agradar molt sentir el tema, mirava la gent mentre s’apagaven els llums, va ser un moment bonic. Jo no hi entenc gaire de teatre, però l’obra em va semblar molt ben travada, tot molt ben relacionat, una escenografia estèticament minimalista però molt efectiva i sorprenent. Durant l’obra em van fer pensar en l’avi d’algun meu amic, en personatges molt d’aquí i situacions conegudes per tots, amb aquell component tràgic que ha de portar tota bona comèdia. Us agradarà.

www.dosics.cat

I ara enllaço aquest No som res amb Arbúcies, i que aquest cap de setmana hi ha el popArb a Arbúcies, i que hi serem tots i que ens ho passarem molt bé! I que toquem dissabte! Visca!

Diumenge vam anar a Barcelona al concert d’en Paco de Lucia, moment esperat, amb ganes de veure què ens oferia el mestre.

Un cop paït, i confessant que me n’havia oblidat del concert fins que avui he llegit la crítica a la Vanguardia (que no trobo a la web…), em disposo a fer la meva de crítica, sabent-me ningú davant d’aquest home únic. De fet, quan hi penso em sembla una mica pedant opinar (dir què està bé i què malament) sobre una música que no es pot entendre sense ell, sobre una música en què ell reparteix cartes i juga… no se si m’explico… Però bé, suposo que la distància, el mirar-s’ho des de fora em dóna una perspectiva que permet opinar…

Em sembla que en Paco hauria de fer un pas endavant. Deixar certes coses del passat. A l’últim disc (Cositas Buenas) va fer un pas de gegant, va oferir una nova perspectiva (una altra!) sobre la guitarra flamenca i el flamenc, més pausada, més subtil, tant rítmicament com harmònicament, i això, tot i que ell ho vol mostrar, no llueix prou en directe perquè queda amagat enmig d’una banda que vol oferir un gran espectacle.

Quan el vaig anar a veure a Cap Roig, després de publicar Cositas Buenas, vaig flipar. Era el primer cop que el veia, hi havia un grup nou (el mateix que ara), amb gent jove, molta força, la introducció de l’harmònica, un so més modern, etc. em va encantar. Tenien força, estaven animats, o almenys així ho vaig captar… Potser és perquè era el meu primer cop, no ho se, però vaig sortir impressionat. Diumenge en canvi, tot i sortir content, sabent que som afortunats de poder-lo gaudir, vaig veure clarament que havia de fer un pas endavant.

Aquests treballs harmònics i rítmics que ell està oferint queden amagats enmig d’una banda que segueix massa la força d’altres temps i que estira massa d’una estètica jazzística que a vegades no és flamenca. Al tanto! que són boníssims! Però m’hauria agradat més un concert que aprofundís en el que està tocant ell ara… Tot i això, entenc que pel públic és molt espectacular una banda entera tocant, un bailaor, una força, etc.

També em va semblar que el volum del concert era una mica baix, que hi ha havia una certa fredor i la sensació de tirar de veta, amb poca improvisació real, cosa gens flamenca…!

Per mi el millor moment de la nit va ser en una buleria, en què es para el ritme i el Paco comença un arpegi que sona a 4×4, però de seguida el Piraña torna a marcar la buleria, això va crear una efecte imnòtic absolutament genial, evocador, oníric. Només per aquell detall ja valia el concert. També va animar molt la nit el bailaor, explosiu, modern i flamenc, digne de la seva família. El Piraña és una bèstia. L’altre guitarrista (em sembla que era el Niño Josele), tot i el difícil paper va fer un solo que va agradar perquè era més arabitzant, més clàssic. Els cantaors (Duquende i David de Jacoba) van estar fantàstics, van donar també molta força i flamenc a l’actuació. En Javier Serrano i l’Alaín Pérez, els quals admiro moltíssim, crec que van estirar massa de l’estètica jazzística mesclada amb l’harmonia flamenca (pel meu gust).

Resumint, em va agradar molt, en Paco és un geni dels nostres temps, però crec que hauria de buscar una nova perspectiva, sinó de tot el concert, almenys de certes peces, on aquesta manera de tocar que està oferint es transporti a tot el grup.

He dit.