Tinc una llista aquí al cantó d’escrits que ja fa dies que havia de fer… i he pensat que si faig una pàgina per cadascun, segur que algun queda oblidat entremig… per tant ho escric tot en una pàgina (us el podeu llegir per trossos, que és molt llarg):

1. el videoclip.

Quasi bé no he parlat del videoclip de Corriol… i això és un pecat! Ha quedat taaant bonic! La cosa va anar així :

Els bankrobber estaven asseguts a la plaça de la Vila de Gràcia (per mi Rius i Taulet…) i no sabien a qui encarregar el videoclip… la gent habitual estava enfeinada, i a en Marçal no se li acudeix res més que girar-se a la taula de darrera on hi havia una noia que sabia que estava ficada en aquest món de la imatge, i li pregunta : “Saps d’algú que tingui ganes de fer videoclip?”, al cantó de la noia hi havia l’Alexis, i suposo que va dir “Jo”. I així va començar.

L’Alexis és un dels promotors del festival DIBA, i ja feia molt que no es dedicava a dirigir… i li va anar de perles, s’ho va agafar amb moltes ganes (t’ho agraïm mooolt!) i ens va presentar dues propostes, una per Són Instints, i l’altra per Corriol. La de Són instints implicava una post producció que a vegades no pots controlar, i la de Corriol implicava una feinada de por.

En aquest videoclip hi ha intervingut directament unes 60 persones, i si hi comptem tota la gent que d’alguna manera hi ha ajudat ja sumen unes 115… i tota aquesta gent la vaig trucar jo… Clar, es feia a la Bisbal i s’havia de quedar bé amb tothom… Els bank’s a barna o de vacances, jo teòricament fent jornada intensiva… qui ho havia de fer? “el menda”. Tota una setmana treballant pel videoclip! Buff… Ni jornada intensiva, ni arquitecte ni músic ni res, membre de l’equip de producció a jornada completa!

El vam gravar el cap de setmana del 17 i 18 de juliol, i crec que tothom s’ho va passar molt bé. Jo, amb la responsabilitat a sobre, m’ho vaig passar bé, però amb la pressió de tot plegat… Normal! El dissabte vam gravar el recorregut dels grans, el diumenge al matí vam gravar el grup fent veure que tocava (una cosa que li agrada mooolt a en Miquel Sospedra), i el diumenge a la tarda el gran final amb els nens. Divertidíssim, en part gràcies a en Pep Mula que va demostrar la seva habilitat amb la mainada, la gent fins i tot el va aplaudir de lo bé que ho feia…! Al final del videoclip ja donem les gràcies a tothom, però aquí ho reitero, tot va anar súper bé, amb generositat i paciència.

L’Andreu, de l’equip de producció, va fer un recull de fotografies de la gravació :

http://www.flickr.com/photos/llos/sets/72157624535118974/

La Lorena, també de l’equip de producció, en va fer un altre recull :

http://www.flickr.com/photos/emergencylights/sets/72157624616908216

Un dels pares, en Xavier Jaime, és fotògraf i al seu bloc ha triat les millors fotos que va fer el diumenge amb els nens :

http://www.xevinovo.com/blog/?p=198

I finalment, el videoclip :

http://www.youtube.com/watch?v=trGy3lu0vEo

2. concert a la bisbal

Volia parlar del concert de la Bisbal. Vaig estar tota la setmana anterior amb temes de producció, fent entrevistes, organitzant fins a l’últim minut. L’error va ser aquest, abans de pujar a l’escenari encara estava explicant coses… i abans de pujar l’escenari no has de fer res! En tot cas, respirar, cridar, meditar, cantar, concentrar-te, fer un whiskey, etc. I jo crec que és per això, i per la pressió de conèixer tanta gent, que no vaig tenir la soltura d’altres concerts…

Tot i això, crec que va ser un èxit, la gent estava molt contenta i en tots els sentits estem molt contents d’haver-lo fet. Normalment el que vols fer és tocar simplement, normalment no vols fer coses especials (ja és prou especial tocar simplement…!) però aquell dia i aquell lloc s’ho mereixien. Per cert, hi vam poder presentar el videoclip només 3 setmanes després de gravar-lo…!

3. festa major

La festa major de la Bisbal sempre la visc amb molta intensitat. Per mi és com un parèntesi, la festa major és una cosa que em transforma horaris, menjars, actituds, amics, barraques, tot. La vam començar l’endemà del concert a la plaça del castell amb un vermut musicat a la vinoteca. Aquests concerts els han organitzat en Cano i en Sunyer gran, jo hi vaig tocar el 7 d’agost, i el 14 hi van actuar l’Último Veneno, i com sempre vam acabar cantant-hi tots. No se si era per la festa major, o perquè m’havia tret la pressió de sobre, però va ser molt maco, i m’ho vaig passar de conya. Després del vermut vam fer un dinar allà mateix, a la plaça de Can Farreny. Cargols, pinxos, vinet bo, postres, cafè… sense pressa. Viva la vida!

El 15 també vaig cantar 2 temes al concert d’en Mazoni i en Miquel Abras a la “Rigotaverna” (local dels geganters dedicat a la Rigoberta, una gegantesa de la Bisbal que ensenya un pit). Com que estava amb aquella actitud de festa major m’ho vaig passar molt bé. Igual que el 17, amb el concert d’en Quimi Portet. M’encanta el seu darrer disc i m’ho passo molt bé amb els seus directes.

Després de molts anys, no vaig anar ni al correfoc ni a la Promenade du Dragon… em va saber greu, però la orelles dels músics solen estar fotudetes, i s’han de cuidar.

Visca la festa major!

4. voyage, voyage!

En part no he escrit últimament perquè he estat de vacances… poques, però n’he fet. Vam anar a Roma. Fantàstic, meravellós! Apunts de Roma :

Com sempre vam sentir bastants catalans… i vaig pensar que en realitat devem ser més dels que ens pensem, no? vull dir, a vegades ens volem minoritzar, però som una cultura bastant més gran que la danesa, la sueca, la finlandesa, etc. i al mateix nivell que la holandesa o la belga… i no se perquè encara ens sorprèn de sentir parlar català pel món!

Vam menjar molt bé, anàvem amb una llista de llocs… El problema és que molts dels llocs bons, a l’agost tenquen… és normal. Apunteu : Trattoria der Pallargo, gelateria giolitti (ai la nata feta per ells damunt del gelat…! ai!), pizzeria da bafetto, cafeteria st. Eustachio, etc.

Ja ho sabia, però em va semblar espectacular la quantitat d’història que hi ha a Roma… quantes ruïnes! quants palaus! Quantes pedres! Com s’hi viu amb tot això? Ha de ser un conyàs! no? Està molt bé, però, que pesi tant la història…! I tants de turistes! Hi ha una cançó d’en Dylan que parla d’això, la vaig cantar uns quants cops per Roma. When I paint my masterpiece : ”Oh the streets of Rome are field with rubble, ancient footprints are everywhere. You can almost think you’re seeing double, on a cold dark night on the spanish stairs”.

Vaig fer una foto que buscava a Roma. Davant d’aquesta parafarnalia de història, palaus, pedres, passat, present, meditarrani, etc. buscava una foto que ho expliqués. És una fotografia amb marcat caràcter arquitectònic, no sóc fotògraf, no sabia on la podria trobar, però em sembla que més o menys vaig trobar el que buscava. Podria ser això :

5. reflexió d’ahir

Estava mirant “Comando actualidad”, i em fot molta ràbia una cosa. Si volen ser tant realistes, si volen captar tant la realitat del carrer. Perquè no deixen parlar en català a les famílies que parlen en català entre ells? Perquè han de fer la pantomima de fer veure que parlen en castellà? Si resulta que parlen en català! A veure… Si expliquen alguna cosa a la càmera, si parlen amb el periodista, ok, només faltaria! És un programa per tot Espanya. Però si han de dir “levantate hijo” o “qué quieres para comer?” Perquè collons ho han de dir en castellà, si la realitat directa d’Espanya actual callejera vulguin o no vulguin és que aquesta família parlen en català?!

No hi vull veure mala intensió, però si jo fos de Guadalajara, realment pensaria que a Catalunya ningú parla en català…! Fins i tot, si fos de Torelló pensaria que a Catalunya molt poca gent parla en català…! I seguidament vaig pensar… és que no ho accepten, no ens agrada, no n’estan orgullosos, no n’estem orgullosos… què hi farem! Ens hem de seguir enganyant a tots plegats… I clar, després ve un erasmus a Catalunya i diu : ”Es que yo no sabia que aquí hablar catalan…”. Home! si no els ho expliquen! Si no és un orgull per Espanya, si no és una cosa digna d’ensenyar públicament que moooolta gent parla català, què han d’anar a explicar a l’estranger! Si els fa vergonya! Ens fa vergonya! I clar, com que no és un orgull, molta gent d’aquí que parla castellà se sent atacada pel català. És la hòstia.

Però, ai. Deixem-ho. Ho havia de dir, em sap greu. No m’agrada emprenyar amb aquestes coses que cansen tant…! I que són tant absurdes, però de tant en tant un s’ha de desfogar. Cosa dolenta fora del ventre!

6. Acústica

Ei, concert fantàstic a l’Acústica. Aquest dissabte passat, a la plaça Josep Pla. Moltes gràcies a tot el públic per l’emoció, les ganes, les veus i els crits. Una catarsi com ha de ser, sí senyor. Gràcies també a l’Acústica per confiar en Sanjosex un cop més.

Immediatament després de l’actuació em van acorralar un càmera i un periodista, i tot suat i trasbalsat vaig parlar. Una pregunta va ser, “què heu fet d’especial aquesta nit?”. No sabia què dir… I això t’ho pregunten a tot arreu on toques…! No critico el periodisme, entenc que sempre s’ha d’intentar donar una notícia, s’ha de donar la sensació que estàs fent una cosa única, especial. I segurament jo hauria d’haver improvisat alguna cosa súper especial, tipus ”estoy súper contento de estar aquí, esta noche ha sido súper especial, hemos adaptado las coreografías a Figueras para que fuera una noche muy especial”. Però, no vaig saber massa què dir,  i vaig quedar una mica tocat, en un moment tant especial com és el final d’un concert.

La reflexió és : Què hi ha de més especial que obrir-te totalment, donar tot el teu físic, tot el sentiment, tota la teva lògica, tota la teva energia en definitiva, per un públic que està esperant aquesta emoció? Encara que sempre toquessis el mateix repertori (que no és el cas), cada concert és diferent, cada lloc té la seva energia…! No és súper especial això? la música no és això? Anar d’escenari en escenari donant-ho tot?

Aquesta és la meva resposta. Una mica tard, però és aquesta.

7. proper concert

Divendres 10 de setembre a l’escenari Can Massellera de l’Altaveu de Sant Boi. Fins llavors!

1

El diumenge passat, al 30 minuts feien un documental sobre el nou papa de Roma i la seva nova manera de veure l’església, estava ben fet i era entendor. Em va flipar una frase del papa parlant de la posició de l’església en la societat actual. A mi, la posició de l’església no em preocupa massa, la veritat, però la frase em va agradar, s’hi barreja cultura, societat, art, estratègia i saviesa :

“Les minories creatives determinen el futur”

(”i l’església és una d’aquestes minores”, continuava ell)

2

M’està passant una d’aquelles coses maques que passen als flipats per la música, m’estic enamorant d’un grup, del qual sabia el nom però res més.

The Magnetic Fields

Més endavant en parlaré, però ara ho estic escoltant, molt.

3

Ja fa temps vaig transcriure un poema d’en Gabriel Ferrater, el distret, extret de l’únic llibre que tinc d’ell (però que recull tota la seva obra poètica), Les dones i els dies. Repassant la revista Nativa  vaig llegir una entrevista a un tal Enric Juste que havia fet un documental sobre en Gabriel Ferrater, el venia en DVD i no m’ho vaig pensar dues vegades. Ja me l’he mirat i es confirma l’interès que em va crear aquest home des del primer dia que vaig sentir a parlar d’ell. Ara no m’extendré, tinc ganes d’escriure’n una pàgina complerta, més endavant, el vull tornar a mirar.

Per si no ha quedat prou clar, aquest popArb, per mi ha sigut el millor. El públic, entusiasta i càlid. La organització, fantàstica. El temps, immillorable. El backstage, un regal.

El popArb ens ajuda a tots els artistes a creure que estem fent alguna cosa important, que tenim un públic cada cop més nombrós, i també ens obliga a ser més exigents. Ens coneixem millor entre nosaltres, parlem, aprenem, i d’aquí sempre en pot sortir alguna cosa.

Pel que fa a Sanjosex, ens anem acostant a poc a poc a la conjunció entre cançons, proposta musical i bon espectacle pel públic. Tal com va dir en David Carabén, anem aprenent  un ofici passet a passet. Han passat 5 anys des de la primera actuació al Gorg Nou, al primer popArb. Allà encara no m’havia ni plantejat què era això de l’espectacle, simplement tocàvem unes cançons. No existia aquesta escena, no hi havia un públic sòlid i expectant. Ningú veia a primera vista un negoci en el fet de cantar en català, més aviat es veia una decadència. El popArb ha ajudat molt a canviar aquest panorama, ha permès unir totes les propostes fetes aquí, sigui en l’idioma que sigui, amb criteris estrictament artístics. Les coses han canviat molt i estem molt orgullosos de ser-ne partíceps. 

Gràcies!

Snif…

Diumenge vam anar a Barcelona al concert d’en Paco de Lucia, moment esperat, amb ganes de veure què ens oferia el mestre.

Un cop paït, i confessant que me n’havia oblidat del concert fins que avui he llegit la crítica a la Vanguardia (que no trobo a la web…), em disposo a fer la meva de crítica, sabent-me ningú davant d’aquest home únic. De fet, quan hi penso em sembla una mica pedant opinar (dir què està bé i què malament) sobre una música que no es pot entendre sense ell, sobre una música en què ell reparteix cartes i juga… no se si m’explico… Però bé, suposo que la distància, el mirar-s’ho des de fora em dóna una perspectiva que permet opinar…

Em sembla que en Paco hauria de fer un pas endavant. Deixar certes coses del passat. A l’últim disc (Cositas Buenas) va fer un pas de gegant, va oferir una nova perspectiva (una altra!) sobre la guitarra flamenca i el flamenc, més pausada, més subtil, tant rítmicament com harmònicament, i això, tot i que ell ho vol mostrar, no llueix prou en directe perquè queda amagat enmig d’una banda que vol oferir un gran espectacle.

Quan el vaig anar a veure a Cap Roig, després de publicar Cositas Buenas, vaig flipar. Era el primer cop que el veia, hi havia un grup nou (el mateix que ara), amb gent jove, molta força, la introducció de l’harmònica, un so més modern, etc. em va encantar. Tenien força, estaven animats, o almenys així ho vaig captar… Potser és perquè era el meu primer cop, no ho se, però vaig sortir impressionat. Diumenge en canvi, tot i sortir content, sabent que som afortunats de poder-lo gaudir, vaig veure clarament que havia de fer un pas endavant.

Aquests treballs harmònics i rítmics que ell està oferint queden amagats enmig d’una banda que segueix massa la força d’altres temps i que estira massa d’una estètica jazzística que a vegades no és flamenca. Al tanto! que són boníssims! Però m’hauria agradat més un concert que aprofundís en el que està tocant ell ara… Tot i això, entenc que pel públic és molt espectacular una banda entera tocant, un bailaor, una força, etc.

També em va semblar que el volum del concert era una mica baix, que hi ha havia una certa fredor i la sensació de tirar de veta, amb poca improvisació real, cosa gens flamenca…!

Per mi el millor moment de la nit va ser en una buleria, en què es para el ritme i el Paco comença un arpegi que sona a 4×4, però de seguida el Piraña torna a marcar la buleria, això va crear una efecte imnòtic absolutament genial, evocador, oníric. Només per aquell detall ja valia el concert. També va animar molt la nit el bailaor, explosiu, modern i flamenc, digne de la seva família. El Piraña és una bèstia. L’altre guitarrista (em sembla que era el Niño Josele), tot i el difícil paper va fer un solo que va agradar perquè era més arabitzant, més clàssic. Els cantaors (Duquende i David de Jacoba) van estar fantàstics, van donar també molta força i flamenc a l’actuació. En Javier Serrano i l’Alaín Pérez, els quals admiro moltíssim, crec que van estirar massa de l’estètica jazzística mesclada amb l’harmonia flamenca (pel meu gust).

Resumint, em va agradar molt, en Paco és un geni dels nostres temps, però crec que hauria de buscar una nova perspectiva, sinó de tot el concert, almenys de certes peces, on aquesta manera de tocar que està oferint es transporti a tot el grup.

He dit.

Aquest matí, des la feina estant sentia sardanes… un dimecres cap a les 11h no em semblava lògic que hi hagués cap celebració, i he pensat que devia ser la Bisbal Jove o alguna altra cobla assajant per la zona… No n’hi he fet cas.

Però ara fa un moment he sortit per comprar aigües al súper, i he vist que sí, que feien sardanes a sota les voltes de la Bisbal…! M’hi he acostat i m’he posat al cantó de la cobla una estona. Una cobla tocant és una cosa fantàstica.  Estaven tocant “Sota el Mas Ventós” i me n’he adonat que cada músic no tenia pas la partitura del seu instrument, sinó que tenia una petita partitura de la melodia principal, simplement, i amb això ja feien… M’ha sorprès agradablement.

He pensat que no m’estranya que en Roger Mas posi instruments de cobla als seus discos, o directament algun tros de sardana… perquè a nivell musical és molt potent, bonic, interessant, etc. I per mi també és emocionant. He pensat que potser no trigaré gaire a fer el mateix, a la meva manera…

Jo que ho tinc tant a prop…!

També me n’he adonat que només hi havia gent gran ballant… bé, trencava la mitja una dona d’uns 40 i escaig  que cridava l’atenció per la seva forma ampul·losa de ballar. Però tanta gent gran m’ha fet pensar que això de ballar sardanes ja és cosa d’una altra època… Per sort, m’he trobat a la meva àvia, i m’ha aclarit que era la festa de l’Esplai…! Aaaahh! És per això!

En Guillamino ja hi ha treballat amb les sardanes, en Sisu Coromina també (i altres clar…). És molt temptador, també és perillós… Però crec que si t’ho agafes simplement com un grup d’instruments de vent amb un contrabaix amb unes característiques harmòniques i unes composicions que hi funcionen i que han demostrat la seva eficàcia (les sardanes), pot ser collonut.

Bé, això m’ha passat fa una estona, i ara me’n torno a treballar…

Aquest cap de setmana no pagarem peatges per fer els concerts… (almenys jo, que els músics viuen a Barcelona…). El divendres agafaré l’Eix Transversal i cap a Lleida! Allà tocarem tots cinc (SX5) al Cafè del Teatre, i de fet és la presentació oficial del disc a la capital de ponent, us hi esperem a tots! És previst de començar cap a les 22:30h.

http://www.cafedelteatre.com/

L’altra actuació serà a Figueres, i s’inclou dins dels actes que organitza Salvem l’Empordà per homenetjar a en Lluís Llach i recaptar fons per la defensa del territori. És una jornada ideal per aquells que us queixeu de no poder venir als concerts de nit… L’acte serà diumenge 30 de maig, començarà a les 18h i es farà al Teatre Jardí. Allà farem una actuació especial, en part serà en solitari i en part serà en format trio, però un trio especial, amb en Toni Molina a la bateria i en Miquel Sospedra al baix. Pels que no ho sapigueu, en Toni és el bateria del primer i part del segon disc de Sanjosex i és un bon i vell amic de la Bisbal.

En aquest acte de Salvem l’Empordà, conduït per en Manel Lucas, també hi actuarà Mazoni, Guillamino, en Juanjo Bosk i l’0rquestra de cambra de l’Empordà, tots músics de l’Empordà. Com he dit l’acte serà un homenatge a en Lluís Llach, i els organitzadors mantenen el dubte de si voldrà tocar o no… aiaiai.

Si voleu més informació :

http://www.youtube.com/watch?v=cLj66go3r0I

http://www.iaeden.cat/

Acabo de trobar un tema que m’ha fet molta gràcia. Es diu “Fight for your Loro”, i és de Dee Ray, no se si són un grup o un DJ, però és igual, he rigut molt i està ben fet. També us recomano “Sweet Child in the guetho”, un remix del clàssic de l’Elvis cantat per en Raphael.

http://www.myspace.com/dee-ray

Finalment hauré de sucumbir al facebook… per escriure aquests missatges no cal obrir una pàgina al bloc… Però quanta feina!!!!

Ahir em van convidar a una taula rodona a la seu d’Òmnium Cultural juntament amb en Joan Enric Barceló (dels Amics de les Arts), en Marçal Lladó (de Bankrobber) i en Lluís Gendrau (de l’Enderrock). El coordinador de tot plegat va ser en Jordi Lon. El títol era : “L’esclat del pop català : entre el miratge i la consolidació”.

M’ho vaig passar molt bé escoltant la història dels Amics, havia sentit alguna cosa del seu procés 2.0, però escoltat per ell va ser molt divertit. Es torna a demostrar que quan fas les coses perquè les sents i perquè t’ho vols passar bé, tot funciona.

Aquesta idea de fer el que sents, tenir constància i no defallir va ser el resum d’idees dirigit a les noves propostes. Una noia del públic es lamentava que no trobava discogràfica, que li oferien acords molt poc avantatjosos, i en Joan Enric li va dir més o menys : “Bé, potser no trobes el que busques en aquesta proposta, però potser la trobaràs en una altra. Els Amics de les Arts és el meu 4art grup i és ara quan la cosa ha funcionat”. En Marçal li va dir : “Si no trobes discogràfica que realment et recolzi, busca un amic que li agradi la música, en tingui ganes, i segur que farà més que aquestes discogràfiques que t’estan torejant”, i en Joan Enric : “Hem d’aprofitar aquest contacte directe que ara mateix es pot establir amb el públic a través de la web. Primer busca’t el teu públic, i quan el tinguis ja et vindran a buscar…”. També va dir que no s’ha de tenir por a perdre diners al principi, s’ha d’invertir amb ganes i ja veurem què passa. Totalment d’acord.

Vam parlar també de la difícil professionalització, de la importància de l’amateurisme a la cultura catalana i jo vaig insistir en la necessitat de tenir cafès o bars on es puguin fer concerts de caràcter amateur a les vuit del vespre sense que hagin de pagar una taxa i complir les condicions de pub musical, aquesta és la cantera per a futurs professionals o simplement per a gent que li agrada tocar de tant en tant… Però el que és segur és que això milloraria el nivell musical general.

Parlant de la professionalització, jo vaig insistir molt en la necessitat d’obrir nous horitzons i no posar límits per aconseguir ampliar el mercat, sinó sempre ens trobarem aquestes onades sense continuïtat, amb crisis periòdiques. Que sigui possible professionalitzar-se sense haver de renunciar totalment al teu idioma, però tampoc enclaustrar-nos en ell, igual que en el món del llibre, saber combinar l’entorn proper i el mercat global. Que per sort tenim una capital cultural com Barcelona…! Vaig posar com a exemple d’algú que em sembla que busca això La Troba Kung-fú. També vaig insistir molt en la necessitat de fer qualitat, i que si hem d’obrir-nos a fora hem d’apostar per la qualitat musical amb denominació d’origen i no recolzar-nos tant en la lletra o en la història que s’explica a la cançó.

Bé, molta teoria… Semblàvem consellers de cultura! Però va estar bé i tenia ganes d’explicar-ho.

Salut!

Hola a tots,

Ahir vam assajar a l’escola de música de l’Auditori de Sant Cugat, amb en Quico i la banda del 50+. Si no ho sabeu, això del 50+ és un invent de l’Albert Puig i l’Enderrock, es diu : “50+. De la nova cançó a les cançons noves” i tracta d’unir a l’escenari parelles de dues generacions diferents… Una correspondria al que s’ha dit la Nova Cançó i l’altra a músics més joves. És una bona idea perquè conceptualment s’explica molt bé, i personalment és una experiència interessant.

Imagineu en una mateixa habitació en Sisa, en Quico Pi de la Serra, la Maria del Mar Bonet, la Marina Rossell, en Joan Isaac, en Jaume Arnella, la Núria Feliu, i, en Roger Mas, en David Carabén, en Jaume Pla, en Carles Belda, la Sílvia Pérez i en Carles Sanjosé… Com a mínim sona divertit i ple de possibilitats inimaginables.

A mi l’experiència personal de conèixer tota aquesta gent ja em sembla interessant, la experiència de fer coses amb altres sempre és enriquidora (recordem el sobretaula) i, després de l’assaig d’ahir amb la banda i en Quico Pi de la Serra, que és la meva parella, l’experiència musical està siguent molt bona. D’en Quico toquem Passejant per Barcelona i meva toquem Baix Ter Montgrí. La banda, liderada per en Refree, les ha fet més intenses, més roqueres, i això el públic ho agrairà molt, i nosaltres també. Ja que surts, surts a trencar!

Doncs ahir, després de moltes vicissituds (en comptes de girar cap a Sant Cugat vaig seguir cap a Barna, amb el liu que això significa, ja arribava tard i un cop allà no hi havia maneres de trobar aparcament… brjrjfdjfdjfff! i a mi que em fot tant nerviós arribar tard…!), bé, doncs després de moltes vicissituds, vaig arribar i la veritat és que cantar i tocar aquestes cançons em va pacificar. Tenen molt en comú, aquesta vessant bluesera, la manera d’encarar la lletra, la aparent simplicitat, etc. He d’agrair a qui va tenir la idea d’emparellar-me amb en Quico, perquè la compaginació és evident. Ell és una persona molt interessant, molt enèrgica, amb molta vida per explicar… i és músic, amb esperit de músic.

Pels que teniu facebook, hi ha un grup d’aquesta proposta. El link :

http://www.facebook.com/event.php?eid=103322793043960&ref=ts

Tot i que una mica tard… escriuré alguna cosa dels concerts del cap de setmana del 23 i 24 d’abril, a Tarragona i a Vilanova i la Geltrú. Tots dos molt bons pel que fa a la connexió amb el públic i a l’energia, però no tant bons pel que fa a la execució…

Els músics, sempre que acabem un concert parlem, que m’he equivocat aquí, o allí, que no ha sigut un bon dia, el so de la guitarra no m’agradava, etc. etc. etc. I amb el temps te n’adones, que a no ser que hi hagi errors garrafals, la majoria de la gent no ho nota, i el que rep sobretot és l’energia que transmets. En aquest sentit, confirmo i reitero que el format trio permet alliberar-se, i Tarragona, a pesar de ser un bolo una mica barroer, amb uns greus que molestaven a dalt de l’escenari i que ens feien tocar més alt del compte, va ser un bon bolo pel públic. O això és el que ens va arribar…

A Vilanova vaig tocar sol. No estava massa bé de veu, no va ser dels dies que hagi tocat més fi, i, com sovint em passa, em vaig equivocar amb alguna lletra. Tot i això, va ser un concert collonut, la gent estava contentíssima i vaig connectar amb el públic! L’aspecte més “teatral” va agafar força i realment ens ho vam passar bé!

Era un concert de les vuit del vespre, crec que per segons quins formats de Sanjosex, la tarda o el vespre és una bona hora per fer concerts, les 42 cançons que tenim ara ens permeten adaptar-nos a qualsevol escenari, i d’aquesta manera els que teniu fills (alguns m’ho heu reclamat…) podreu venir als concerts. Apa.

Després del concert vam anar a sopar amb en Ramon i ens va explicar la creació de Vilanova i la Geltrú (una ciutat interessant), vam sopar a un lloc de La Geltrú que feien una carn a la brasa boníssima i vam parlar molt. La veritat és que vam estar-hi molt bé.

Per cert, aquest divendres 7 de maig toquem a Vila-seca, en format quintet!