Tinc una llista aquí al cantó d’escrits que ja fa dies que havia de fer… i he pensat que si faig una pàgina per cadascun, segur que algun queda oblidat entremig… per tant ho escric tot en una pàgina (us el podeu llegir per trossos, que és molt llarg):

1. el videoclip.

Quasi bé no he parlat del videoclip de Corriol… i això és un pecat! Ha quedat taaant bonic! La cosa va anar així :

Els bankrobber estaven asseguts a la plaça de la Vila de Gràcia (per mi Rius i Taulet…) i no sabien a qui encarregar el videoclip… la gent habitual estava enfeinada, i a en Marçal no se li acudeix res més que girar-se a la taula de darrera on hi havia una noia que sabia que estava ficada en aquest món de la imatge, i li pregunta : “Saps d’algú que tingui ganes de fer videoclip?”, al cantó de la noia hi havia l’Alexis, i suposo que va dir “Jo”. I així va començar.

L’Alexis és un dels promotors del festival DIBA, i ja feia molt que no es dedicava a dirigir… i li va anar de perles, s’ho va agafar amb moltes ganes (t’ho agraïm mooolt!) i ens va presentar dues propostes, una per Són Instints, i l’altra per Corriol. La de Són instints implicava una post producció que a vegades no pots controlar, i la de Corriol implicava una feinada de por.

En aquest videoclip hi ha intervingut directament unes 60 persones, i si hi comptem tota la gent que d’alguna manera hi ha ajudat ja sumen unes 115… i tota aquesta gent la vaig trucar jo… Clar, es feia a la Bisbal i s’havia de quedar bé amb tothom… Els bank’s a barna o de vacances, jo teòricament fent jornada intensiva… qui ho havia de fer? “el menda”. Tota una setmana treballant pel videoclip! Buff… Ni jornada intensiva, ni arquitecte ni músic ni res, membre de l’equip de producció a jornada completa!

El vam gravar el cap de setmana del 17 i 18 de juliol, i crec que tothom s’ho va passar molt bé. Jo, amb la responsabilitat a sobre, m’ho vaig passar bé, però amb la pressió de tot plegat… Normal! El dissabte vam gravar el recorregut dels grans, el diumenge al matí vam gravar el grup fent veure que tocava (una cosa que li agrada mooolt a en Miquel Sospedra), i el diumenge a la tarda el gran final amb els nens. Divertidíssim, en part gràcies a en Pep Mula que va demostrar la seva habilitat amb la mainada, la gent fins i tot el va aplaudir de lo bé que ho feia…! Al final del videoclip ja donem les gràcies a tothom, però aquí ho reitero, tot va anar súper bé, amb generositat i paciència.

L’Andreu, de l’equip de producció, va fer un recull de fotografies de la gravació :

http://www.flickr.com/photos/llos/sets/72157624535118974/

La Lorena, també de l’equip de producció, en va fer un altre recull :

http://www.flickr.com/photos/emergencylights/sets/72157624616908216

Un dels pares, en Xavier Jaime, és fotògraf i al seu bloc ha triat les millors fotos que va fer el diumenge amb els nens :

http://www.xevinovo.com/blog/?p=198

I finalment, el videoclip :

http://www.youtube.com/watch?v=trGy3lu0vEo

2. concert a la bisbal

Volia parlar del concert de la Bisbal. Vaig estar tota la setmana anterior amb temes de producció, fent entrevistes, organitzant fins a l’últim minut. L’error va ser aquest, abans de pujar a l’escenari encara estava explicant coses… i abans de pujar l’escenari no has de fer res! En tot cas, respirar, cridar, meditar, cantar, concentrar-te, fer un whiskey, etc. I jo crec que és per això, i per la pressió de conèixer tanta gent, que no vaig tenir la soltura d’altres concerts…

Tot i això, crec que va ser un èxit, la gent estava molt contenta i en tots els sentits estem molt contents d’haver-lo fet. Normalment el que vols fer és tocar simplement, normalment no vols fer coses especials (ja és prou especial tocar simplement…!) però aquell dia i aquell lloc s’ho mereixien. Per cert, hi vam poder presentar el videoclip només 3 setmanes després de gravar-lo…!

3. festa major

La festa major de la Bisbal sempre la visc amb molta intensitat. Per mi és com un parèntesi, la festa major és una cosa que em transforma horaris, menjars, actituds, amics, barraques, tot. La vam començar l’endemà del concert a la plaça del castell amb un vermut musicat a la vinoteca. Aquests concerts els han organitzat en Cano i en Sunyer gran, jo hi vaig tocar el 7 d’agost, i el 14 hi van actuar l’Último Veneno, i com sempre vam acabar cantant-hi tots. No se si era per la festa major, o perquè m’havia tret la pressió de sobre, però va ser molt maco, i m’ho vaig passar de conya. Després del vermut vam fer un dinar allà mateix, a la plaça de Can Farreny. Cargols, pinxos, vinet bo, postres, cafè… sense pressa. Viva la vida!

El 15 també vaig cantar 2 temes al concert d’en Mazoni i en Miquel Abras a la “Rigotaverna” (local dels geganters dedicat a la Rigoberta, una gegantesa de la Bisbal que ensenya un pit). Com que estava amb aquella actitud de festa major m’ho vaig passar molt bé. Igual que el 17, amb el concert d’en Quimi Portet. M’encanta el seu darrer disc i m’ho passo molt bé amb els seus directes.

Després de molts anys, no vaig anar ni al correfoc ni a la Promenade du Dragon… em va saber greu, però la orelles dels músics solen estar fotudetes, i s’han de cuidar.

Visca la festa major!

4. voyage, voyage!

En part no he escrit últimament perquè he estat de vacances… poques, però n’he fet. Vam anar a Roma. Fantàstic, meravellós! Apunts de Roma :

Com sempre vam sentir bastants catalans… i vaig pensar que en realitat devem ser més dels que ens pensem, no? vull dir, a vegades ens volem minoritzar, però som una cultura bastant més gran que la danesa, la sueca, la finlandesa, etc. i al mateix nivell que la holandesa o la belga… i no se perquè encara ens sorprèn de sentir parlar català pel món!

Vam menjar molt bé, anàvem amb una llista de llocs… El problema és que molts dels llocs bons, a l’agost tenquen… és normal. Apunteu : Trattoria der Pallargo, gelateria giolitti (ai la nata feta per ells damunt del gelat…! ai!), pizzeria da bafetto, cafeteria st. Eustachio, etc.

Ja ho sabia, però em va semblar espectacular la quantitat d’història que hi ha a Roma… quantes ruïnes! quants palaus! Quantes pedres! Com s’hi viu amb tot això? Ha de ser un conyàs! no? Està molt bé, però, que pesi tant la història…! I tants de turistes! Hi ha una cançó d’en Dylan que parla d’això, la vaig cantar uns quants cops per Roma. When I paint my masterpiece : ”Oh the streets of Rome are field with rubble, ancient footprints are everywhere. You can almost think you’re seeing double, on a cold dark night on the spanish stairs”.

Vaig fer una foto que buscava a Roma. Davant d’aquesta parafarnalia de història, palaus, pedres, passat, present, meditarrani, etc. buscava una foto que ho expliqués. És una fotografia amb marcat caràcter arquitectònic, no sóc fotògraf, no sabia on la podria trobar, però em sembla que més o menys vaig trobar el que buscava. Podria ser això :

5. reflexió d’ahir

Estava mirant “Comando actualidad”, i em fot molta ràbia una cosa. Si volen ser tant realistes, si volen captar tant la realitat del carrer. Perquè no deixen parlar en català a les famílies que parlen en català entre ells? Perquè han de fer la pantomima de fer veure que parlen en castellà? Si resulta que parlen en català! A veure… Si expliquen alguna cosa a la càmera, si parlen amb el periodista, ok, només faltaria! És un programa per tot Espanya. Però si han de dir “levantate hijo” o “qué quieres para comer?” Perquè collons ho han de dir en castellà, si la realitat directa d’Espanya actual callejera vulguin o no vulguin és que aquesta família parlen en català?!

No hi vull veure mala intensió, però si jo fos de Guadalajara, realment pensaria que a Catalunya ningú parla en català…! Fins i tot, si fos de Torelló pensaria que a Catalunya molt poca gent parla en català…! I seguidament vaig pensar… és que no ho accepten, no ens agrada, no n’estan orgullosos, no n’estem orgullosos… què hi farem! Ens hem de seguir enganyant a tots plegats… I clar, després ve un erasmus a Catalunya i diu : ”Es que yo no sabia que aquí hablar catalan…”. Home! si no els ho expliquen! Si no és un orgull per Espanya, si no és una cosa digna d’ensenyar públicament que moooolta gent parla català, què han d’anar a explicar a l’estranger! Si els fa vergonya! Ens fa vergonya! I clar, com que no és un orgull, molta gent d’aquí que parla castellà se sent atacada pel català. És la hòstia.

Però, ai. Deixem-ho. Ho havia de dir, em sap greu. No m’agrada emprenyar amb aquestes coses que cansen tant…! I que són tant absurdes, però de tant en tant un s’ha de desfogar. Cosa dolenta fora del ventre!

6. Acústica

Ei, concert fantàstic a l’Acústica. Aquest dissabte passat, a la plaça Josep Pla. Moltes gràcies a tot el públic per l’emoció, les ganes, les veus i els crits. Una catarsi com ha de ser, sí senyor. Gràcies també a l’Acústica per confiar en Sanjosex un cop més.

Immediatament després de l’actuació em van acorralar un càmera i un periodista, i tot suat i trasbalsat vaig parlar. Una pregunta va ser, “què heu fet d’especial aquesta nit?”. No sabia què dir… I això t’ho pregunten a tot arreu on toques…! No critico el periodisme, entenc que sempre s’ha d’intentar donar una notícia, s’ha de donar la sensació que estàs fent una cosa única, especial. I segurament jo hauria d’haver improvisat alguna cosa súper especial, tipus ”estoy súper contento de estar aquí, esta noche ha sido súper especial, hemos adaptado las coreografías a Figueras para que fuera una noche muy especial”. Però, no vaig saber massa què dir,  i vaig quedar una mica tocat, en un moment tant especial com és el final d’un concert.

La reflexió és : Què hi ha de més especial que obrir-te totalment, donar tot el teu físic, tot el sentiment, tota la teva lògica, tota la teva energia en definitiva, per un públic que està esperant aquesta emoció? Encara que sempre toquessis el mateix repertori (que no és el cas), cada concert és diferent, cada lloc té la seva energia…! No és súper especial això? la música no és això? Anar d’escenari en escenari donant-ho tot?

Aquesta és la meva resposta. Una mica tard, però és aquesta.

7. proper concert

Divendres 10 de setembre a l’escenari Can Massellera de l’Altaveu de Sant Boi. Fins llavors!

Com que també sóc escriptor (de cançons) aquest any celebraré el Sant Jordi amb molta feina, potser no tanta com en Monzó o en Màrius Serra, però en el meu cas, a part de firmar i parlar, hauré de cantar i m’hauré de moure bastant…

Carai, quin goig que fas el dia de Sant Jordi, Sanjosex! Així hem titulat aquesta jornada d’activitat artística i social. Aquesta és una frases de “Et menjaria a petons” una de les cançons del meu primer disc, cançó que demà hauré de tocar obligatòriament a totes les meves actuacions, amb optimisme, alegria i molt de sol si pot ser.

El Plànning és aquest :

12h00 a Catalunya / 11h00 GMT
CONCERT DIGITAL DE SANT JORDI
Es podrà seguir a ScannerFM, SèrieBCN, Citilab i Catalansalmón.
Esdeveniment a Facebook

Des de fa uns anys, Sant Jordi no és tan sols un dia de llibres i de roses, sinó que també és un dia de concerts. Tot i que habitualment els anomenats “concerts de Sant Jordi” se centren a Barcelona o a les principals ciutats de Catalunya, ara la tecnologia digital permet a Sanjosex oferir un concert de Sant Jordi destinat a tots els catalans que volen celebrar la diada arreu del món. I de passada, als que la voldrien celebrar a casa però la passaran en algun aeroport perdut del món, esperant que el trànsit aeri recuperi la normalitat. Sanjosex interpretarà cançons del seu disc “Al marge d’un camí”.

La idea de fer aquest concert va partir de la comunitat catalana de Sydney (Austràlia), que s’ha organitzat per celebrar conjuntament la diada de Sant Jordi. Van ser ells els qui van llançar la idea inicial: emetre des de Catalunya un videoconcert especial de Sanjosex per culminar la celebració australiana de Sant Jordi. Però la idea s’ha anat complicant. La principal eina que posa en contacta les comunitats de catalans escampats arreu del globus, Catalansalmon.com, s’ha afegit a la iniciativa, que d’aquesta manera ha pres un caire plenament global. Amb el seu suport, el Concert Digital de Sant Jordi de Sanjosex passa a ser un esdeveniment seguit no només a Austràlia, sinó també per tota la diàspora catalana que també vol la seva dosi de llibres, roses i música.

El concert digital de Sant Jordi es farà en viu amb les infraestructures tecnològiques del Citilab (Cornellà de Llobregat) i s’emetrà a temps real a través dels webs de Scànner FM, Sèrie BCN i Musiclab. Serà una actuació de mitja hora en format acústic i amb un públic restringit al plató. Catalans al Món ho difondrà i el linkarà a totes les seves comunitats.

Migdia, Pg. de Gràcia, 15 (Barcelona)
SIGNATURES DE DISCOS
Carles Sanjosé signarà exemplars del seu darrer disc a l’hora de dinar a l’estand de Bankrobber i LaBreu Edicions, situat al Pg.de Gràcia, 15, al costat del cine Comèdia.

16h00, Plaça Catalunya
ACTUACIÓ PER CATALUNYA RÀDIO
Carles Sanjosé apareixerà en viu al programa de Catalunya Ràdio El Secret, que presenta Sílvia Cóppulo. Interpretarà en viu alguna cançó del darrer disc.

21h00, Tarragona
CONCERT DE SANJOSEX A LA SALA ZERO
Sanjosex tancarà la jornada amb l’esperat concert a la sala Zero de Tarragona, dins el festival In-Somni. Abans de l’empordanès actuen Damills i Alondra Bentley. Pots comprar l’entrada aquí.
Esdeveniment a Facebook

Des que vaig començar aquest bloc sempre he rebut una quanitat de spam impressionant… jo em pensava que era l’habitual… i sí, però no. És habitual rebre spam, però no tant com en rebo jo… Un dia vaig entendre perquè! És el gran problema de dir-se Sanjosex!. De la mateixa manera que en un hotel de Londres no vaig poder entrar a la meva pàgina perquè s’havia restringit l’accés a pàgines no aptes per menors de 18 anys, rebo una quantitat infernal de suggerents missatges dignes d’una de les meves cançons del primer disc. Tot és fucking, asshole, teen girls, blow jobs, bitches, etc. etc. etc. Per tant, contínuament rebo mails de comentaris al bloc i quasi cap és en català (perquè ens entenguem…).

Conseqüència d’això? Doncs que no se perquè, però algun dels vostre comentaris han anat directament a  engruixir els llims de la carpeta Spam, junt amb les bitches i les teen girls… Perdona Rafa, Oriol, Miss Quílez, Glòria, Ester, Jordi, etc. Però és que fins avui no me n’he adonat que estàveu als llims! I segur que n’hi ha molts més! Però és que ja tenia 4.500 missatges d’spam acumulats, i només m’he vist capaç de repassa-ne 1.000… Després els he esborrat tots.

Amb aquestes premises no m’extranya que us faci mandra escriure…!

Ahir a la tarda em van trucar de la redacció del Periódico per si tenia ganes de fer un crònica subjectiva, tipus vivència personal, del temporal de neu i les conseqüències que ha originat al Baix Empordà. La veritat és que em va venir de perles, perquè ja tenia ganes d’escriure’n alguna cosa al bloc, i em va fer gràcia això de fer de periodista per un dia… A més a més me’l van fer escurçar, i em vaig trobar com un autèntic redactor havent d’adaptar un text d’uns 2.500 espais a un de 1.500! I per tant també va ser una espècie d’exercici literari : A veure si aconsegueixo transmetre el mateix amb menys paraules? Bé, el que faré és transcriure els dos textos més avall, el llarg i el curt, i comparteixo amb vosaltres aquesta petita aventura davant de l’ordinador. 

A part d’això haig de dir que el temporal que hi va haver a l’Empordanet va ser impressionant! I no només per la falta de serveis que molta gent encara està vivint, sinó per la violència del vent i la nevada contínua que va fer durant 13 hores a cotes quasi 0, per la quantitat d’arbres i coberts que van caure, i per la situació de total inexperiència i sorpresa amb què va agafar a molta la gent… Són d’aquelles fites que tothom recorda durant anys… La part més forta de la tempesta va ser al Baix Empordà, això indicava el radar, i avui que he estat a Girona puc dir que realment no va tenir res a veure. Però clar, com que a l’Empordanet no hi ha gaires periodistes i els que hi eren estaven aïllats… la majoria de la gent no n’ha sigut conscient! Si això arriba a passar a Barna  mengem nevada durant setmanes…! (comentari en plan “pueblerino”…).

Aquesta tarda mateix han vingut els Dêlen a casa per dutxar-se, carregar mòbils i mirar correu. Ells viuen a Canapost i allà encara estan aïllats… Hem compartit sensacions : “Impressionant! Una passada! preciós! Quina fred! cotxes deixats a la carretera per tot arreu!” Justament ells van haver d’acollir dues noies que es van veure obligades a deixar el cotxe prop de ca seva i hi van passar la nit… L’endemà van comprovar que les carreteres estaven plenes de cotxes abandonats.

La conseqüència bonica de la nevada és el paisatge, una meravella. La plana de l’Empordà totalment llisa i blanca com un quadre d’en Dalí, amb el Montgrí al fons de color fluorescent per la llum de la posta de sol… Això no es paga. (Elis elis!)

Aquest és el text de 2.500 :

El dilluns al matí ningú s’esperava el temporal que ens cauria al damunt… Durant la nit havia nevat una miqueta, però la pluja s’ho havia endut tot. Hi havia alguna alerta de vent, però tothom començava la setmana i no estàvem per alertes ( Les prediccions al Mediterrani ja sabem com són…). A més, la gran majoria només havia de fer simples trajectes inter-comarcals per anar a treballar.

Comença a nevar cap a les 10h, faig alguna fotografia i l’envio : 5cm de neu, quina gràcia! Però no para, i ja són 15cm. Trucada : “-Ja vens? -Ah! Millor, que sembla que no ha de parar…!”. 20cm. Trucada : “Estem parats, és un caos, ja anirem arribant…”. Vaig mirant el meteo.cat i on està nevant més és al Baix Empordà. Llamps i trons, se’n va la llum. Surto al carrer i la primera paraula que em ve al cap és “Sibèria”. Un temporal d’aquells d’alta muntanya. Un vent! Una fred! I no para de nevar. Ja començo a patir. No hi ha cobertura de mòbil, truco amb el telèfon fix : “Som allà mateix, no avancem i no ens queda gaire gasolina! on són els mossos?!”. A la ràdio la gent va explicant els problemes a l’àrea metropolitana, però ja intueixo que la tempesta no és comparable… I el més bo de tot és que em fa la sensació que no se n’adonen! Clar, no hi ha comunicacions… No para de nevar fins cap a les 23h, un total de 13 hores nevant, 40 cm de neu i un trajecte de 11 hores i mitja per anar de Girona a La Bisbal d’Empordà. Però bé, ja és a casa… buf.

Dimarts al matí : No tenim llum, no tenim cobertura de mòbil, no tenim línia de telèfon i no podem circular. Resumint, estem aïllats. Em sembla que tota la Bisbal surt al carrer, tothom volta a peu fent el xafarder. Arbres arrencats de soca arrel, coberts que han caigut, cables que pengen, cues per comprar el pa! Hi ha gent que no ha pogut arribar a casa, hi ha gent que ha patit. Els nens felicíssims! Tothom xerra, fem visites a familiars, anem passant el dia i al vespre tornem a treure les espelmes i xerrem, no hi ha televisió. Miro les ombres que fan les espelmes. El meu pare : “Quan hi torni a haver telèfon ja en sentirem a parlar de tot el que ha passat…!”. A fora els carrers són absolutament foscos, quin cel! És preciós. Abans d’anar a dormir tornem a tenir telèfon fix. ( I jo penso : llàstima… ).

Dimecres al matí. I ara què faig? Agafo una pala i faig un corriolet al jardí per poder passar, més que res per fer alguna cosa… Sense ordinador ni mòbil, què faig? Qui sóc? Al poble hi ha més silenci del que és habitual, i m’agrada. A la una de la tarda torna la llum, ja ens podem connectar a internet, repasso correus, rebo trucades, ja hi tornem a ser. Aquesta tempesta té tantes històries a explicar com persones l’han viscuda, i ja en sentirem a parlar…

Ara el text de 1.500 :

Dilluns: Comença a nevar cap a les 10h, faig una fotografia i l’envio : 5cm de neu, quina gràcia! Ara ja en són 15. Truco: “Vine a casa perquè això no para…!”. 20cm. “Estem parats, és un caos, ja anirem arribant…”. Vaig mirant el meteo.cat i on neva més és al Baix Empordà. Llamps i trons, se’n va la llum. Surto al carrer i és la Sibèria! Un vent! Un fred! I ja començo a patir. Trucada entretallada : “No avancem i no ens queda gaire gasolina! on són els mossos?!”. A la ràdio la gent va explicant els problemes de l’àrea metropolitana, però la tempesta no és comparable… 40 cm de neu i 11 hores per anar de Girona a La Bisbal d’Empordà. Però bé, per fi ja és a casa… buf!

Dimarts: No tenim llum, no tenim cobertura, no tenim línia de telèfon i no podem circular, resumint: Estem aïllats! Tota la Bisbal surt al carrer, tothom volta fent el xafarder. Arbres arrencats de soca arrel, coberts que han caigut, cables que pengen, cues per comprar el pa! Hi ha gent que no ha pogut arribar a casa, gent que ha patit. Els nens, felicíssims! El dia va passant i al vespre tornem a treure les espelmes. Xerrem, no hi ha televisió, miro les ombres que fan les espelmes. A fora, els carrers són absolutament foscos, i quin cel! És preciós.

Dimecres al matí: Agafo una pala i faig un corriolet per poder passar, més que res per fer alguna cosa… Sense ordinador ni mòbil, què faig? Qui sóc? Al poble hi ha més silenci del que és habitual, i m’agrada. A la una de la tarda torna la llum i ja ens podem connectar, repasso correus, rebo trucades i ja hi tornem a ser. Aquesta tempesta té tantes històries a explicar com persones l’han viscuda, i ja en sentirem a parlar…

Pos, eso!

Ahir a l’Sputnik van fer un reportatge sobre la vida de Jimi Hendrix, es deia “Jimi Hendrix: l’home que van convertir en déu”. Us el recomano, no és un gran reportatge, però el personatge va ser tant gran que s’ho val. 

En Jimi Hendrix va ser realment una persona amb molta mala sort i amb molta bona sort, aquest seria el resum. Molta foscor i molta llum. S’hi veu les misèries del diner, les absurditats de la massa, la soledat i fragilitat.

La seva música és sublim i esperpèntica alhora… no se com explicar-ho. És un diamant en brut que a vegades brilla com el sol i a vegades encara té terra enganxada. Escoltes la seva música i hi ha moments celestials i moments degradants, i aquesta combinació el fa absolutament màgic. Té unes influències clares del blues, això tothom ho sap, però també hi ha molta música clàssica… això no s’ha dit tant… També li agradava el pop blanc, va fer versions desenfadades dels Beatles, de Van Morrison, de Cream, etc. De fet, crec que qualsevol cosa que fos música li interessava… L’escoltes i sents coses que han vingut després. Tant rítmicament com harmònicament és molt ric, però tot és molt brut. Com no havia de ser brut de la manera que el va castigar la vida? Va ser un autèntic animal salvatge.

Una cançó, entre moltes i moltes, que em flipa, és Little Wing.  La guitarra té un so preciós, harmònicament està molt bé, i té uns interludis preciosos i llargs, llargs, llargs, sembla que no s’acabin, i això la fa molt absorbent. Aquest tema és clarament lluminós. M’encanta, us recomano que l’escolteu, a l’Spotify mateix…

El link del reportatge de l’Sputnik és aquest :

http://blogs.ccrtvi.com/sputnik.php?itemid=29223

Aquest divendres es va acabar la mini gira de presentació del nou disc, que volia ser això, presentar les noves cançons de Sanjosex al públic més fidel i a diversos llocs de la geografia catalana. També ens ha servit per incorporar en Xarim a la banda, i això està donant un toc més rocker al directe, cosa que m’encanta!

A pesar del nom de la gira, encara hi ha molts llocs on hem d’anar a ensenyar les cançons…! Això no s’atura, i volem fer una presentació a La Bisbal (què si no…?!), i també una nova presentació a Barcelona on hi quèpiga més gent que a l’Heliogàbal. Bé, de fet, cada dia que toques pots presentar el que fas a algú nou, de manera que sempre ho has de donar tot. Seguim.

El disc té ja la seva personalitat, que li dóna cadascú que l’escolta i el defineix… jo encara sóc incapaç de veure’l des de fora… i encara no se si és aixís o aixàs… em costa. S’ha dit que és negatiu (dit així, no hi estic d’acord). S’ha dit que és trist (tampoc em sembla que se’l pugui definir de trist…). He sentit que és emocionant (que és una paraula que pot englobar moltes coses, però m’agrada més…), i potser aquesta paraula porta a una certa profunditat, reflexió, introspecció, que és tal i com amb la discogràfica el vam definir de bon començament… no ho se, jo encara no tinc perspectiva. Que sigui com vulgui!

A mi el que em feia por és que es notés massa l’esforç que hi hem destinat… m’agrada que les coses sonin tranquiles, naturals, aparentment senzilles. Però, pels temes de les cançons, pel treball musical que hi ha al darrera, per l’esforç, etc. Per tot això, de bon principi vaig pensar que potser no era un disc comercial, plaent, fàcil, etc. No ho se. Era el que havíem de fer, i el que havia de ser…

A les actuacions ha vingut bastanta gent…! El dia màgic va ser a l’Auditori de Girona on van venir quasi 800 persones, però a la resta de bolos les sales estaven igualment molt plenes. A tots vosaltres us agraïm molt que hàgiu confiat en el grup. Nosaltres el que oferim és un grup tocant unes cançons i fent música. Sabem que som una mica escuets pel que fa a la comunicació amb el públic, aquí el culpable sóc jo… però bé, ja n’aprendrem…

Doncs això, volia tancar d’alguna manera aquesta primera tanda de concerts i explicar les primeres sensacions del disc. També adjunto uns links amb les crítiques del disc, alguna entrevista, etc.

VILAWEB
http://www.vilaweb.cat/noticia/3678993/sanjosex-marge-cami.html

AVUI
http://paper.avui.cat/article/cultura/182732/paisatge/interior/sanjosex.html

EL PUNT
http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/125627.html

EL PERIODICO
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=679738&idseccio_PK=1013

LA VANGUARDIA
http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20100120/53874454650.html?urlback=http://www.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20100120/53874454650.html

SIES TV
http://www.sies.tv/video/sanjosex-edita-el-seu-tercer-disc-al-marge-d-un-cami.html

Ara fa dies que no escric… de fet, ja fa uns mesos, i demano disculpes als que entreu sovint per interessar-vos pels meus textos. No és que no tingués res a dir, però a vegades no tens ganes de dir el que penses. Vas apuntant petites idees per desenvolupar,  però no trobes el moment ni les ganes… Se m’han acumulat massa post-its i he pensat que el millor seria justament apuntar aquestes notes sense haver de treballar massa. Suposo que per aquestes dates necessitem vacances i tot fa una mica més de mandra… Tot i això, jo tinc excusa, ara ja estem treballant de veritat amb el nou disc, i s’ha d’intentar focalitzar els esforços, com en les arts marcials.

Nota 1:
No hi ha grans solucions, sinó feina. No hi ha grans solucions per aconseguir l’estalvi energètic, sinó manteniment i la feina del dia a dia. Sense mandra, donant valor a la feina petita i al manteniment de les coses… Evidentment es poden inventar solucions, materials, fórmules que ajudin a ser més efectius, però els miracles no existeixen, en això tampoc…

Nota 2:
No ve d’un pam. El paisatge urbanístic que tenim és conseqüència d’una manera de ser molt mediterrània… Tots volem mig metre més, encara que això no respecti la normativa, ja que tots sabem que la normativa tampoc està massa ben feta, perquè de fet, la canviaran… I com que les mesures punitives funcionen amb la mateixa anarquia i falta de efectivitat, doncs el resultat és el que tenim. Bé, és una visió en negatiu, però crec que el problema és no afrontar tots els problemes entenent aquesta manera de ser…

Nota 3:
Un frase que m’ha encantat d’un tal Hoffman. “La música comença on s’acaba el llenguatge”. No podem tocar només pensant en el patró… hem de sortir d’aquest patró, d’una manera instintiva, no reflexiva…

Nota 4:
“Ahora lo cool es cantar en catalán…”. Aquesta frase la vaig sentir per la ràdio, a no se quina emissora, i tampoc se qui ho deia, però vaig flipar. No m’interessa comentar la manca de visió d’aquesta persona i la negativitat que desprèn la frase, però m’agradaria que això durés molt… fins sempre més! Visca la qualitat!

Nota 5:
Bellesa i harmonia vs innovació i provocació.
Realment es poden enfrontar aquests conceptes? No hauria de ser així… si treballes molt es pot aconseguir tot, però davant de les nostres mancances (personalitat) sovint ens definim per alguna de les dues opcions… No hauria de ser aixís… Repeteixo, ho hauríem d’aconseguir tot. Aquesta reflexió té alguna cosa a veure amb la polèmica d’en Santi Santamaria…

Nota 6: 
Té sentit avui plantejar el problema que aprendre en català impliqui no saber parlar en castellà, o en anglès? Té sentit avui dia el que va dir en Mayor Oreja?: que el seu avi va decidir començar a parlar en castellà a casa seva perquè els seus fills sabessin parlar bé el castellà. Com podem comparar l’aïllament cultural de fa 100 anys amb ara?! Com es pot dir que els nens de Catalunya hauran d’anar a fer un erasmus a Albacete? Tan burros som que no podem parlar bé ni 3 idiomes? Crec que fins i tot ell/ells saben que això és mentida… però bé, això és una guerra freda cultural, i així l’hem d’entendre…
Jo crec que tenir un idioma propi és un valor. Crec que Espanya té un valor cultural inusual i s’hauria de veure així… és un error renunciar a la diversitat i als orígens. Crec que el que han fet moltes famílies de Barcelona amb cognoms catalans (renunciar al seu idioma), és un error, una pèrdua. No ho dic per provocar, no és un pensament polític, més aviat em sembla que és un comentari econòmic o estratègic… objectivament ho veig com un error.

Nota 7:
Errors lingüístics. Cada vegada parlem més malament el català, i si continua així, finalment haurem de donar la raó als que diuen que és un dialecte del castellà. Sense ser lingüista faig un llistat d’errors que sento últimament. No hi són tots (impossible!), però aquests els sento molt i es poden acabar imposant…

“Sóc Anna Alonso” en comptes de “Sóc l’Anna Alonso”. Els noms, en català, van precedits d’un article (s’estan imposant els noms sense article, no hi estic d’acord). Fins i tot al rei, en Jaume, se li ha posat sempre un article a davant.

“No està Maria” en comptes de “No hi és la Maria”. En català és millor utilitzar el “ser” que l’”estar”, quasi sempre! Sobretot en aquesta frase. Jo diria que el verb estar només pot anar sol quan significa “acabar”. Ex. “Ja estic”. En la resta de casos és un verb que ha d’anar acompanyat d’un altre verb. Ex: “Està plorant”.

El tema dels pronoms febles no és tan complicat… els únics que són diferents que al castellà són “en” i “hi”. En vinc, hi vaig, en tinc, en vull, etc. Quan no diem el complement que hi hauria d’anar acompanyat, només cal posar-hi aquest pronom… no és tant complicat…! La resta de pronoms febles funcionen igual que al castellà…
Tot aquell rotllo de pronoms compostos i de combinacions ultracomplicades, són això, un rotllo, massa complicat, no real, poc útil, i que ha provocat una por infundada als pronoms febles, i també que no s’entengués una cosa tant senzilla com això.

Bé, com que ara mateix no me’n surten més, i n’hi ha molts… A mesura que me’n vagi enrecordant o els vagi sentint, aniré fent una llista actualitzada d’aquests errors perillosos. També n’hi ha que són anècdotes (divertides o abominables), però que no es repeteixen i no cal incloure en aquesta llista, a més a més, de cap manera voldria escarnir a ningú que intenti aprendre un idioma com el català. S’ha d’animar, corregir, però no emporuguir.
Però sobretot, s’ha de parlar.

Nota 8:

La setmana passada al migdia vaig veure el ritmes.clip. Ara, mentre veus un videoclip te’n proposen 4 de nous, has de votar via sms i el que guanya les votacions és el vídeo escollit per visionar, i això contínuament, un darrera l’altre. És divertit, és com una cursa. M’he imaginat tots els artistes, discogràfiques i parts interessades en cobrar SGAE enviant sms com bojos perquè guanyi el seu…! He rigut sol… És molt sarcàstic, ho se, però no he pogut evitar-ho…
Per cert! Jo no he votat…! (però bé, no han proposat cap vídeo de Sanjosex…).

Ara recordo aquella cançó d’en Bob Dylan que es diu “Dignity”, té una gran lletra i ara hi he pensat.

Al migdia solc mirar l’Arucitys, de fet en sóc un fan. És boníssim. Ric molt, tothom qui hi surt em cau bé, trobo que és un programa actual… Vull dir que connecten fantàsticament bé amb el públic actual, jo almenys m’hi sento connectat, torno repetir: ric molt i m’encanta. 

Una de les coses que he après d’aquest programa és saber mirar la tele. Entendre què és la tele i qui és qui en el show. I una de les coses que m’han quedat clares és que la televisio és espectacle, i que si vas a la televisió has de jugar al joc de l’espectacle, sigui un espectacle tranquil o apassionat, però has de tenir clara la finalitat del medi: entretenir la gent.

Han comentat diversos cops, sobretot visionant el programa d’en Jose Mota, aquell dels experiments, que quan un actor americà va a la televisió sap perfectament què ha de fer, no té cap complexe de fer una mica el burro i de deixar-se anar pel bé del programa. En canvi critiquen els actors espanyols, que sembla que els estàs obligant a parlar… Fins i tot, en Víctor Amela, un dels magnífics col·laboradors del programa, ha confessat que ell no vol entrevistar actors per la contra de la Vanguardia… són massa estirats… Bé, en definitiva, que si vas a la tele has de jugar el seu joc i no fer-te l’orni o el ronso, o el que sigui davant de la pantalla perquè et fa vergonya que sembli que t’estàs venent… perquè tu estàs a un altre nivell i passes de tot això… brfffff!!!!

La tele fa respecte, la veu mooolta gent. Quan surts a la tele et trobes molta gent que t’ha vist…! Bé, doncs el dimarts em van trucar per anar el dimecres a la hora Q per cantar una cançó amb en Quim Vila. Toma! Ell fa versions de peces clàssiques del pop amb lletra en català sobre algun dels temes que es toca aquella nit al programa. Vam acordar fer una versió del Light my fire dels Doors, ell va fer la lletra, vam fer unes passades abans del programa i així va quedar:

http://www.tv3.cat/videos/1158179

Jo n’estic content…

Ep! Dissabte 18 a la Bisbal, dilluns 20 a la Villarroel de Barcelona i dijous a l’Ametlla del Vallès!

Fa una temporadeta que m’estic trobant documentals musicals molt interessants al 33, dic trobant perquè no he sigut mai capaç de fer-me una programació personal, quan s’és despistat s’ho és, i jo poso la tele i surt el que surt… Però com que no me’n fio de la sort he arribat a la conclusió que es deuen estar fent bé les coses en el tema musical al 33.

En contraposició al fet penós que no hi hagi cap músic al consell de les arts (ja en vaig parlar… torno a insistir) al 33 algú en sap de música. Ara mateix acabo de veure un reportatge sobre les versions, els plagis i les còpies a la música pop. S’engloba dins d’un nou espai que es diu “Cànon” i segons sembla aniran analitzant en forma de reportatge autoproduit “els models culturals de les nostres societats de manera endreçada, dedicant cada dia de la setmana a una àrea del coneixement.” Estava molt ben plantejat, amb coneixement musical i fet amb ganes. M’ha agradat veure que un dels redactors del capítol és en Dimas, tot un personatge de la cultura barcelonina i un col·lega molt simpàtic. En sap de música, en saben i s’ha notat. Ha quedat molt bé. Felicitats. link:  CANON

Un altre espai ja històric, però que últimament m’alegra moltes nits és l’sputnik. Fa uns dies m’ho vaig passar de conya amb el documental “the police al descobert”. És un reportatge fet a partir de les gravacions que va fer en súper-8 l’Stewart Copeland, el bateria de The Police, de fet el reportatge l’ha fet ell, i és un reportatge divertit, emocionant i interessant, per veure des de dins els inicis del grup.

Al cap d’una setmana també van emetre un reportatge creat per l’equip de sputnik que em va encantar: “Les illes escollides. Un viatge cap a la llibertat”. Tracta de la relació entre les illes balears i els músics dels anys 60 i 70, amb els hipies, en Pau Riba, etc. em va agradar que parlessin també d’en Pep Laguarda (oncle d’en Jose Domingo, que també n’he parlat aquí) i en Remigi Palmero amb qui compartiré cartell properament. Músics que van crear treballs molt interessant en aquella època però que no es coneixen gaire… Bé, que em va agradar molt i s’ha d’agrair aquestes ganes de fer coses diferents i interessants sense caspa. link:  SPUTNIK.

I ara comença aquest programa diari al 33: “Ànima”, que entenc, i intueixo que és l’hereu del Silenci i el Loops… Bé, tinc interès i ganes que surti bé i que em faci passar l’estona. Suposo que estarà bé, si l’equip cultural del 33 segueix en forma… Almenys aquest té un horari més decent que la majoria de programes culturals… link: ÀNIMA.

Sóc un cultureta…

Pd. Els animo a vendre aquests reportatges autoproduits. Estan molt bé i així anem fent calaix…

Transcric un escrit que em van encarregar fa uns mesos per aquesta publicació del grup Enderock que vol fer una anàlisi anual de l’estat de la música en català. Em demanaven una opinió sobre el moment actual de la música cantada en català. Sempre anem a parar als mateixos temes… però què hi farem, la vida és avorrida.

L’escrit és el següent:

“La música en català crec que està passant un bon moment. Aquest bon moment segurament ve motivat per qüestions generacionals i socials molt difícils de comprendre, tot i això m’atreveixo a dir que hi ha dos factors clau que han provocat aquest gir quantitatiu i qualitatiu de la cançó en català: Per una banda la gran crisi discogràfica ha fet adonar als músics catalanoparlants que fins ara cantaven en anglès o en castellà, que la paraula “triomfar” és cada vegada més difícil i el triomf ja no és tant alt, de manera que davant aquest panorama el músic es sincera amb ell mateix, busca el que realment té ganes de fer i entén que el seu mercat real és Catalunya, i per extensió totes les regions de parla catalana. A més a més, a resultes d’això descobreix la riquesa artística que significa cantar en el seu idioma. Per altra banda, i ara sóc més agosarat, crec que aquest gir també ve motivat per una reacció en contra de la globalització cultural, que és simplificadora i està fent oblidar la rica varietat cultural del planeta. A Catalunya això es fa molt evident i ningú vol veure com es perd el que és seu.”