Tinc una llista aquí al cantó d’escrits que ja fa dies que havia de fer… i he pensat que si faig una pàgina per cadascun, segur que algun queda oblidat entremig… per tant ho escric tot en una pàgina (us el podeu llegir per trossos, que és molt llarg):

1. el videoclip.

Quasi bé no he parlat del videoclip de Corriol… i això és un pecat! Ha quedat taaant bonic! La cosa va anar així :

Els bankrobber estaven asseguts a la plaça de la Vila de Gràcia (per mi Rius i Taulet…) i no sabien a qui encarregar el videoclip… la gent habitual estava enfeinada, i a en Marçal no se li acudeix res més que girar-se a la taula de darrera on hi havia una noia que sabia que estava ficada en aquest món de la imatge, i li pregunta : “Saps d’algú que tingui ganes de fer videoclip?”, al cantó de la noia hi havia l’Alexis, i suposo que va dir “Jo”. I així va començar.

L’Alexis és un dels promotors del festival DIBA, i ja feia molt que no es dedicava a dirigir… i li va anar de perles, s’ho va agafar amb moltes ganes (t’ho agraïm mooolt!) i ens va presentar dues propostes, una per Són Instints, i l’altra per Corriol. La de Són instints implicava una post producció que a vegades no pots controlar, i la de Corriol implicava una feinada de por.

En aquest videoclip hi ha intervingut directament unes 60 persones, i si hi comptem tota la gent que d’alguna manera hi ha ajudat ja sumen unes 115… i tota aquesta gent la vaig trucar jo… Clar, es feia a la Bisbal i s’havia de quedar bé amb tothom… Els bank’s a barna o de vacances, jo teòricament fent jornada intensiva… qui ho havia de fer? “el menda”. Tota una setmana treballant pel videoclip! Buff… Ni jornada intensiva, ni arquitecte ni músic ni res, membre de l’equip de producció a jornada completa!

El vam gravar el cap de setmana del 17 i 18 de juliol, i crec que tothom s’ho va passar molt bé. Jo, amb la responsabilitat a sobre, m’ho vaig passar bé, però amb la pressió de tot plegat… Normal! El dissabte vam gravar el recorregut dels grans, el diumenge al matí vam gravar el grup fent veure que tocava (una cosa que li agrada mooolt a en Miquel Sospedra), i el diumenge a la tarda el gran final amb els nens. Divertidíssim, en part gràcies a en Pep Mula que va demostrar la seva habilitat amb la mainada, la gent fins i tot el va aplaudir de lo bé que ho feia…! Al final del videoclip ja donem les gràcies a tothom, però aquí ho reitero, tot va anar súper bé, amb generositat i paciència.

L’Andreu, de l’equip de producció, va fer un recull de fotografies de la gravació :

http://www.flickr.com/photos/llos/sets/72157624535118974/

La Lorena, també de l’equip de producció, en va fer un altre recull :

http://www.flickr.com/photos/emergencylights/sets/72157624616908216

Un dels pares, en Xavier Jaime, és fotògraf i al seu bloc ha triat les millors fotos que va fer el diumenge amb els nens :

http://www.xevinovo.com/blog/?p=198

I finalment, el videoclip :

http://www.youtube.com/watch?v=trGy3lu0vEo

2. concert a la bisbal

Volia parlar del concert de la Bisbal. Vaig estar tota la setmana anterior amb temes de producció, fent entrevistes, organitzant fins a l’últim minut. L’error va ser aquest, abans de pujar a l’escenari encara estava explicant coses… i abans de pujar l’escenari no has de fer res! En tot cas, respirar, cridar, meditar, cantar, concentrar-te, fer un whiskey, etc. I jo crec que és per això, i per la pressió de conèixer tanta gent, que no vaig tenir la soltura d’altres concerts…

Tot i això, crec que va ser un èxit, la gent estava molt contenta i en tots els sentits estem molt contents d’haver-lo fet. Normalment el que vols fer és tocar simplement, normalment no vols fer coses especials (ja és prou especial tocar simplement…!) però aquell dia i aquell lloc s’ho mereixien. Per cert, hi vam poder presentar el videoclip només 3 setmanes després de gravar-lo…!

3. festa major

La festa major de la Bisbal sempre la visc amb molta intensitat. Per mi és com un parèntesi, la festa major és una cosa que em transforma horaris, menjars, actituds, amics, barraques, tot. La vam començar l’endemà del concert a la plaça del castell amb un vermut musicat a la vinoteca. Aquests concerts els han organitzat en Cano i en Sunyer gran, jo hi vaig tocar el 7 d’agost, i el 14 hi van actuar l’Último Veneno, i com sempre vam acabar cantant-hi tots. No se si era per la festa major, o perquè m’havia tret la pressió de sobre, però va ser molt maco, i m’ho vaig passar de conya. Després del vermut vam fer un dinar allà mateix, a la plaça de Can Farreny. Cargols, pinxos, vinet bo, postres, cafè… sense pressa. Viva la vida!

El 15 també vaig cantar 2 temes al concert d’en Mazoni i en Miquel Abras a la “Rigotaverna” (local dels geganters dedicat a la Rigoberta, una gegantesa de la Bisbal que ensenya un pit). Com que estava amb aquella actitud de festa major m’ho vaig passar molt bé. Igual que el 17, amb el concert d’en Quimi Portet. M’encanta el seu darrer disc i m’ho passo molt bé amb els seus directes.

Després de molts anys, no vaig anar ni al correfoc ni a la Promenade du Dragon… em va saber greu, però la orelles dels músics solen estar fotudetes, i s’han de cuidar.

Visca la festa major!

4. voyage, voyage!

En part no he escrit últimament perquè he estat de vacances… poques, però n’he fet. Vam anar a Roma. Fantàstic, meravellós! Apunts de Roma :

Com sempre vam sentir bastants catalans… i vaig pensar que en realitat devem ser més dels que ens pensem, no? vull dir, a vegades ens volem minoritzar, però som una cultura bastant més gran que la danesa, la sueca, la finlandesa, etc. i al mateix nivell que la holandesa o la belga… i no se perquè encara ens sorprèn de sentir parlar català pel món!

Vam menjar molt bé, anàvem amb una llista de llocs… El problema és que molts dels llocs bons, a l’agost tenquen… és normal. Apunteu : Trattoria der Pallargo, gelateria giolitti (ai la nata feta per ells damunt del gelat…! ai!), pizzeria da bafetto, cafeteria st. Eustachio, etc.

Ja ho sabia, però em va semblar espectacular la quantitat d’història que hi ha a Roma… quantes ruïnes! quants palaus! Quantes pedres! Com s’hi viu amb tot això? Ha de ser un conyàs! no? Està molt bé, però, que pesi tant la història…! I tants de turistes! Hi ha una cançó d’en Dylan que parla d’això, la vaig cantar uns quants cops per Roma. When I paint my masterpiece : ”Oh the streets of Rome are field with rubble, ancient footprints are everywhere. You can almost think you’re seeing double, on a cold dark night on the spanish stairs”.

Vaig fer una foto que buscava a Roma. Davant d’aquesta parafarnalia de història, palaus, pedres, passat, present, meditarrani, etc. buscava una foto que ho expliqués. És una fotografia amb marcat caràcter arquitectònic, no sóc fotògraf, no sabia on la podria trobar, però em sembla que més o menys vaig trobar el que buscava. Podria ser això :

5. reflexió d’ahir

Estava mirant “Comando actualidad”, i em fot molta ràbia una cosa. Si volen ser tant realistes, si volen captar tant la realitat del carrer. Perquè no deixen parlar en català a les famílies que parlen en català entre ells? Perquè han de fer la pantomima de fer veure que parlen en castellà? Si resulta que parlen en català! A veure… Si expliquen alguna cosa a la càmera, si parlen amb el periodista, ok, només faltaria! És un programa per tot Espanya. Però si han de dir “levantate hijo” o “qué quieres para comer?” Perquè collons ho han de dir en castellà, si la realitat directa d’Espanya actual callejera vulguin o no vulguin és que aquesta família parlen en català?!

No hi vull veure mala intensió, però si jo fos de Guadalajara, realment pensaria que a Catalunya ningú parla en català…! Fins i tot, si fos de Torelló pensaria que a Catalunya molt poca gent parla en català…! I seguidament vaig pensar… és que no ho accepten, no ens agrada, no n’estan orgullosos, no n’estem orgullosos… què hi farem! Ens hem de seguir enganyant a tots plegats… I clar, després ve un erasmus a Catalunya i diu : ”Es que yo no sabia que aquí hablar catalan…”. Home! si no els ho expliquen! Si no és un orgull per Espanya, si no és una cosa digna d’ensenyar públicament que moooolta gent parla català, què han d’anar a explicar a l’estranger! Si els fa vergonya! Ens fa vergonya! I clar, com que no és un orgull, molta gent d’aquí que parla castellà se sent atacada pel català. És la hòstia.

Però, ai. Deixem-ho. Ho havia de dir, em sap greu. No m’agrada emprenyar amb aquestes coses que cansen tant…! I que són tant absurdes, però de tant en tant un s’ha de desfogar. Cosa dolenta fora del ventre!

6. Acústica

Ei, concert fantàstic a l’Acústica. Aquest dissabte passat, a la plaça Josep Pla. Moltes gràcies a tot el públic per l’emoció, les ganes, les veus i els crits. Una catarsi com ha de ser, sí senyor. Gràcies també a l’Acústica per confiar en Sanjosex un cop més.

Immediatament després de l’actuació em van acorralar un càmera i un periodista, i tot suat i trasbalsat vaig parlar. Una pregunta va ser, “què heu fet d’especial aquesta nit?”. No sabia què dir… I això t’ho pregunten a tot arreu on toques…! No critico el periodisme, entenc que sempre s’ha d’intentar donar una notícia, s’ha de donar la sensació que estàs fent una cosa única, especial. I segurament jo hauria d’haver improvisat alguna cosa súper especial, tipus ”estoy súper contento de estar aquí, esta noche ha sido súper especial, hemos adaptado las coreografías a Figueras para que fuera una noche muy especial”. Però, no vaig saber massa què dir,  i vaig quedar una mica tocat, en un moment tant especial com és el final d’un concert.

La reflexió és : Què hi ha de més especial que obrir-te totalment, donar tot el teu físic, tot el sentiment, tota la teva lògica, tota la teva energia en definitiva, per un públic que està esperant aquesta emoció? Encara que sempre toquessis el mateix repertori (que no és el cas), cada concert és diferent, cada lloc té la seva energia…! No és súper especial això? la música no és això? Anar d’escenari en escenari donant-ho tot?

Aquesta és la meva resposta. Una mica tard, però és aquesta.

7. proper concert

Divendres 10 de setembre a l’escenari Can Massellera de l’Altaveu de Sant Boi. Fins llavors!

Fa poc em va enviar un mail en Xuri, ex Teatre de Guerrilla, excel·lentíssim Torroellenc, on m’explicava que estaven acabant una obra de teatre amb en Fel, que es diria No som res, que anava de dos cosins que anant cap a l’enterro de l’avi se’ls mor el cotxe i han d’arribar al cementiri caminant. Sempre en clau d’humor, “som clowns” em va dir, però amb un tema que dóna molt de suc, tan dramàtic com còmic, que explica molt bé el caràcter d’un lloc, d’una gent. Amb molt il·lusió em va fer saber que era un text d’en Francesc Serés, escriptor que ell admira molt, del qual jo he llegit La força de la gravetat, el qual conté una història situada a la Costa Brava que a mi em va fer plorar i que podria tenir molt a veure amb el meu últim disc… Bé, tornem-hi. Doncs resulta que estaven escoltant molt Al marge d’un camí, i que justament hi havia una cançó que portava el mateix nom que l’obra de teatre, i que el tema de la cançó era perfecte, i que quedaria molt bé a l’inici de l’obra mentre s’apaguen els llums… I em va preguntar si em semblaria bé. Quina pregunta.

Ara ja l’han acabada (tot i que em van dir que sempre s’han d’ajustar coses… etc) i la van estrenar a Hostalric ara fa dues setmanes. Hi vam anar. Realment em va agradar molt sentir el tema, mirava la gent mentre s’apagaven els llums, va ser un moment bonic. Jo no hi entenc gaire de teatre, però l’obra em va semblar molt ben travada, tot molt ben relacionat, una escenografia estèticament minimalista però molt efectiva i sorprenent. Durant l’obra em van fer pensar en l’avi d’algun meu amic, en personatges molt d’aquí i situacions conegudes per tots, amb aquell component tràgic que ha de portar tota bona comèdia. Us agradarà.

www.dosics.cat

I ara enllaço aquest No som res amb Arbúcies, i que aquest cap de setmana hi ha el popArb a Arbúcies, i que hi serem tots i que ens ho passarem molt bé! I que toquem dissabte! Visca!

Diumenge vam anar a Barcelona al concert d’en Paco de Lucia, moment esperat, amb ganes de veure què ens oferia el mestre.

Un cop paït, i confessant que me n’havia oblidat del concert fins que avui he llegit la crítica a la Vanguardia (que no trobo a la web…), em disposo a fer la meva de crítica, sabent-me ningú davant d’aquest home únic. De fet, quan hi penso em sembla una mica pedant opinar (dir què està bé i què malament) sobre una música que no es pot entendre sense ell, sobre una música en què ell reparteix cartes i juga… no se si m’explico… Però bé, suposo que la distància, el mirar-s’ho des de fora em dóna una perspectiva que permet opinar…

Em sembla que en Paco hauria de fer un pas endavant. Deixar certes coses del passat. A l’últim disc (Cositas Buenas) va fer un pas de gegant, va oferir una nova perspectiva (una altra!) sobre la guitarra flamenca i el flamenc, més pausada, més subtil, tant rítmicament com harmònicament, i això, tot i que ell ho vol mostrar, no llueix prou en directe perquè queda amagat enmig d’una banda que vol oferir un gran espectacle.

Quan el vaig anar a veure a Cap Roig, després de publicar Cositas Buenas, vaig flipar. Era el primer cop que el veia, hi havia un grup nou (el mateix que ara), amb gent jove, molta força, la introducció de l’harmònica, un so més modern, etc. em va encantar. Tenien força, estaven animats, o almenys així ho vaig captar… Potser és perquè era el meu primer cop, no ho se, però vaig sortir impressionat. Diumenge en canvi, tot i sortir content, sabent que som afortunats de poder-lo gaudir, vaig veure clarament que havia de fer un pas endavant.

Aquests treballs harmònics i rítmics que ell està oferint queden amagats enmig d’una banda que segueix massa la força d’altres temps i que estira massa d’una estètica jazzística que a vegades no és flamenca. Al tanto! que són boníssims! Però m’hauria agradat més un concert que aprofundís en el que està tocant ell ara… Tot i això, entenc que pel públic és molt espectacular una banda entera tocant, un bailaor, una força, etc.

També em va semblar que el volum del concert era una mica baix, que hi ha havia una certa fredor i la sensació de tirar de veta, amb poca improvisació real, cosa gens flamenca…!

Per mi el millor moment de la nit va ser en una buleria, en què es para el ritme i el Paco comença un arpegi que sona a 4×4, però de seguida el Piraña torna a marcar la buleria, això va crear una efecte imnòtic absolutament genial, evocador, oníric. Només per aquell detall ja valia el concert. També va animar molt la nit el bailaor, explosiu, modern i flamenc, digne de la seva família. El Piraña és una bèstia. L’altre guitarrista (em sembla que era el Niño Josele), tot i el difícil paper va fer un solo que va agradar perquè era més arabitzant, més clàssic. Els cantaors (Duquende i David de Jacoba) van estar fantàstics, van donar també molta força i flamenc a l’actuació. En Javier Serrano i l’Alaín Pérez, els quals admiro moltíssim, crec que van estirar massa de l’estètica jazzística mesclada amb l’harmonia flamenca (pel meu gust).

Resumint, em va agradar molt, en Paco és un geni dels nostres temps, però crec que hauria de buscar una nova perspectiva, sinó de tot el concert, almenys de certes peces, on aquesta manera de tocar que està oferint es transporti a tot el grup.

He dit.

Abans d’ahir no l’altre vaig anar a córrer. Fins llavors havia notat la primavera, però just abans d’ahir no l’altre corrent per les Gavarres vaig notar l’estiu. Ja se que això del camp no és guai, que és antic, que no és urbà (evidentment), però abans d’ahir no l’altre vaig anar a córrer i vaig notar l’estiu per primer cop aquest any! I em va encantar! Vaig retrobar-me amb aromes coneguts i sensacions que fa molts anys vaig sentir per primer cop.

Havien segat un camp d’userda i feia aquella olor fantàstica de la urserda segada, vaig passar pel cantó d’un figuera, i tot i no tenir encara figues ja feia olor d’aquest fruit fantàstic. Totes les branques que van caure amb la nevada (que són moltes i moltes) per fi han quedat marrons. Fins fa poc encara tenien verdor, encara els quedava una mica de vida a dins, però la calor finalment les ha emmarronat i ja estan preparades per cremar en qualsevol moment… Ai! Esperem que no. També abans d’ahir no l’altre els mosquits i les mosques se’m posaven a davant de la cara mentre esbufegava, i això és una cosa bastant emprenyadora d’anar a córrer a l’estiu, però benvinguts siguin! Perquè ara ja farem sopars a les terrasses i voltarem de nits i quedarem xops al llit, i totes aquestes coses fantàstiques que passen a l’estiu.

Des d’abans d’ahir no l’altre que volia escriure aquestes línies. Perquè va ser una sensació tan agradable i potent que vaig ser feliç per una estona, vaig recordar quan anàvem al camp de petits corríem entre marges, buscàvem papibous al riu i trobàvem serps pels rierols que ens feien basarda. Ja se que això és molt bucòlic, i ja se que en aquest món super humà que estem muntant això no està de moda ni és guai, però és una sensació que vaig tenir i no me la pot treure ningú.

M’he posat molt emotiu i trascendent… potser és perquè estic escoltant Manel ?

Bon cap de setmana! Demà a Igualada tothom.

Ahir em van convidar a una taula rodona a la seu d’Òmnium Cultural juntament amb en Joan Enric Barceló (dels Amics de les Arts), en Marçal Lladó (de Bankrobber) i en Lluís Gendrau (de l’Enderrock). El coordinador de tot plegat va ser en Jordi Lon. El títol era : “L’esclat del pop català : entre el miratge i la consolidació”.

M’ho vaig passar molt bé escoltant la història dels Amics, havia sentit alguna cosa del seu procés 2.0, però escoltat per ell va ser molt divertit. Es torna a demostrar que quan fas les coses perquè les sents i perquè t’ho vols passar bé, tot funciona.

Aquesta idea de fer el que sents, tenir constància i no defallir va ser el resum d’idees dirigit a les noves propostes. Una noia del públic es lamentava que no trobava discogràfica, que li oferien acords molt poc avantatjosos, i en Joan Enric li va dir més o menys : “Bé, potser no trobes el que busques en aquesta proposta, però potser la trobaràs en una altra. Els Amics de les Arts és el meu 4art grup i és ara quan la cosa ha funcionat”. En Marçal li va dir : “Si no trobes discogràfica que realment et recolzi, busca un amic que li agradi la música, en tingui ganes, i segur que farà més que aquestes discogràfiques que t’estan torejant”, i en Joan Enric : “Hem d’aprofitar aquest contacte directe que ara mateix es pot establir amb el públic a través de la web. Primer busca’t el teu públic, i quan el tinguis ja et vindran a buscar…”. També va dir que no s’ha de tenir por a perdre diners al principi, s’ha d’invertir amb ganes i ja veurem què passa. Totalment d’acord.

Vam parlar també de la difícil professionalització, de la importància de l’amateurisme a la cultura catalana i jo vaig insistir en la necessitat de tenir cafès o bars on es puguin fer concerts de caràcter amateur a les vuit del vespre sense que hagin de pagar una taxa i complir les condicions de pub musical, aquesta és la cantera per a futurs professionals o simplement per a gent que li agrada tocar de tant en tant… Però el que és segur és que això milloraria el nivell musical general.

Parlant de la professionalització, jo vaig insistir molt en la necessitat d’obrir nous horitzons i no posar límits per aconseguir ampliar el mercat, sinó sempre ens trobarem aquestes onades sense continuïtat, amb crisis periòdiques. Que sigui possible professionalitzar-se sense haver de renunciar totalment al teu idioma, però tampoc enclaustrar-nos en ell, igual que en el món del llibre, saber combinar l’entorn proper i el mercat global. Que per sort tenim una capital cultural com Barcelona…! Vaig posar com a exemple d’algú que em sembla que busca això La Troba Kung-fú. També vaig insistir molt en la necessitat de fer qualitat, i que si hem d’obrir-nos a fora hem d’apostar per la qualitat musical amb denominació d’origen i no recolzar-nos tant en la lletra o en la història que s’explica a la cançó.

Bé, molta teoria… Semblàvem consellers de cultura! Però va estar bé i tenia ganes d’explicar-ho.

Salut!

Aquest dissabte passat vaig tocar a l’Slavia de les Borges Blanques. És una cafeteria-restaurant-pub-etc amb una intensa vida cultural. Arribes allà, et donen la benvinguda, et preparen un equip en condicions, et cuiden, t’alimenten i t’hidraten… a més a més et paguen per actuar i s’emplena de gent que t’aplaudeix i t’escolta. Amb aquests condicionants no pots fer un mal concert… i com que no pots fer un mal concert, la gent en surt contenta i hi torna… i aquesta és la fórmula de l’èxit.

Hi hauria d’haver 3 o 4 locals com aquest a cada comarca, a les localitats més importants… Si això passés, la qualitat musical d’aquest país milloraria, per aprendre a tocar s’ha de poder tocar, i aquests llocs permeten tot tipus de formats per tot tipus d’artistes, coneguts o desconeguts.

www.slavia.cat

Ahir a la tarda em van trucar de la redacció del Periódico per si tenia ganes de fer un crònica subjectiva, tipus vivència personal, del temporal de neu i les conseqüències que ha originat al Baix Empordà. La veritat és que em va venir de perles, perquè ja tenia ganes d’escriure’n alguna cosa al bloc, i em va fer gràcia això de fer de periodista per un dia… A més a més me’l van fer escurçar, i em vaig trobar com un autèntic redactor havent d’adaptar un text d’uns 2.500 espais a un de 1.500! I per tant també va ser una espècie d’exercici literari : A veure si aconsegueixo transmetre el mateix amb menys paraules? Bé, el que faré és transcriure els dos textos més avall, el llarg i el curt, i comparteixo amb vosaltres aquesta petita aventura davant de l’ordinador. 

A part d’això haig de dir que el temporal que hi va haver a l’Empordanet va ser impressionant! I no només per la falta de serveis que molta gent encara està vivint, sinó per la violència del vent i la nevada contínua que va fer durant 13 hores a cotes quasi 0, per la quantitat d’arbres i coberts que van caure, i per la situació de total inexperiència i sorpresa amb què va agafar a molta la gent… Són d’aquelles fites que tothom recorda durant anys… La part més forta de la tempesta va ser al Baix Empordà, això indicava el radar, i avui que he estat a Girona puc dir que realment no va tenir res a veure. Però clar, com que a l’Empordanet no hi ha gaires periodistes i els que hi eren estaven aïllats… la majoria de la gent no n’ha sigut conscient! Si això arriba a passar a Barna  mengem nevada durant setmanes…! (comentari en plan “pueblerino”…).

Aquesta tarda mateix han vingut els Dêlen a casa per dutxar-se, carregar mòbils i mirar correu. Ells viuen a Canapost i allà encara estan aïllats… Hem compartit sensacions : “Impressionant! Una passada! preciós! Quina fred! cotxes deixats a la carretera per tot arreu!” Justament ells van haver d’acollir dues noies que es van veure obligades a deixar el cotxe prop de ca seva i hi van passar la nit… L’endemà van comprovar que les carreteres estaven plenes de cotxes abandonats.

La conseqüència bonica de la nevada és el paisatge, una meravella. La plana de l’Empordà totalment llisa i blanca com un quadre d’en Dalí, amb el Montgrí al fons de color fluorescent per la llum de la posta de sol… Això no es paga. (Elis elis!)

Aquest és el text de 2.500 :

El dilluns al matí ningú s’esperava el temporal que ens cauria al damunt… Durant la nit havia nevat una miqueta, però la pluja s’ho havia endut tot. Hi havia alguna alerta de vent, però tothom començava la setmana i no estàvem per alertes ( Les prediccions al Mediterrani ja sabem com són…). A més, la gran majoria només havia de fer simples trajectes inter-comarcals per anar a treballar.

Comença a nevar cap a les 10h, faig alguna fotografia i l’envio : 5cm de neu, quina gràcia! Però no para, i ja són 15cm. Trucada : “-Ja vens? -Ah! Millor, que sembla que no ha de parar…!”. 20cm. Trucada : “Estem parats, és un caos, ja anirem arribant…”. Vaig mirant el meteo.cat i on està nevant més és al Baix Empordà. Llamps i trons, se’n va la llum. Surto al carrer i la primera paraula que em ve al cap és “Sibèria”. Un temporal d’aquells d’alta muntanya. Un vent! Una fred! I no para de nevar. Ja començo a patir. No hi ha cobertura de mòbil, truco amb el telèfon fix : “Som allà mateix, no avancem i no ens queda gaire gasolina! on són els mossos?!”. A la ràdio la gent va explicant els problemes a l’àrea metropolitana, però ja intueixo que la tempesta no és comparable… I el més bo de tot és que em fa la sensació que no se n’adonen! Clar, no hi ha comunicacions… No para de nevar fins cap a les 23h, un total de 13 hores nevant, 40 cm de neu i un trajecte de 11 hores i mitja per anar de Girona a La Bisbal d’Empordà. Però bé, ja és a casa… buf.

Dimarts al matí : No tenim llum, no tenim cobertura de mòbil, no tenim línia de telèfon i no podem circular. Resumint, estem aïllats. Em sembla que tota la Bisbal surt al carrer, tothom volta a peu fent el xafarder. Arbres arrencats de soca arrel, coberts que han caigut, cables que pengen, cues per comprar el pa! Hi ha gent que no ha pogut arribar a casa, hi ha gent que ha patit. Els nens felicíssims! Tothom xerra, fem visites a familiars, anem passant el dia i al vespre tornem a treure les espelmes i xerrem, no hi ha televisió. Miro les ombres que fan les espelmes. El meu pare : “Quan hi torni a haver telèfon ja en sentirem a parlar de tot el que ha passat…!”. A fora els carrers són absolutament foscos, quin cel! És preciós. Abans d’anar a dormir tornem a tenir telèfon fix. ( I jo penso : llàstima… ).

Dimecres al matí. I ara què faig? Agafo una pala i faig un corriolet al jardí per poder passar, més que res per fer alguna cosa… Sense ordinador ni mòbil, què faig? Qui sóc? Al poble hi ha més silenci del que és habitual, i m’agrada. A la una de la tarda torna la llum, ja ens podem connectar a internet, repasso correus, rebo trucades, ja hi tornem a ser. Aquesta tempesta té tantes històries a explicar com persones l’han viscuda, i ja en sentirem a parlar…

Ara el text de 1.500 :

Dilluns: Comença a nevar cap a les 10h, faig una fotografia i l’envio : 5cm de neu, quina gràcia! Ara ja en són 15. Truco: “Vine a casa perquè això no para…!”. 20cm. “Estem parats, és un caos, ja anirem arribant…”. Vaig mirant el meteo.cat i on neva més és al Baix Empordà. Llamps i trons, se’n va la llum. Surto al carrer i és la Sibèria! Un vent! Un fred! I ja començo a patir. Trucada entretallada : “No avancem i no ens queda gaire gasolina! on són els mossos?!”. A la ràdio la gent va explicant els problemes de l’àrea metropolitana, però la tempesta no és comparable… 40 cm de neu i 11 hores per anar de Girona a La Bisbal d’Empordà. Però bé, per fi ja és a casa… buf!

Dimarts: No tenim llum, no tenim cobertura, no tenim línia de telèfon i no podem circular, resumint: Estem aïllats! Tota la Bisbal surt al carrer, tothom volta fent el xafarder. Arbres arrencats de soca arrel, coberts que han caigut, cables que pengen, cues per comprar el pa! Hi ha gent que no ha pogut arribar a casa, gent que ha patit. Els nens, felicíssims! El dia va passant i al vespre tornem a treure les espelmes. Xerrem, no hi ha televisió, miro les ombres que fan les espelmes. A fora, els carrers són absolutament foscos, i quin cel! És preciós.

Dimecres al matí: Agafo una pala i faig un corriolet per poder passar, més que res per fer alguna cosa… Sense ordinador ni mòbil, què faig? Qui sóc? Al poble hi ha més silenci del que és habitual, i m’agrada. A la una de la tarda torna la llum i ja ens podem connectar, repasso correus, rebo trucades i ja hi tornem a ser. Aquesta tempesta té tantes històries a explicar com persones l’han viscuda, i ja en sentirem a parlar…

Pos, eso!

Ahir a l’Sputnik van fer un reportatge sobre la vida de Jimi Hendrix, es deia “Jimi Hendrix: l’home que van convertir en déu”. Us el recomano, no és un gran reportatge, però el personatge va ser tant gran que s’ho val. 

En Jimi Hendrix va ser realment una persona amb molta mala sort i amb molta bona sort, aquest seria el resum. Molta foscor i molta llum. S’hi veu les misèries del diner, les absurditats de la massa, la soledat i fragilitat.

La seva música és sublim i esperpèntica alhora… no se com explicar-ho. És un diamant en brut que a vegades brilla com el sol i a vegades encara té terra enganxada. Escoltes la seva música i hi ha moments celestials i moments degradants, i aquesta combinació el fa absolutament màgic. Té unes influències clares del blues, això tothom ho sap, però també hi ha molta música clàssica… això no s’ha dit tant… També li agradava el pop blanc, va fer versions desenfadades dels Beatles, de Van Morrison, de Cream, etc. De fet, crec que qualsevol cosa que fos música li interessava… L’escoltes i sents coses que han vingut després. Tant rítmicament com harmònicament és molt ric, però tot és molt brut. Com no havia de ser brut de la manera que el va castigar la vida? Va ser un autèntic animal salvatge.

Una cançó, entre moltes i moltes, que em flipa, és Little Wing.  La guitarra té un so preciós, harmònicament està molt bé, i té uns interludis preciosos i llargs, llargs, llargs, sembla que no s’acabin, i això la fa molt absorbent. Aquest tema és clarament lluminós. M’encanta, us recomano que l’escolteu, a l’Spotify mateix…

El link del reportatge de l’Sputnik és aquest :

http://blogs.ccrtvi.com/sputnik.php?itemid=29223

L’altre dia vaig estar parlant amb l’Oriol, un assidu d’aquesta pàgina, i es va “queixar” que hi escrivia poc… que he de cuidar més “els fans”… Bé, haig de reconèixer que té raó, que he d’escriure més. La majoria de grups que els va bé la cosa a casa nostra estan cuidant molt això de la comunicació contínua amb els seus fans via internet, però la veritat és que jo mai he entès això del fenomen fan… jo puc admirar algú i estar interessat en el que fa o el que diu, però d’aquí a menjar sanjosex cada dia hi ha un pas… Cal explicar el que he esmorzat i a on? Si no tinc res interessant a dir, cal dir res? Oriol, jo intentaré escriure més, però la meva feina és fer cançons, fer-les bé i tocar-les bé, i la resta és secundari.

Dit això, explico una cosa interessant que he fet aquest cap de setmana :

Aquest dissabte, entre el concert de Vic i el de Reus, vam quedar a Canet de Mar amb en Pol Ponsarnau per gravar el vídeoclip d’Animal Salvatge. Fins ara mai no havia acceptat de sortir a un vídeoclip oficial (sí en extraoficials), i cada pas cap a una presència pública m’ha costat molt. Bé, cadascú és com és, però el més important per mi és que cada pas sigui ferm, i aquest clip quedarà molt bé. Segur. Tècnicament hem fet servir una tecnologia bastant divertida, per mi i per ells, i realment va ser una jornada molt positiva, tot i haver dormit només 3 horetes… buff! Això de la música…

Doncs res, a veure si us agrada quan estigui acabat!

Ara fa dies que no escric… de fet, ja fa uns mesos, i demano disculpes als que entreu sovint per interessar-vos pels meus textos. No és que no tingués res a dir, però a vegades no tens ganes de dir el que penses. Vas apuntant petites idees per desenvolupar,  però no trobes el moment ni les ganes… Se m’han acumulat massa post-its i he pensat que el millor seria justament apuntar aquestes notes sense haver de treballar massa. Suposo que per aquestes dates necessitem vacances i tot fa una mica més de mandra… Tot i això, jo tinc excusa, ara ja estem treballant de veritat amb el nou disc, i s’ha d’intentar focalitzar els esforços, com en les arts marcials.

Nota 1:
No hi ha grans solucions, sinó feina. No hi ha grans solucions per aconseguir l’estalvi energètic, sinó manteniment i la feina del dia a dia. Sense mandra, donant valor a la feina petita i al manteniment de les coses… Evidentment es poden inventar solucions, materials, fórmules que ajudin a ser més efectius, però els miracles no existeixen, en això tampoc…

Nota 2:
No ve d’un pam. El paisatge urbanístic que tenim és conseqüència d’una manera de ser molt mediterrània… Tots volem mig metre més, encara que això no respecti la normativa, ja que tots sabem que la normativa tampoc està massa ben feta, perquè de fet, la canviaran… I com que les mesures punitives funcionen amb la mateixa anarquia i falta de efectivitat, doncs el resultat és el que tenim. Bé, és una visió en negatiu, però crec que el problema és no afrontar tots els problemes entenent aquesta manera de ser…

Nota 3:
Un frase que m’ha encantat d’un tal Hoffman. “La música comença on s’acaba el llenguatge”. No podem tocar només pensant en el patró… hem de sortir d’aquest patró, d’una manera instintiva, no reflexiva…

Nota 4:
“Ahora lo cool es cantar en catalán…”. Aquesta frase la vaig sentir per la ràdio, a no se quina emissora, i tampoc se qui ho deia, però vaig flipar. No m’interessa comentar la manca de visió d’aquesta persona i la negativitat que desprèn la frase, però m’agradaria que això durés molt… fins sempre més! Visca la qualitat!

Nota 5:
Bellesa i harmonia vs innovació i provocació.
Realment es poden enfrontar aquests conceptes? No hauria de ser així… si treballes molt es pot aconseguir tot, però davant de les nostres mancances (personalitat) sovint ens definim per alguna de les dues opcions… No hauria de ser aixís… Repeteixo, ho hauríem d’aconseguir tot. Aquesta reflexió té alguna cosa a veure amb la polèmica d’en Santi Santamaria…

Nota 6: 
Té sentit avui plantejar el problema que aprendre en català impliqui no saber parlar en castellà, o en anglès? Té sentit avui dia el que va dir en Mayor Oreja?: que el seu avi va decidir començar a parlar en castellà a casa seva perquè els seus fills sabessin parlar bé el castellà. Com podem comparar l’aïllament cultural de fa 100 anys amb ara?! Com es pot dir que els nens de Catalunya hauran d’anar a fer un erasmus a Albacete? Tan burros som que no podem parlar bé ni 3 idiomes? Crec que fins i tot ell/ells saben que això és mentida… però bé, això és una guerra freda cultural, i així l’hem d’entendre…
Jo crec que tenir un idioma propi és un valor. Crec que Espanya té un valor cultural inusual i s’hauria de veure així… és un error renunciar a la diversitat i als orígens. Crec que el que han fet moltes famílies de Barcelona amb cognoms catalans (renunciar al seu idioma), és un error, una pèrdua. No ho dic per provocar, no és un pensament polític, més aviat em sembla que és un comentari econòmic o estratègic… objectivament ho veig com un error.

Nota 7:
Errors lingüístics. Cada vegada parlem més malament el català, i si continua així, finalment haurem de donar la raó als que diuen que és un dialecte del castellà. Sense ser lingüista faig un llistat d’errors que sento últimament. No hi són tots (impossible!), però aquests els sento molt i es poden acabar imposant…

“Sóc Anna Alonso” en comptes de “Sóc l’Anna Alonso”. Els noms, en català, van precedits d’un article (s’estan imposant els noms sense article, no hi estic d’acord). Fins i tot al rei, en Jaume, se li ha posat sempre un article a davant.

“No està Maria” en comptes de “No hi és la Maria”. En català és millor utilitzar el “ser” que l’”estar”, quasi sempre! Sobretot en aquesta frase. Jo diria que el verb estar només pot anar sol quan significa “acabar”. Ex. “Ja estic”. En la resta de casos és un verb que ha d’anar acompanyat d’un altre verb. Ex: “Està plorant”.

El tema dels pronoms febles no és tan complicat… els únics que són diferents que al castellà són “en” i “hi”. En vinc, hi vaig, en tinc, en vull, etc. Quan no diem el complement que hi hauria d’anar acompanyat, només cal posar-hi aquest pronom… no és tant complicat…! La resta de pronoms febles funcionen igual que al castellà…
Tot aquell rotllo de pronoms compostos i de combinacions ultracomplicades, són això, un rotllo, massa complicat, no real, poc útil, i que ha provocat una por infundada als pronoms febles, i també que no s’entengués una cosa tant senzilla com això.

Bé, com que ara mateix no me’n surten més, i n’hi ha molts… A mesura que me’n vagi enrecordant o els vagi sentint, aniré fent una llista actualitzada d’aquests errors perillosos. També n’hi ha que són anècdotes (divertides o abominables), però que no es repeteixen i no cal incloure en aquesta llista, a més a més, de cap manera voldria escarnir a ningú que intenti aprendre un idioma com el català. S’ha d’animar, corregir, però no emporuguir.
Però sobretot, s’ha de parlar.

Nota 8:

La setmana passada al migdia vaig veure el ritmes.clip. Ara, mentre veus un videoclip te’n proposen 4 de nous, has de votar via sms i el que guanya les votacions és el vídeo escollit per visionar, i això contínuament, un darrera l’altre. És divertit, és com una cursa. M’he imaginat tots els artistes, discogràfiques i parts interessades en cobrar SGAE enviant sms com bojos perquè guanyi el seu…! He rigut sol… És molt sarcàstic, ho se, però no he pogut evitar-ho…
Per cert! Jo no he votat…! (però bé, no han proposat cap vídeo de Sanjosex…).

Ara recordo aquella cançó d’en Bob Dylan que es diu “Dignity”, té una gran lletra i ara hi he pensat.