Tinc una llista aquí al cantó d’escrits que ja fa dies que havia de fer… i he pensat que si faig una pàgina per cadascun, segur que algun queda oblidat entremig… per tant ho escric tot en una pàgina (us el podeu llegir per trossos, que és molt llarg):

1. el videoclip.

Quasi bé no he parlat del videoclip de Corriol… i això és un pecat! Ha quedat taaant bonic! La cosa va anar així :

Els bankrobber estaven asseguts a la plaça de la Vila de Gràcia (per mi Rius i Taulet…) i no sabien a qui encarregar el videoclip… la gent habitual estava enfeinada, i a en Marçal no se li acudeix res més que girar-se a la taula de darrera on hi havia una noia que sabia que estava ficada en aquest món de la imatge, i li pregunta : “Saps d’algú que tingui ganes de fer videoclip?”, al cantó de la noia hi havia l’Alexis, i suposo que va dir “Jo”. I així va començar.

L’Alexis és un dels promotors del festival DIBA, i ja feia molt que no es dedicava a dirigir… i li va anar de perles, s’ho va agafar amb moltes ganes (t’ho agraïm mooolt!) i ens va presentar dues propostes, una per Són Instints, i l’altra per Corriol. La de Són instints implicava una post producció que a vegades no pots controlar, i la de Corriol implicava una feinada de por.

En aquest videoclip hi ha intervingut directament unes 60 persones, i si hi comptem tota la gent que d’alguna manera hi ha ajudat ja sumen unes 115… i tota aquesta gent la vaig trucar jo… Clar, es feia a la Bisbal i s’havia de quedar bé amb tothom… Els bank’s a barna o de vacances, jo teòricament fent jornada intensiva… qui ho havia de fer? “el menda”. Tota una setmana treballant pel videoclip! Buff… Ni jornada intensiva, ni arquitecte ni músic ni res, membre de l’equip de producció a jornada completa!

El vam gravar el cap de setmana del 17 i 18 de juliol, i crec que tothom s’ho va passar molt bé. Jo, amb la responsabilitat a sobre, m’ho vaig passar bé, però amb la pressió de tot plegat… Normal! El dissabte vam gravar el recorregut dels grans, el diumenge al matí vam gravar el grup fent veure que tocava (una cosa que li agrada mooolt a en Miquel Sospedra), i el diumenge a la tarda el gran final amb els nens. Divertidíssim, en part gràcies a en Pep Mula que va demostrar la seva habilitat amb la mainada, la gent fins i tot el va aplaudir de lo bé que ho feia…! Al final del videoclip ja donem les gràcies a tothom, però aquí ho reitero, tot va anar súper bé, amb generositat i paciència.

L’Andreu, de l’equip de producció, va fer un recull de fotografies de la gravació :

http://www.flickr.com/photos/llos/sets/72157624535118974/

La Lorena, també de l’equip de producció, en va fer un altre recull :

http://www.flickr.com/photos/emergencylights/sets/72157624616908216

Un dels pares, en Xavier Jaime, és fotògraf i al seu bloc ha triat les millors fotos que va fer el diumenge amb els nens :

http://www.xevinovo.com/blog/?p=198

I finalment, el videoclip :

http://www.youtube.com/watch?v=trGy3lu0vEo

 

2. concert a la bisbal

Volia parlar del concert de la Bisbal. Vaig estar tota la setmana anterior amb temes de producció, fent entrevistes, organitzant fins a l’últim minut. L’error va ser aquest, abans de pujar a l’escenari encara estava explicant coses… i abans de pujar l’escenari no has de fer res! En tot cas, respirar, cridar, meditar, cantar, concentrar-te, fer un whiskey, etc. I jo crec que és per això, i per la pressió de conèixer tanta gent, que no vaig tenir la soltura d’altres concerts…

Tot i això, crec que va ser un èxit, la gent estava molt contenta i en tots els sentits estem molt contents d’haver-lo fet. Normalment el que vols fer és tocar simplement, normalment no vols fer coses especials (ja és prou especial tocar simplement…!) però aquell dia i aquell lloc s’ho mereixien. Per cert, hi vam poder presentar el videoclip només 3 setmanes després de gravar-lo…!

 

3. festa major

La festa major de la Bisbal sempre la visc amb molta intensitat. Per mi és com un parèntesi, la festa major és una cosa que em transforma horaris, menjars, actituds, amics, barraques, tot. La vam començar l’endemà del concert a la plaça del castell amb un vermut musicat a la vinoteca. Aquests concerts els han organitzat en Cano i en Sunyer gran, jo hi vaig tocar el 7 d’agost, i el 14 hi van actuar l’Último Veneno, i com sempre vam acabar cantant-hi tots. No se si era per la festa major, o perquè m’havia tret la pressió de sobre, però va ser molt maco, i m’ho vaig passar de conya. Després del vermut vam fer un dinar allà mateix, a la plaça de Can Farreny. Cargols, pinxos, vinet bo, postres, cafè… sense pressa. Viva la vida!

El 15 també vaig cantar 2 temes al concert d’en Mazoni i en Miquel Abras a la “Rigotaverna” (local dels geganters dedicat a la Rigoberta, una gegantesa de la Bisbal que ensenya un pit). Com que estava amb aquella actitud de festa major m’ho vaig passar molt bé. Igual que el 17, amb el concert d’en Quimi Portet. M’encanta el seu darrer disc i m’ho passo molt bé amb els seus directes.

Després de molts anys, no vaig anar ni al correfoc ni a la Promenade du Dragon… em va saber greu, però la orelles dels músics solen estar fotudetes, i s’han de cuidar.

Visca la festa major!

 

4. voyage, voyage!

En part no he escrit últimament perquè he estat de vacances… poques, però n’he fet. Vam anar a Roma. Fantàstic, meravellós! Apunts de Roma :

Com sempre vam sentir bastants catalans… i vaig pensar que en realitat devem ser més dels que ens pensem, no? vull dir, a vegades ens volem minoritzar, però som una cultura bastant més gran que la danesa, la sueca, la finlandesa, etc. i al mateix nivell que la holandesa o la belga… i no se perquè encara ens sorprèn de sentir parlar català pel món!

Vam menjar molt bé, anàvem amb una llista de llocs… El problema és que molts dels llocs bons, a l’agost tenquen… és normal. Apunteu : Trattoria der Pallargo, gelateria giolitti (ai la nata feta per ells damunt del gelat…! ai!), pizzeria da bafetto, cafeteria st. Eustachio, etc.

Ja ho sabia, però em va semblar espectacular la quantitat d’història que hi ha a Roma… quantes ruïnes! quants palaus! Quantes pedres! Com s’hi viu amb tot això? Ha de ser un conyàs! no? Està molt bé, però, que pesi tant la història…! I tants de turistes! Hi ha una cançó d’en Dylan que parla d’això, la vaig cantar uns quants cops per Roma. When I paint my masterpiece : ”Oh the streets of Rome are field with rubble, ancient footprints are everywhere. You can almost think you’re seeing double, on a cold dark night on the spanish stairs”.

Vaig fer una foto que buscava a Roma. Davant d’aquesta parafarnalia de història, palaus, pedres, passat, present, meditarrani, etc. buscava una foto que ho expliqués. És una fotografia amb marcat caràcter arquitectònic, no sóc fotògraf, no sabia on la podria trobar, però em sembla que més o menys vaig trobar el que buscava. Podria ser això :

 

5. reflexió d’ahir

Estava mirant “Comando actualidad”, i em fot molta ràbia una cosa. Si volen ser tant realistes, si volen captar tant la realitat del carrer. Perquè no deixen parlar en català a les famílies que parlen en català entre ells? Perquè han de fer la pantomima de fer veure que parlen en castellà? Si resulta que parlen en català! A veure… Si expliquen alguna cosa a la càmera, si parlen amb el periodista, ok, només faltaria! És un programa per tot Espanya. Però si han de dir “levantate hijo” o “qué quieres para comer?” Perquè collons ho han de dir en castellà, si la realitat directa d’Espanya actual callejera vulguin o no vulguin és que aquesta família parlen en català?!

No hi vull veure mala intensió, però si jo fos de Guadalajara, realment pensaria que a Catalunya ningú parla en català…! Fins i tot, si fos de Torelló pensaria que a Catalunya molt poca gent parla en català…! I seguidament vaig pensar… és que no ho accepten, no ens agrada, no n’estan orgullosos, no n’estem orgullosos… què hi farem! Ens hem de seguir enganyant a tots plegats… I clar, després ve un erasmus a Catalunya i diu : ”Es que yo no sabia que aquí hablar catalan…”. Home! si no els ho expliquen! Si no és un orgull per Espanya, si no és una cosa digna d’ensenyar públicament que moooolta gent parla català, què han d’anar a explicar a l’estranger! Si els fa vergonya! Ens fa vergonya! I clar, com que no és un orgull, molta gent d’aquí que parla castellà se sent atacada pel català. És la hòstia.

Però, ai. Deixem-ho. Ho havia de dir, em sap greu. No m’agrada emprenyar amb aquestes coses que cansen tant…! I que són tant absurdes, però de tant en tant un s’ha de desfogar. Cosa dolenta fora del ventre!

 

6. Acústica

Ei, concert fantàstic a l’Acústica. Aquest dissabte passat, a la plaça Josep Pla. Moltes gràcies a tot el públic per l’emoció, les ganes, les veus i els crits. Una catarsi com ha de ser, sí senyor. Gràcies també a l’Acústica per confiar en Sanjosex un cop més.

Immediatament després de l’actuació em van acorralar un càmera i un periodista, i tot suat i trasbalsat vaig parlar. Una pregunta va ser, “què heu fet d’especial aquesta nit?”. No sabia què dir… I això t’ho pregunten a tot arreu on toques…! No critico el periodisme, entenc que sempre s’ha d’intentar donar una notícia, s’ha de donar la sensació que estàs fent una cosa única, especial. I segurament jo hauria d’haver improvisat alguna cosa súper especial, tipus ”estoy súper contento de estar aquí, esta noche ha sido súper especial, hemos adaptado las coreografías a Figueras para que fuera una noche muy especial”. Però, no vaig saber massa què dir,  i vaig quedar una mica tocat, en un moment tant especial com és el final d’un concert.

La reflexió és : Què hi ha de més especial que obrir-te totalment, donar tot el teu físic, tot el sentiment, tota la teva lògica, tota la teva energia en definitiva, per un públic que està esperant aquesta emoció? Encara que sempre toquessis el mateix repertori (que no és el cas), cada concert és diferent, cada lloc té la seva energia…! No és súper especial això? la música no és això? Anar d’escenari en escenari donant-ho tot?

Aquesta és la meva resposta. Una mica tard, però és aquesta.

 

7. proper concert

Divendres 10 de setembre a l’escenari Can Massellera de l’Altaveu de Sant Boi. Fins llavors!

Ara fa dies que no escric… de fet, ja fa uns mesos, i demano disculpes als que entreu sovint per interessar-vos pels meus textos. No és que no tingués res a dir, però a vegades no tens ganes de dir el que penses. Vas apuntant petites idees per desenvolupar,  però no trobes el moment ni les ganes… Se m’han acumulat massa post-its i he pensat que el millor seria justament apuntar aquestes notes sense haver de treballar massa. Suposo que per aquestes dates necessitem vacances i tot fa una mica més de mandra… Tot i això, jo tinc excusa, ara ja estem treballant de veritat amb el nou disc, i s’ha d’intentar focalitzar els esforços, com en les arts marcials.

Nota 1:
No hi ha grans solucions, sinó feina. No hi ha grans solucions per aconseguir l’estalvi energètic, sinó manteniment i la feina del dia a dia. Sense mandra, donant valor a la feina petita i al manteniment de les coses… Evidentment es poden inventar solucions, materials, fórmules que ajudin a ser més efectius, però els miracles no existeixen, en això tampoc…

Nota 2:
No ve d’un pam. El paisatge urbanístic que tenim és conseqüència d’una manera de ser molt mediterrània… Tots volem mig metre més, encara que això no respecti la normativa, ja que tots sabem que la normativa tampoc està massa ben feta, perquè de fet, la canviaran… I com que les mesures punitives funcionen amb la mateixa anarquia i falta de efectivitat, doncs el resultat és el que tenim. Bé, és una visió en negatiu, però crec que el problema és no afrontar tots els problemes entenent aquesta manera de ser…

Nota 3:
Un frase que m’ha encantat d’un tal Hoffman. “La música comença on s’acaba el llenguatge”. No podem tocar només pensant en el patró… hem de sortir d’aquest patró, d’una manera instintiva, no reflexiva…

Nota 4:
“Ahora lo cool es cantar en catalán…”. Aquesta frase la vaig sentir per la ràdio, a no se quina emissora, i tampoc se qui ho deia, però vaig flipar. No m’interessa comentar la manca de visió d’aquesta persona i la negativitat que desprèn la frase, però m’agradaria que això durés molt… fins sempre més! Visca la qualitat!

Nota 5:
Bellesa i harmonia vs innovació i provocació.
Realment es poden enfrontar aquests conceptes? No hauria de ser així… si treballes molt es pot aconseguir tot, però davant de les nostres mancances (personalitat) sovint ens definim per alguna de les dues opcions… No hauria de ser aixís… Repeteixo, ho hauríem d’aconseguir tot. Aquesta reflexió té alguna cosa a veure amb la polèmica d’en Santi Santamaria…

Nota 6: 
Té sentit avui plantejar el problema que aprendre en català impliqui no saber parlar en castellà, o en anglès? Té sentit avui dia el que va dir en Mayor Oreja?: que el seu avi va decidir començar a parlar en castellà a casa seva perquè els seus fills sabessin parlar bé el castellà. Com podem comparar l’aïllament cultural de fa 100 anys amb ara?! Com es pot dir que els nens de Catalunya hauran d’anar a fer un erasmus a Albacete? Tan burros som que no podem parlar bé ni 3 idiomes? Crec que fins i tot ell/ells saben que això és mentida… però bé, això és una guerra freda cultural, i així l’hem d’entendre…
Jo crec que tenir un idioma propi és un valor. Crec que Espanya té un valor cultural inusual i s’hauria de veure així… és un error renunciar a la diversitat i als orígens. Crec que el que han fet moltes famílies de Barcelona amb cognoms catalans (renunciar al seu idioma), és un error, una pèrdua. No ho dic per provocar, no és un pensament polític, més aviat em sembla que és un comentari econòmic o estratègic… objectivament ho veig com un error.

Nota 7:
Errors lingüístics. Cada vegada parlem més malament el català, i si continua així, finalment haurem de donar la raó als que diuen que és un dialecte del castellà. Sense ser lingüista faig un llistat d’errors que sento últimament. No hi són tots (impossible!), però aquests els sento molt i es poden acabar imposant…

“Sóc Anna Alonso” en comptes de “Sóc l’Anna Alonso”. Els noms, en català, van precedits d’un article (s’estan imposant els noms sense article, no hi estic d’acord). Fins i tot al rei, en Jaume, se li ha posat sempre un article a davant.

“No està Maria” en comptes de “No hi és la Maria”. En català és millor utilitzar el “ser” que l’”estar”, quasi sempre! Sobretot en aquesta frase. Jo diria que el verb estar només pot anar sol quan significa “acabar”. Ex. “Ja estic”. En la resta de casos és un verb que ha d’anar acompanyat d’un altre verb. Ex: “Està plorant”.

El tema dels pronoms febles no és tan complicat… els únics que són diferents que al castellà són “en” i “hi”. En vinc, hi vaig, en tinc, en vull, etc. Quan no diem el complement que hi hauria d’anar acompanyat, només cal posar-hi aquest pronom… no és tant complicat…! La resta de pronoms febles funcionen igual que al castellà…
Tot aquell rotllo de pronoms compostos i de combinacions ultracomplicades, són això, un rotllo, massa complicat, no real, poc útil, i que ha provocat una por infundada als pronoms febles, i també que no s’entengués una cosa tant senzilla com això.

Bé, com que ara mateix no me’n surten més, i n’hi ha molts… A mesura que me’n vagi enrecordant o els vagi sentint, aniré fent una llista actualitzada d’aquests errors perillosos. També n’hi ha que són anècdotes (divertides o abominables), però que no es repeteixen i no cal incloure en aquesta llista, a més a més, de cap manera voldria escarnir a ningú que intenti aprendre un idioma com el català. S’ha d’animar, corregir, però no emporuguir.
Però sobretot, s’ha de parlar.

Nota 8:

La setmana passada al migdia vaig veure el ritmes.clip. Ara, mentre veus un videoclip te’n proposen 4 de nous, has de votar via sms i el que guanya les votacions és el vídeo escollit per visionar, i això contínuament, un darrera l’altre. És divertit, és com una cursa. M’he imaginat tots els artistes, discogràfiques i parts interessades en cobrar SGAE enviant sms com bojos perquè guanyi el seu…! He rigut sol… És molt sarcàstic, ho se, però no he pogut evitar-ho…
Per cert! Jo no he votat…! (però bé, no han proposat cap vídeo de Sanjosex…).

Ara recordo aquella cançó d’en Bob Dylan que es diu “Dignity”, té una gran lletra i ara hi he pensat.

Ha mort Jørn Utzon, l’arquitecte danès. Un dels arquitectes més importants del segle XX. Per mi, el més emocionant, el més interessant, divertit, rigorós, enginyós, etc. Us recomano vivament que repasseu la seva obra. Mireu fotografies, plànols, maquetes, el que volgueu, tot té aquest sentit pràctic i poètic amb què un arquitecte ha d’encarar els projectes. Segurament hi ha altres arquitectes molt importants, però potser menys sincers…

Sydney Opera House (icona mundial),  La casa Can Lis a Mallorca (una obra mestra), Bagsvaerd Church (lloc de peregrinació pels arquitectes que visiten Dinamarca), Fredensborg Houses i Kingo houses (una magnífica lliçó d’arquitectura i urbanisme), Kuwait National Assembly, etc.

L’Utzon pertany al grup dels arquitectes escandinaus que han marcat amb més força l’arquitectura del segle XX, juntament amb Gunnar Asplund i Alvar Aalto, que van introduir aquesta manera tan tranquila i pràctica de fer arquitectura, una espècie de mística domèstica.

Li dono les gràcies per l’esforç que ha fet.

Hem de parar de créixer urbanísticament, ens hem d’obligar a respectar certes zones, i grans zones! no petits racons de males herbes i quatre arbres mal comptats. Em sap greu dir-ho, però en aquest país no en tenim ni idea d’urbanisme, ni idea! Perquè no respectem el camp? i els boscos? Per què davant de dues opcions de fer una variant s’opta per la més llarga i cara? Per donar més feina? Si volen feina, jo en tinc… Que comencin a reformar el que tenim i deixar de créixer desordenadament! Tothom vol sempre construir un metre més del que permet la normativa. I quan dic tothom, vull dir tothom! Se de què parlo. Tant tens, tant ocupes! Per què quan comença el camp no pot haver-hi només camp? No seria maco que de cop arribessis a un lloc on s’acabés la ciutat i veiessis els boscos i camps nets, sense deixalla edificatòria per tot arreu? Aneu a Ronda, a Andalusia, i veureu què vull dir. Tanta història amb l’aigua i ningú diu el problema real… que som massa gent! Cotxes, cues, càrrega i descàrrega, multes, retencions al tram final del Pedraforca, platges plenes, clavegueres embussades, descalcificadors al Baix Ter, on s’és vist! A la merda el creixement, el PIB i la mare que els va parir!

Prou! Prou! Prou!

D’això n’hauré de fer una cançó…

 

Pd. I tot això de qui és culpa?