Cançó, pausa, cançó, pausa, cançó, pausa, … 11 cops

Massa lletra, massa text, massa rotllo, … 11 cops

M’estic començant a cansar d’aquest motllo dels directes… tinc ganes de fer no-cançons. Tinc ganes de no dir res d’interessant a les cançons… Si alguna cosa vaig aprendre a l’auditori del fòrum aquest dissabte passat és que no cal explicar coses a cada cançó ni tampoc cal pensar des de les cançons. Els músics amb qui vam compartir escenari feien cançons, però no només això, oferien un rotllo, un estat, un llenguatge evolucionat i lliure… per tant el que tinc ganes és de fer evolucionar el nostre llenguatge a la nostra manera, i intentaré que sigui un llenguatge d’aquí, perquè encara que molts intenten ser com ells, i fer el que fan ells… els popies són els anglosaxons, i no nosaltres que sóm mediterranis… Comprenez vous?

De l’1 al 5:

Parts & Labor: Un 3.

Molt de caràcter, em va agradar lo celta, però potser massa massoters.

Joseph Arthur & and the Lonely Astronauts: Un 2.

Massa típcs, Individualment estaven bé, i hi havia detalls d’ofici, però era poc interessant. Lo millor eren els moviments de la baixista…

Deerhunter: Un 2.

La sensació és que van fer una sola cançó durant tot el concert…

Thurston Moore: Un 5.

Vaig haver de marxar abans d’hora… però avui ja he començat a buscar discos de Sonic Youth i d’ell en solitari… no sóc gens anglosaxó musicalment parlant (arquitectònicament sí que ho sóc…) i no conec massa aquesta gent, però m’hi poso de seguida. Boníssims. Estil, ofici, caràcter, diferent sense voler-ho ser…

L’anècdota:

Em toquen per darrera i un noi simpàtic em diu:

“-Te felicito, me haveis gustado mucho! Estamos con unos colegas por ahí, no os conocíamos de nada, los arreglos muy guapos. No sabía que habia un grupo nacional con esta calidad, la verdad, un grupo español con esas canciones y arreglos… nos ha encantado! No somos de aquí, de Cataluña, hemos venido al Primavera, estamos allí en las escaleras, nos ha gustado mucho! ya me he comprado el disco, felicidades.”

Reflexionem-hi…

El català té dues zones geogràfiques, la occidental sud i l’oriental nord. Podem dir que això és degut a la influència de les dues llengües veïnes, la occidental té influència del castellà i la oriental del francès. Molt sovint s’ha dit que la parla occidental és un català amb massa influència del castellà i que és menys correcte, jo amb això no hi combrego, bé, ni jo ni la majoria de gent que hi entén, suposo… En aquest sentit crec que els dos catalans són vàlids i a mi m’agrada saber coses dels dos. Ara, què vull explicar jo aquí?  

Des de fa uns anys el català oriental es va castellanitzant degut a la immigració i a la influència dels mitjans de comunicació, per tant va desapareixent com a tal, i a mi, que formo part d’aquest grup lingüístic, no m’agrada, em sap greu. Algunes construccions sintàctiques, la utilització d’uns verbs i no d’altres, l’accent “tancat” afrancesat, tot això va canviant a marxes forçades. “No ho se pas” “sóc vingut d’allà”, “això ho haig d’haver per tenir-ho”, “Aquest menjar és bo”, “En vinc”, “hi vaig”, “Fer una classe i no donar quasi res”, la parla d’alguns pagesos ja vells de l’Empordà que a vegades semblen francesos (però que no puc reproduir aquí), etc. Són només alguns exemples de expressions en perill d’extinció.

Jo, modestament, intento lluitar contra això, a les meves cançons, tot i no ser un lingüista i a vegades utilitzar paraules o frases incorrectes, intento encabir-hi aquestes expressions d’un passat que estimo i és meu. M’agrada descobrir aquesta influència del francès, reivindico aquesta influència, però ho tinc tot en contra, escolto la ràdio i se sent poca gent parlar així, escolto els nens a la Bisbal i veig que ja no parlen com parlàvem nosaltres, no em vull posar nostàlgic però així ho penso. Fins i tot una nit em vaig despertar d’un malson on el català oriental desapareixia… ben suat i espantat…

Sí, sí, així com ho llegiu, ja fa riure la cosa! Quina vergonya…

Però què hi farem, no podem controlar els somnis…

Jose Domingó és un cas excepcional a la música que es fa a Catalunya. És incomprensible que un compositor i cantant tant bo sigui tant poc conegut. Diu molt dels programadors musicals i de la situació que viu el mundillo, on és més important com et saps vendre a tu mateix que no la música que fas… I diu molt d’ell que a pesar d’això mantingui la mateixa constància i amor per la música que l’empeny a fer cançons com les que componen el seu últim disc “Suddenly”, un disc editat per la discogràfica francesa Stupidcompetitions records. M’encanta. Amb Psychoïne, que és el grup habitual d’en Jose, juntament amb en Txutxi, en Juanra i en Paco, és més punky, més gamberro, en aquest disc és més psicodèlic, hi flotes, et pots deixar portar. És un disc creat a partir de la guitarra i la veu, cantant unes cançons hipnotitzants i afegint a cada cançó el que necessita. Segons ell és el millor que ha fet fins ara…

Algunes de les seves cançons em venen periòdicament a la memòria, i tot seguit recupero algun dels discos de Psychoïne, me la poso i em deixo portar… “Straight to your neck”, “Vanity”, “Despertar”, “Jardín Japonés”, “Fullmoon Rise”, “Piedras en los bolsillos”, etc., etc., etc. M’encanta.

Bé, podria dir moltes coses més d’en Jose Domingo i de Psychoïne, en se moltes, hem parlat molt de música en alguna de les nostres promenades nocturnes per Girona, però crec que el millor és que vosaltres mateixos jutgeu:

www.myspace.com/josedomingo

www.myspace.com/psychoine

www.myspace.com/psychoineesp