Sanjosex, el grup, es troba en època de canvis. Ho resumiria dient que: anem a les palpentes descobrint maneres diferents de tocar el mateix repertori per tal de tenir noves eines per tocar noves cançons… Ens uneix un cordill que es diu tradició i al nostre voltant hi ha l’infinit. Estirem el cordill però no volem que es trenqui, almenys jo…

Els últims bolos han servit per sentir més llibertat a l’hora de tocar les cançons. No haver de parar si no cal parar. Allargar o escurçar les cançons al nostre gust. Fer solos o no fer-los. Etc. Això sí, sabem que hi ha un públic que ens escolta i ens mira. És important. També és important estudiar les lletres… Ai!

Molts de vosaltres ja heu sentit aquest nom, segur. És una de les grans fonts de música tradicional d’Amèrica del nord, però també d’Europa i d’altres llocs del món. Segur que algun cop i sense saber-ho heu sentit o vist algunes de les seves gravacions en reportatges sobre el blues i la música tradicional dels EE.UU. És un senyor que durant tota la seva vida es va dedicar a buscar manifestacions de cultura tradicional (sobretot música) i gravar-les. Una feina que ja havia començat el seu pare per la Llibreria del Congrés dels Estats Units i l’”Archive of American Folk Song”. Una feina que s’ha descobert importantíssima, ja que totes aquestes músiques s’han anat perdent a marxes forçades per culpa del pas del temps, la televisió i la “globalització” (per dir-ho d’alguna manera…).

En vaig saber per primer cop en un reportatge sobre la seva vida i el seu treball, anomenat: “Lomax. The songhunter”. El que em va cridar més l’atenció del reportatge va ser descobrir que també havia corregut la península ibèrica amb la seva gravadora…! I això gràcies a la cacera de bruixes, es veu que el govern el vigilava per comunista, i també gràcies a una beca Gugenheim, que cap als anys 50 li va permetre instal·lar-se a Anglaterra, i fer ruta per Espanya i Itàlia gravant la música tradicional d’aquests territoris. I això és el que avui m’interessa. Personalment intueixo que la tradició musical de la península Ibèrica (Espanya i Portugal) és riquíssima i interessantíssima, i que si nosaltres haguéssim format part dels Estat Units, ara mateix mig món cantaria Jotes (inclosos nosaltres mateixos…). Però hem tingut la història que hem tingut, tenim el caràcter que tenim i no hi ha hagut cap Lomax nostre… Per sort cap als anys 50 en va venir un de fora que ens va fer el favor de gravar-nos un trosset de tradició per la posteritat…

Escric això sense saber massa res d’estudis de música tradicional ni de les gravacions d’en Lomax (Acabo d’encarregar les gravacions aragoneses, valencianes i illenques que va fer…), per tant, si algú passa per aquest bloc i pot i vol donar referències sobre aquest tema (música tradicional d’aquí… però de veritat… ;-), doncs li estaré molt agraït.

Algun Link sobre l’Alan Lomax:

The American Folklife center. Alan Lomax Collection:

http://www.loc.gov/folklife/lomax/

Una associació fundada per l’Alan Lomax per l’estudi i la preservació de les tradicions expressives del món:

http://www.culturalequity.org

Sempre va bé la Wikipedia:

http://en.wikipedia.org/wiki/Alan_Lomax