Aquests dies estem assajant per una actuació que farem aquest divendres 13 de juny al bar “El Tràmit” de la Bisbal. Però, ep! no estic parlant de Sanjosex, parlo de “El Hada Verde”, que és un grup intermitent creat la nit de Nadal del 2007, en motiu d’una primera actuació al bar “l’Absenta” de la Bisbal (d’aquí ve el nom…). Aquella nit de Nadal, després dels torrons, neules i xampany, en comptes de quedar-nos a casa com a bons minyons vam organitzar una actuació a base de versions de tot tipus amb la finalitat de passar-s’ho bé. Era la festa del Tió. Tothom era del poble clar, al ser la nit de Nadal no hi havia ningú de fora i en canvi hi era tothom de la Bisbal. Els que estan a Barcelona o més lluny i els que continuem al poble, era un “vuelve a casa por navidad…”.

La actuació era una iniciativa del bar i d’en Genís Figa que toca el baix en aquesta banda. Va ser memorable. Són aquelles nits en què els astres estan posat de manera que tothom està una mica boig, no se si feia tramuntana, però també podria ser… L’actuació va ser divertidíssima, la gent ballant com bojos, suant com bojos, el terra moll, tothom content, rient… fantàstic. Després de l’actuació vam anar tots en pes al Tràmit a acabar la nit i la veritat és que va continuar la xarana, tothom ben xaliu! Jo no tenia el record del postfesta al tràmit, però fa uns dies em van enviar un link al youtube d’algú que havia gravat un trosset de la festeta amb mòbil. A mi em fa molt de riure… Segurament si no coneixes la gent no te’n fa gens de gràcia, però per mi això és la autèntica escena bisbalenca si és que n’hi ha… som uns catxondos i punto!

http://www.youtube.com/watch?v=7qSrPx–0yU

Al vídeo s’hi veu en Jaume, l’Aleix, en Marçal que fa molt de riure, en Lalu, en López, un Cortadellas, en Reca, la Fanals, en Nitis i molts més… el del final que salta damunt la gent és en Genís Figa. Tothom en ple èxtasi.  El que se sent de música són versions ballables de “La granja de la Paula” i de “Les mitgeres al descobert” que va fer expressament el DJ amb molta gràcia.

“El hada verde” està format per: Aleix Bou – bateria. Genís Bou – saxo, teclat i veus. Carles Sanjosé – Guitarra i veus. Jaume Pla – Guitarra, teclat i veus. Genís Figa – Baix.

Us convido doncs aquest divendres al bar “El tràmit” de la Bisbal perquè us ho passeu bé. No és professional, no és serio, no és cool… és bisbalenc!

Fa uns dies vaig anar a tocar a un poble de cuyo nombre no quiero acordarme… amb un company cuyo nombre no quiero decir (per no donar pistes…), on vaig tenir una de les experiències “musicals” més intenses i clarificadores dels últims temps. Són d’aquells dies on tot s’uneix per fer-te veure la penositat humana.

La organitzadora es pensava que el meu company i jo érem de fora… que no érem d’aquí, que érem estrangers vaja! No sabia ni a qui havia contractat… Vam arribar 10 minuts tard i ens va renyar perquè resulta que feien cine al cap d’un quartet d’hora i no podríem fer les proves. A la dreta hi havia una cua de jubilades per entrar a una sala del centre cultural on feien el cine i tot plegat ja em va començar a fer mala espina… Finalment vam poder fer 5 minuts de proves (per sort la formació era molt senzilla…), i un cop acabades la organitzadora ens va comentar que hauríem de tocar més fluix i només mitja horeta perquè la gent que estava estudiant a la biblioteca s’havia queixat, que “què era això de tocar al vestíbul de la biblioteca en època d’exàmens!” (tota la raó…). També ens va comentar que féssim un repertori adequat al públic. El nostre mànager va sortir en defensa nostra dient-li que nosaltres teníem el nostre repertori, i que necessitàvem una taula perquè formava part de l’espectacle!

Vam anar a fer una cerveseta.

Al tornar ens va comentar que de seguida que sortís la gent del cine havíem de començar a tocar, de seguida! Ja tenien unes plates de napolitanetes farcides per quan les senyores sortissin. Al moment esperat, aquella noia quasi em pica exigint que comencéssim…! Davant la evidència que nosaltres no teníem cap pressa i que primer la gent havia de callar una mica més vaig veure que no sabia realment ni què tocàvem… Era funcionària, i em sap greu, perquè he tingut companys a l’administració que són treballadors i fan la seva feina bé, però en aquest cas, no. Bé, doncs vaig començar a tocar mentre les senyores quasi es barallaven per aconseguir la seva plata de berenar, enmig d’un xivarri enorme. Crec que alguna d’elles ni s’havia adonat de la nostra presència… Mentre estava tocant la primera cançó quasi que se’m tiren a sobre mentre volien passar entre el micro i la primer taula, unes dones respectables es van posar a xerrar just al meu davant, i jo cantant… I això va durar força estona, enmig dels meus comentaris sarcàstics que van treure alguna rialleta de la gent més normal del vestíbul… Quasi se m’escapa el riure en veure una dona just a davant meu amb la boca absolutament plena i mirant ràpidament a dreta i esquerra per si algú la veia que estava endrapant com un mort de gana. Per sort es va anar fent una purga i vam acabar amb certa dignitat l’actuació…

Aquell dia teníem el sopar inclòs: era un entrepà que vam haver de menjar a un banc del carrer perquè s’havia de tancar el centre cultural, ja! La hora de plegar la tenien molt clara…!

Conclusions:

• En aquest país la música i els músics no són gens valorats.
• Com deia aquell, el més important és pagar, si no fas pagar la gent no ho valora.
• La administració és el sector social més impresentable que hi ha.
• I finalment, les jubilades són les persones més mal educades de la nostra societat, més que els seus néts i els seus fills. Sobretot quan hi ha menjar pel mig.
  

Aquest és el nom del nou disc de Le Petit Ramon, per mi un disc imprescindible. M’ha arribat i no m’ho esperava… el factor sorpresa m’ha fet caure a la xarxa de mala llet, sarcasme i cansament que respira el disc. Un disc que tot i això atrau, perquè té força i és incorrecte, malparlat i malenlletat. Crec que és un disc quasi conceptual, altament recomanable per qualsevol Barceloní. Perquè pogueu desfogar-vos cantant les frases clares i absurdes que deixa anar com qui tira una escopinyada a la cara dels culpables… qui siguin.

Molts diran que això de Bankrobber és una secta i ja està fent autobombo i etc etc etc… Però fem una cosa, us el escolteu i després em dieu què…

Ja m’havien explicat que, en aquest disc, la intervenció de “les filles del pànic”, que són els músics que hi toquen, havia estat molt intensa, el resultat del disc ho demostra: tot i ser un altre disc amb blues, rock, harmònica i guitarra elèctrica (fórmula que ja fa anys que es va repetint…) no cansa en cap moment, a mi no m’ha cansat ni el primer tema de més de 17 minuts ni cap de les cançons del disc. És rodó.

“De jove només tenia futur i ara només tinc paraules. Vaig pensar que podria estimar-te. Addicte a la desolació de les barres mullades. Vaig pensar que podria estimar-te. Per fora dec semblar un imbècil i per dintre ho sóc. Vaig pensar que podria estimar-te. Em mullo la panxa i després  em mullo els peus: Ja he obert els dos ulls.”

A més ha quedat un disseny molt maco, amb les fotos i els dibuixos a mà alçada d’algun viatge de la facultat d’arquitectura, com els que jo també havia fet…

Res, que està molt bé i el recomano.