Aquesta pàgina fou publicada el passat 11 de novembre del 2007. Degut a la insistent intromissió d’espàmers que havien deixat més de 4.500 comentaris sobre drogues, sexe i viagra, republiquem aquest escrit.
Per inaugurar aquest bloc vull parlar dels autors d’aquesta web. Són tres, en Joan Riba, en Carlus Jové i en Pau Lamuà. Són com un trident, si per separat ja són bons, tots tres junts…
En Joan Riba és un artista de l’audiovisual, podríem dir que “fa coses amb la imatge” (com ell mateix diu…). Just ahir vaig anar a l’auditori Narcís de Carreras de “La Caixa”, a Girona on es feia un passe de la seva última pel·lícula “Pels segles dels segles”. La veritat és que en vaig sortir entusiasmat, és atrevida, atemporal, divertida i profunda, amb un treball d’imatge molt treballat i sorprenent, em va encantar. Treu bellesa d’on sembla que no n’hi ha… you are so sensitive Joan! ooooh!
La seva pàgina web és www.joanriba.net
En Carlus Jové podríem dir que… és escriptor… bé, no se perquè dubto, ja ha editat un llibre: “Joe Hill, sindicalismo con banda sonora”, i és lògic que hagi triat aquest tema, en Carlus té una forta consciència social i a més a més també és cantautor, la seva proposta musical s’anomena “Jocs simples”. Però és que a més a més també fa coses audiovisuals! O sigui que és també tot un personatge.
La seva pàgina web és www.carlusjove.net
En Pau Lamuà és dissenyador gràfic. Bé, és una manera molt simple de dir-ho, però oficialment és al que es dedica. Dibuixa molt bé! és d’aquella gent amb una facilitat innata per la cosa gràfica… que et fan un línia i ja veus que aquella línia, aquella línia… és més que una línia, és una senyora línia! Fa coses molt interessants i ja tinc ganes de poder-li encarregar alguna feina per simplement tenir-la.
La seva pàgina web és www.paulamua.com
Bé, dit això, deixeu-me parlar de com ha anat tot…
La creació de tot el que envolta aquesta web ha sigut per mi una experiència molt gratificant, m’ha permès conèixer gent nova, he après d’ells i ens ho hem passat bé. Tot s’ha anat definint a poc a poc a mesura que es creava, però amb idees clares i sense dubtar. Jo volia definir un tipus d’imatge, uns colors, un grafisme i un aire de tot el que pogués formar part del nou disc de Sanjosex, però no tenia les eines, les tenien ells. Jo volia que tant el disc com la web, tingués un aire semblant, que tot respirés “Sanjosex segunda parte”. Doncs amb aquesta baga premisa van ser ells que van anar definint cada un dels elements que ara ja són… “la imatge de Sanjosex!”.
La primera idea va ser la creació d’uns vídeos curts de promoció que es poguessin també penjar al youtube, en Joan Riba (J.R.) amb les seves anàlisis profundes del mercat em va convèncer ràpidament, era una feinada, però era una bona idea i per aquí van començar. En Pau Lamuà va fer uns esbossos inicials fantàstics, vam parlar de les lletres, vam mirar fotos, vam pensar els llocs, tots a l’Empordà (ells també en són…). Llavors, un dia, es van presentar amb un concepte il·luminador: la presència del temps a la majoria de cançons del disc. Fins aquell moment jo no n’era pas conscient. Abans i durant la gravació d’un disc et trobes en un marasme d’idees i dubtes inconnexos que et fan difícil veure-hi més enllà. Jo hi veia el paisatge, però no pas el temps! Fins aquell moment el disc oficialment es deia “Mixolídia Blues”, a partir de llavors es va passar a dir “Temps i rellotge”, en Carlus Jové em va ajudar a triar el nom amb uns mails plens de propostes perfectament teoritzades i argumentades… Bé, doncs gràcies a ells es va anar definint un discurs (que ja hi era però que jo no veia!) en què els temps i el paisatge van ser els reis de la festa.A partir d’aquí tot va anar sorgint: el color blanc, la imatge d’un calendari, les llunes, els dies de la setmana i sobretot els vídeos. La idea era fer un petit vídeo per cada cançó del disc, i si us hi heu fixat “només” hi ha 9 vídeos de les 13 cançons que té el disc (“La del cuchillo” a part…), o sigui que, aneu entrant a la web que qualsevol dia apareixeran els que resten… Bé, cadascun dels vídeos té un història diferent, i quan hi penso somric, perquè com us he escrit, això ha sigut tota una experiència per mi.
Bé, aquí teniu el resultat i espero que us agradi, a mi m’agrada i ens ho hem passat bé. No ens coneixíem, però ha anat molt bé. Això és un agraïment a ells, però també una oportunitat de publicitar gent que s’ho mereix i per qui cal apostar… Ja els he robat uns quants objectes personals (calçotets, pèls de llocs diferents, joguines de quan eren petits, etc) perquè quan siguin famosos, els vendré a en Jordi Tardà i em faré ric.
Salut!
Carles