Dêlen és un grup de música. Bé, en realitat és un duet que s’acompanya per una formació clàssica. Clàssica perquè hi ha bateria i baix, i clàssica també perquè hi ha instruments clàssics: violins, cellos, flautes, etc. El nucli dur és la Len i en Quim, tots dos canten i toquen la guitarra, tots dos fan cançons i són els que porten el pes del projecte. Doncs bé, aquesta parella estan a punt de treure el seu primer disc, i jo ja tinc ganes de comprar-lo.
El primer que els va dir en Ferran Conangla (que també va masteritzar el meu segon disc) és que li agradava molt perquè eren cançons. Així de senzill. Fan cançons i les fan molt bé. Bones lletres, claredat compositiva, emoció i personalitat. No es compliquen la vida… són menorquins.
El que m’agrada molt del disc és la personalitat que s’impregna a les cançons d’un i de l’altre, vull dir, les d’en Quim són d’en Quim, i les de la Len són de la Len. Ell és un noi, ell una noia, i es nota a les cançons. Ella més emotiva, ell més reflexiu, ella que demana i ell solitari. Fins i tot en una cançó es converteixen en els Pimpinela de Menorca i fan un duet de pel•lícula.
No és fàcil enfrontar-se a un cançó i no abandonar-la fins que és sòlida com una pedra… No és fàcil renunciar a floritures innecessàries per aconseguir una bona composició… No és fàcil, però aquesta és una de les bases d’un bon compositor de cançons, i ells ho són. Tenen les seves limitacions tècniques, com tothom, però saben seure, pensar i traspassar la tècnica per arribar a l’emoció.
Durant la gravació del disc els va ajudar en Jaume Pla, van gravar a l’estudi d’en Jordi Brugués i han masteritzat amb en Ferran Conangla. El disc l’edita Música Global i jo ja tinc ganes de comprar-lo.
Transcric un escrit que em van encarregar fa uns mesos per aquesta publicació del grup Enderock que vol fer una anàlisi anual de l’estat de la música en català. Em demanaven una opinió sobre el moment actual de la música cantada en català. Sempre anem a parar als mateixos temes… però què hi farem, la vida és avorrida.
L’escrit és el següent:
“La música en català crec que està passant un bon moment. Aquest bon moment segurament ve motivat per qüestions generacionals i socials molt difícils de comprendre, tot i això m’atreveixo a dir que hi ha dos factors clau que han provocat aquest gir quantitatiu i qualitatiu de la cançó en català: Per una banda la gran crisi discogràfica ha fet adonar als músics catalanoparlants que fins ara cantaven en anglès o en castellà, que la paraula “triomfar” és cada vegada més difícil i el triomf ja no és tant alt, de manera que davant aquest panorama el músic es sincera amb ell mateix, busca el que realment té ganes de fer i entén que el seu mercat real és Catalunya, i per extensió totes les regions de parla catalana. A més a més, a resultes d’això descobreix la riquesa artística que significa cantar en el seu idioma. Per altra banda, i ara sóc més agosarat, crec que aquest gir també ve motivat per una reacció en contra de la globalització cultural, que és simplificadora i està fent oblidar la rica varietat cultural del planeta. A Catalunya això es fa molt evident i ningú vol veure com es perd el que és seu.”
Aquest és un text escrit directament al bloc, sense previes proves, sense massa correccions. És una reflexió.
Com ho han de fer els periodistes per parlar de música? Vull dir, quan tu entrevistes un músic, què li preguntes? Alguna de les coses que preguntes té a veure amb la música que fa? Ep! És difícil! La música és un art que s’escapa de les explicacions, bé qualsevol art s’escapa de les explicacions, però parlar de música… és complicat!
“Escolta, aquell fa amb la quarta augmentada que poseu després de dir “t’estimo granota”, només amb la bateria, el baix i el teclat sonant, trobes que no hauria estat millor un fa sus4 amb guitarra inclosa?”
“No trobeu que els baixos del vostre disc són massa baixos?”
“Perquè en aquella cançó la caixa de la bateria sobresurt per damunt de tot i en canvi a la tornada desapareix?”
Aquestes preguntes o comentaris poden ser habituals entre músics, però us imagineu un periodista fent aquestes preguntes? Vosaltres direu: “Però és que aquestes preguntes són massa tècniques!”. Bé, però és que això és parlar de música…! Si és possible parlar de música, és així. La resta són anècdotes, comentaris polítics, sensacions, opinions sobre la moda actual, etc.
Amb la arquitectura passa el mateix. Malament si un arquitecte ha de donar massa explicacions. Malament si ha de parlar de Heidegger i Plató. Malament si ha de donar explicacions metafísico-alegòriques del que és un edifici…
A mi em sembla que les arts s’expliquen en elles mateixes i en la funció que desenvolupen. La única que es pot servir de la paraula per explicar-se és la literatura… no?
El món de la música és ple de col·laboracions… Un petit escrit aquí, una entrevisteta allà, “per què no vens a tocar la guitarra aquest dia?, “Hola em dic tal i m’agradaria que col·laboressis al meu disc…”, etc. etc. etc.
Això, en sí, no és dolent, a vegades és pesat perquè tot és de molt bon rotllo, i ja sabem què vol dir això… però no és dolent, amb la mesura justa no és dolent. De fet, s’ha de reconèixer que si no hi hagués amor a l’art i moltes ganes de fer coses per amor a l’art poques coses interessants sortirien.
Dic tot això, perquè fa poc em vaig desfogar una mica amb una gent que no en tenia cap culpa, que ho fan molt bé i que, de fet, no tot ho fan fer “per amor a l’art”… Sempre m’han tractat molt bé, hi ha hagut un respecte i tal… A vegades m’han de perseguir, això sí, sempre entrego just a última hora les tres o quatre coses que hi he escrit… És Paper de Vidre, una revista digital cultural que bascula entre la literatura, la música, el cinema, etc.
La última col•laboració que hi vaig fer va ser en forma de dues respostes a dues preguntes que adreçaven a diversos cantautors tractant el tema de les lletres de cançons. A continuació transcric l’escrit que els vaig enviar. A partir d’ara, de tant en tant, transcriuré alguna de les petites coses que faci o que he fet per algun mitjà. Al cap i a la fi també són escrits meus… no?
Doncs vinga!:
1 - Escollir una de les lletres de cançons que has escrit que valores especialment (no cal que sigui la més coneguda) i explicar breument el seu procés de creació.
La veritat és que estic bastant en contra de llegir les lletres de les cançons com si fossin un poema… Poques cançons no perden en aquest procés. O dit d’una altra manera, una lletra llegida pot ser genial i en canvi un nyap com a cançó, i al contrari…
Bé, després d’aquest pròleg… La lletra és de la cançó “El camí”:
Un dia un home em va dir “si agafes aquest camí arribaràs on vols arribar”.
I jo li vaig fer cas, anava caminant, però el camí es nava enbardissant.
Vaig poder sortir ben esgarrinxat, però almenys per fi vaig poder reposar.
Tot reflexionant sobre el que havia passat vaig decidir tornar a començar.
De bon començament, amb els ànims renovats i amb una gran finalitat.
Anava decidit, corria sens parar, frisava per arribar!
De tant mirar endavant vaig empassegar amb una arrel de pi molt gran.
Sort d’una noia que passava per allà i les farides em va curar.
I ens vàrem fer amics, i caminàvem plegats, i és que estàvem enamorats!
Tot era tan bonic, miràvem les flors fèiem l’amor al mig del bosc.
De sobte ens vam mirar i vam al.lucinar! I és que havíem arribat!
I és que sembla extrany quan vas acompanyat el camí es fa molt menys llarg.
-
Tal com us he dit, així llegida, la cançó me n’adono que té una rima molt reiterativa, en canvi cantada no fa aquesta sensació…! Insisteixo en això, una cosa és la poesia i una altra ben diferent les cançons, són dos llenguatges artístics diferents. Hi ha molta gent que ho ignora i és importantíssim.
Tornant a la cançó, és un text molt fàcil de cantar, i això ha fet que cada vegada la valori i m’agradi més… És una fàbula senzilla, amb un missatge senzill, no té pretensió ni tampoc influències literàries clares… (cosa que per mi és positiva…), crec que la podria haver cantat un trobador qualsevol… o això és el que jo pretenia.
La cançó va començar amb la frase de la primera línia juntament amb els acords de la primera línia, i va continuar de la manera més natural i lògica possible, intentant que es desenvolupés i que tingués un final ben bonic i planer. Tota la història es localitza en un camí al mig d’un bosc, un espai antic com l’ésser humà, quasi bé genètic… i que a mi m’encanta i em motiva.
També hi havia la intenció d’utilitzar algunes paraules empordaneses i/o paraules poc utilitzades. I així va quedar…
-
2 - Escollir una de les lletres de cançons d’altres compositors que més t’agradin i explicar breument el perquè.
Diu que ja no et fas el llit
I que plores a les nits
I quan surts amb les amigues
Diuen que menges amb els dits
Diu que truques a tothom
Fins i tot a antics companys
Però jo sé que el que tu busques
Només ho trobaràs amb mi
Diu que et van veure amb el Joan
Un dissabte allà al canòdrom
Quan tothom sap que és un imbècil
I que li suen molt les mans
Diuen que reies massa fort
I que apostàveu pels més lents
En sortir et va fer un petó i després….
En fi, després no ho vull saber
També has tornat a treballar
I ara et lleves més aviat
I el cafè amb llet que jo et servia
Te’l posa el noi de l’altre torn
Diu que no et va tan malament
Però a mi em sembla que em menteixen
Perquè jo sé que el que et fa falta
Només ho trobaràs amb mi
Mishima té un estil musical que està una mica allunyat dels meus gustos habituals, tot i això valoro molt el que fan, i valoro molt la primera cançó que m’hi va fer fixar: “Diu que ja no et fas el llit”, que és la que he reproduït aquí a sobre.
M’agrada molt les imatges que insinua, en petits moments s’escapa de la realitat i suggereix actituds primitives per evocar la pèrdua del nord, unes actituds que molts hem experimentat amb sorpresa en algunes ocasions…
Dins del marasme de lletres banals, que no s’entenen o que ni diuen ni suggereixen res, aquesta es reivindica com una gran cançó. Llenguatge senzill, positivament reiteratiu (la reiteració és súper efectiva i lògica a les cançons), és concreta en els fets però oberta en les interpretacions, una mica teatral, etc… res, que està molt bé i m’agrada molt.
Això de la música va a èpoques, hi ha èpoques que escoltes uns discos i hi ha èpoques que n’escoltes uns altres… L’època actual vindrà molt marcada per “Joan as a police woman”, el grup de la Joan Wasser. Ja té 2 discos al mercat, el primer es diu “Real life” i el segon “to survive”, a part hi ha tota una sèrie de singles amb bonus tracks i demés. Als països anglosaxons hi ha un mercat important del single i l’ep, i ja n’ha tret uns quants. Ella és de Brooklyn, Nova York. La referència que donaven de ella al presentar el seu primer disc era la de violinista i vocalista de Antony and the Johnson’s.
M’encanta. Només puc dir això. Feia molt de temps que no m’enamorava d’un grup… i m’ha passat. Canta súper súper bé, té feeling sense impostura, una manera de composar molt personal, aconsegueix enganxar sense tornades (“estribillos”), té temes lentíssims, lents, molts mitjos temps i alguna cançó accelerada. Podríem dir que fa un soul blanc una mica pop i modern, però tampoc tinc clar que es pugui definir com a soul… és tant personal que potser hauríem de buscar una etiqueta nova… Quan s’és bon músic, quan s’és intel•ligent i es coneix la harmonia, el ritme i t’agrada investigar, no cal trobar etiquetes… les crees. El que també està molt bé és la contenció en la instrumentació, pocs instruments tocant alhora, molt ben mesclats i apretant el màster sense perdre gens de definició (els americans en saben un ou de fer sonar!). El segon disc sona millor que el segon, això sí. El primer té un so una mica més fosc (greu), però quan les cançons són tan bones i es canta tan bé, el so perd importància!
Jo venia molt il•lusionat del primer disc, esperava molt del segon! El dia que el vaig escoltar em vaig emprenyar! Esperava més, més! Esperava una hecatombe! I quan desitges tant una cosa, passa el que passa… em va semblar poca cosa… em vaig emprenyar… Però varen passar els dies i amb més tranquil•litat el vaig anar escoltant i vaig entendre que simplement era tan bo com el primer (però amb més bon so) i que això ja era suficient…
Després va venir el concert, que va ser dijous passat 6 de novembre a la sala Mephisto de Barcelona. Feia molt de temps que jo no anava expressament a Barcelona, sol, només per veure un concert de algú que no conec i tornar cap a casa a dormir… Em va agradar, molt, em va agradar la actitud, em va fer pensar en nosaltres… vull dir, el rotllo que tenien amb els del grup, la seva actitud a l’escenari, el bon rotllo, la sinceritat i la poca teatralitat en la posada en escena. Només eren 3, però bons. No hi havia artificis, 3 músics tocant.
Us la recomano: “Joan as a police woman”.
De negatiu, només haig de dir que el format del cd em sembla un rotllo! Poc pràctic. I que l’ordre de les cançons podria ser millor…
Al número 249 de la Revista de Girona, editada per la Diputació de Girona s’hi va publicar un article anomenat “Mazoni, i no pas Manzoni”. Aquest article el va escriure en Josep Pujol, professor d’Història de la Cultura a la Escola de Música de Catalunya (Esmuc). Al número 250 de la revista també hi ha aparegut un reportatge de 9 pàgines sobre el Pop-Rock que exporta la Bisbal. Aquest segon article el va escriure en Gerard Bagué, que ens va venir a entrevistar a la Bisbal a un colla de músics per tal d’elaborar aquest reportatge. Realment és d’agrair tanta profusió, perquè això ha coincidit amb el canvi de format de la revista, i amb la publicació gratuïta a la xarxa. Per tant s’ha valorat la música que s’està fent a la Bisbal com un aspecte digne de ser incorporat en aquest moment “històric” de la revista, potser per incorporar un lector més jove.
Tot i que segurament els dos articles no tenen massa res a veure, en el sentit que un és un reportatge de 9 pàgines per explicar què s’hi cou a la Bisbal i l’altre és un escrit d’opinió d’una sola pàgina, per mi, que m’han arribat a les mans quasi al mateix moment, estan relacionats. Estan relacionats perquè molts aspectes que havíem explicat a l’entrevista apareixen a l’article d’en Josep Pujol, i alguna opinió d’en Josep Pujol ens l’havia exposat en Gerard Bagué… En definitiva, que havien comentat el tema plegats, i aquesta transfusió d’opinions i comentaris fins i tot ens va dur a una divertida confusió: Quan vam veure el número 249 de la revista vam suposar que era el trist resultat de tanta entrevista i tanta fotografia amb en Gerard Bagué i la fotògrafa Eli Serra, i la veritat, vam quedar una mica parats… Quan ens va arribar a les mans el 250 finalment ho vam entendre tot…
L’article d’en Josep Pujol, sobretot, m’ha despertat les ganes de comentar unes idees que fa temps em ronden pel cap, i utilitzaré els articles per explicar-les…
L’article d’opinió d’en Josep Pujol es troba en aquest link que condueix a la seu bloc:
Personalment crec que no es pot criticar un compositor de cançons com si fos un poeta. L’art de fer cançons té unes eines diferents de la poesia, tot i que l’origen de les dues arts segurament és compartit, ara mateix les considero dues arts diferenciades. En Carlos Gardel, en Bob Dylan, els Beattles, en George Gershwin, etc. ja són una tradició prou sòlida com per considerar el cançonista un artista en si mateix amb una tradició al darrere, no trobeu? Les eines que té un cantautor són molt més properes a Mozart o a Metalica, que no pas a la Mercè Rodoreda, a en Gabriel Ferrater o a en Xevi Lloveras… Les eines de la música cantada són unes eines i les eines de la literatura són unes altres, ben diferents! Si per ser considerat un bon compositor de cançons has d’estar obligat a musicar poemes d’en Jacint Verdaguer o escriure una novel•la, malament hem entès què és això de fer cançons… i poc valorem la figura del cantautor. No es pot criticar com canta la Montserrat Cavallé pel vestit que porta, tot i que el vestit també forma part de l’espectacle. Les peres són peres i les pomes són pomes.
Hi ha un moment que en Josep Pujol parla de les arrels audiovisuals i les arrels literàries. Nosaltres, que ja tenim 31 anys, som fills d’una gran i quasi única influència que és la cultura global. Aquesta cultura globalitzada i molt anglosaxona és molt més audiovisual que literària. Això és una llàstima, ja ho sabem, però és el que hi ha. Hem de ser conscients del món on vivim. Jo valoro molt la tradició literària catalana, crec que no té res a envejar a d’altres tradicions molt més grans. Però també me n’he adonat del paper tan minsu que juga la literatura al conglomerat actual de la cultura (per mi cultura és molt més que la “cultura i espectacles” dels diaris). També me n’he adonat de la superioritat d’altres cultures en relació a la matèria, al com fer les coses, al món de l’execució material. És molt fàcil teoritzar, fes alguna cosa i veuràs…! El món de l’execució, canviar la realitat, és difícil, cansat i poc agraït. Crec que hauríem de ser més resolutius… cara a barraca. El llegir no ens hauria de fer perdre l’escriure, però la veritat és que aquesta cultura nostra és plena de lletraferits. La literatura no és tant i tant important! La sensualitat, els fluxes, la imatge, la matèria, l’expressió corporal són molt més presents avui dia a la cultura… El que vull dir és que si alguns de nosaltres no volem ser considerats cantautors, no és per timidesa, és per pura convicció, perquè no ens agrada gens el que han fet i com ho han fet molts cantautors catalans, d’aquests, lletraferits.
També vull dir que l’art de fer cançons és bàsicament un art híbrid. No és un art pur com la música sense paraula, ni com la poesia sense música. És un art bastard, brut, poc clar, i aquesta és una de les gràcies que té. A vegades pesa més la música, a vegades pesa més la paraula, però justament la gràcia de ser cantautor és l’equilibri entre aquests dos pols, i no es pot fer crítica des de només un dels pols. Segurament a mi m’agraden els arts híbrids, l’art híbrid per excel•lència és la arquitectura, on hi intervé molta més gent i moltes més disciplines, però fer cançons, déu n’hi do també…
Al reportatge del pop-rock bisbalenc hi ha un moment que s’insisteix en el fet de la senzillesa de les lletres de les cançons… Bé, a mi m’agraden les coses senzilles, i ho faig tan bé com puc, però torno a repetir, fem cançons i no poemes… A més a més, és tant important? A mi m’agrada molt en James Brown, i ja us asseguro que no diu gaire res interessant, ni gaire profund (si és que existeix la profunditat en literatura…). Tot i això, a mi m’han tocat la fibra… perquè ho vull fer tot bé, i realment m’agrada la poesia. Sobretot he d’agrair el descobriment de llibre “Curset de natació” de l’Antoni Puigverd, dins del qual hi ha el poema footing que anomena en Josep Pujol.
Per acabar una petita crítica: si el reportatge vol explicar el pop-rock bisbalenc, hi trobo a faltar la tabacalera, hi trobo a faltar altres grups importants (però menys coneguts), m’hi sobra tant de garatge i contracultura, i m’hi sobra algun personatge absolutament anecdòtic…
Tot i això, insisteixo en agrair aquests escrits i que es faci una anàlisi des de la sinceritat. Simplement volia reflexionar sobre els contres. M’he deixat els pros, que són molts. Si llegiu els escrits vosaltres mateixos ho podreu valorar.