Hi ha discos que et marquen. Són discos que et descobreixen un món sonor, una cultura musical, una manera d’expressar-se, etc. Són discos que per la seva qualitat, pel moment en què et troben i pel que et descobreixen es converteixen en discos de capçalera. Em va passar amb el primer disc dels Dire Straits quan tenia 13 o14 anys, em va passar als 15 amb el disc “Live in America” d’en Paco de Lucia, em va passar als 22 amb el disc “Homeless” de l’Airto Moreira o amb el “Remember” de Shakty, i des de fa més d’un any m’ha tornat a passar amb el disc “Sabane” de l’Ali Farka Touré. He de donar les gràcies a en Miquel Sospedra, perquè va ser ell qui me’l va regalar. Gràcies Miquel, és un disc formidable!

Sona molt bé! Té un so modern, sense perdre ni un bri d’autenticitat africana. Sí que hi ha instruments occidentals, però hi estan col•locats amb un respecte… amb un saber fer… no molesten gens, al contrari! Aquest disc m’ha obert la música africana i de Mali de bat a bat. A partir d’ara crec que sabré esborrar aquelles coses que molesten tant de les males produccions de la música africana. Perquè la gent que escolta música d’altres cultures (allò que se’n diu música ètnica i altres noms estranys) sap que sovint tenen unes produccions pèssimes. Ja sigui pels propis músics que perden el nord al gravar en estudi, ja sigui perquè els productors no tenen cap respecte per la música que gravaran o pensen que han de vestir/bastir d’occidentalitat el disc perquè es pugui vendre… no ho se, però costa de trobar versions modernes i actuals de la música no occidental sense perdre l’autenticitat. Sense anar més lluny, fins fa pocs anys passava amb el flamenc, hi apareixien uns violins i uns reverbs horribles! També passa amb la música del magreb, i per ara encara no he trobat el disc per entrar definitivament dins d’aquesta música del nord d’Àfrica… (Si algú em pot fer una recomanació estaré molt agraït…)

Tornem al “Sabane”. Per posar un exemple conegut, el plantejament d’aquest disc fa pensar en el disc “Buena Vista Social Club”, han buscat la música d’un lloc, han sabut com gravar-la, hi han afegit el pebre i la sal justa que hi falta i han trobat un so respectuós, clar, sincer i modern. I la veritat és que tot lliga, la discogràfica és la mateixa en ambdós casos!: World Circuit Records.

http://www.worldcircuit.co.uk

Una discogràfica que ho fa molt i molt bé. És també la discogràfica de Rádio Tarifa, un altre d’aquests grups que amb el disc “Temporal” més m’ha marcat. Per tant no és casualitat que en Faín S. Dueñas sigui un dels col•laboradors d’aquest “Sabane”. Per mi ja és una discogràfica de referència a l’hora de comprar discos d’arreu.

El que més sobta al escoltar la música d’Ali Farka és la proximitat que té amb el blues. Relació que s’explica al documental d’en Martin Scorsese “The Blues Feel Like Going Home”. Realment és sorprenent, i pel que es dóna a entendre en aquest reportatge molts dels africans d’Amèrica potser van venir de la zona de Mali, tant per la semblança física com per la cultura… Fins i tot el banjo té un dels seus orígens en el gnoni, instrument també amb “caixa” de pell. El primer cop que escoltes el disc “Sabane”, si no coneixes la música de Mali, et fa una sensació realment curiosa, sents blues, però no ho és, perquè és africà, i una mica àrab… Però bé, no ho puc explicar en paraules, ho haureu d’escoltar… Vull puntualitzar que segurament, tant l’Ali Farka Touré com els productors han volgut accentuar aquest parentesc amb el blues, és evident que això ajuda a escoltar-lo a molta gent, inclòs jo… La inclusió d’un saxo i una harmònica molt bluesera al disc donen fe del que dic. Però escolteu, escolteu… al seu myspace hi tenen la cançó Erdi, que és del disc Sabane:

http://www.myspace.com/alifarkatoureofficial

Al youtube hi ha un tros del documental “The Blues Feel Like Going Home”, on hi surt l’Ali parlant i tocant un blues:

http://www.youtube.com/watch?v=GvIva5VGs5Y

El productor del disc és en Nick Gold,  i he trobat una entrevista on parla de l’Ali Farka Touré:

http://www.afropop.org/multi/interview/ID/100/Nick+Gold+on+Ali+Farka+Toure

El disc va ser gravat a Bamako per Yves Wernert i Jerry Boys. La mescla va ser a càrreg de Jerry Boys, que també té una web:
http://www.jerryboys.com

Se’ls ha de felicitar a tots, molt sincerament.
Crec que és un disc important.

Aquest és un poema d’en Gabriel Ferrater. M’encanta. Qualsevol que sigui una mica despistat i/o distret entendrà l’encert i la inspiració del poeta.

-

EL DISTRET

Segur que avui hi havia núvols,

i no he mirat enlaire. Tot el dia

que veig cares i pedres i les soques dels arbres,

i les portes per on surten les cares i tornen a entrar.

Mirava de prop, no m’aixecava de terra.

Ara se m’ha fet fosc, i no he vist els núvols.

Que demà me’n recordi. L’altre dia

vaig mirar enlaire, i enllà de la barana

d’un terrat, una noia que s’havia

rentat el cap, amb una tovallola

damunt les espatlles, s’anava passant,

una vegada i deu i vint, la pinta pels cabells.

Els braços em van semblar branques d’un arbre molt alt.

Eren les quatre de la tarda, i feia vent.

-

Tinc la sensació que per escriure amb tanta precisió i gràcia què significa ser distret, se n’ha de ser una mica. Ho debia ser en Gabriel Ferrater… (?)

La força de la rebel·lia és i ha estat un dels motors de la humanitat. Hi ha una línia que uneix rebel·lia, orgull i ambició, 3 estadis d’una mateixa cosa que es pot reduir a l’esperit de supervivència. Ahir vaig estar mirant un reportatge al 33 sobre James Brown i Martin Luther King, dues persones que a més a més de ser molt importants per la història dels EEUU tenien una gran ambició, rebel·lia i orgull. Al principi d’aquesta lluita vital segurament no hi ha fissures sobre l’autoritat moral de lluitar i aconseguir el que vols, però deu arribar un moment en què tot això es torna absurd, quan te n’adones de les conseqüències de la teva lluita, quan ja t’has convertit en quelcom molt semblant a allò contra què lluitaves… Quan se’n va la fe, quan te n’adones que no és tan bo com esperaves, llavors costa més de lluitar. Un meu amic diu que per fer música, per composar, es necessita fe. Hem de creure que estem fent una cosa meravellosa. En realitat no hi ha un tresor al final de la cursa, però hem de pensar que sí que hi és… Ara també pensava en la polèmica d’en Santi Santamaria, quan amb tota la seva força es rebel·la contra l’establishment del qual ell també forma part, contra aquesta modernitat que en certs moments fot fàstic. Quin collons… Segurament ell no tenia raó, però els altres tampoc. Bé, això és molt relativista. Abans també vaig estar mirant al 33 el programa aquell de llibres, “L’hora del lector”. Hi havia en Joan Francesc Mira, l’Amela, i uns quants més que no conec, i van estar parlant d’això precisament, del relativisme. Parlaven del relativisme perquè van estar parlant de l’ensenyament, de l’escola. Algú va dir que tot i sabent que tot és relatiu, per salut mental ens hem de creure alguna cosa, per una qüestió purament pràctica. Està molt bé això. Suposo que per això les mestres d’escola tenen la doctrina apresa i arriba un moment que se la creuen de veritat. És allò d’en Pau Riba “Però la dona no l’entén perquè és mestra d’una escola”. És una frase genial, m’encanta. Hi ha gent que té una capacitat al·lucinant per lluitar. Fa la sensació que no tenen necessitat d’un objectiu, d’un motiu per lluitar, són lluitadors i punt. M’impressiona aquesta força constant… Tot i això, segurament també tenen una fe i una creença… diferent de la meva, i per això no la veig…

què? cómor?

Ha mort Jørn Utzon, l’arquitecte danès. Un dels arquitectes més importants del segle XX. Per mi, el més emocionant, el més interessant, divertit, rigorós, enginyós, etc. Us recomano vivament que repasseu la seva obra. Mireu fotografies, plànols, maquetes, el que volgueu, tot té aquest sentit pràctic i poètic amb què un arquitecte ha d’encarar els projectes. Segurament hi ha altres arquitectes molt importants, però potser menys sincers…

Sydney Opera House (icona mundial),  La casa Can Lis a Mallorca (una obra mestra), Bagsvaerd Church (lloc de peregrinació pels arquitectes que visiten Dinamarca), Fredensborg Houses i Kingo houses (una magnífica lliçó d’arquitectura i urbanisme), Kuwait National Assembly, etc.

L’Utzon pertany al grup dels arquitectes escandinaus que han marcat amb més força l’arquitectura del segle XX, juntament amb Gunnar Asplund i Alvar Aalto, que van introduir aquesta manera tan tranquila i pràctica de fer arquitectura, una espècie de mística domèstica.

Li dono les gràcies per l’esforç que ha fet.