L’altre dia, veient la investidura de l’Obama, em vaig sorprendre. En un moment de la cerimònia va tocar una formació clàssica, eren 3 o 4 músics. Van tocar una peça composta per el compositor John Williams que ha compost la música de pel•lícules tant conegudes com “Star Wars”, “Superman”, “E.T.”, “Indiana Jones”, “Jurasic Park”, etc. Era una peça feta expressament per l’acte, el quasi quasi nou president havia demanat que aquest compositor hi participés i així va ser.
El que em va sorprendre va ser que presentessin els músics. Enmig d’un acte amb gent tant i tant important, van dir el nom dels músics que tocaven. O sigui, en un moment d’una cerimònia que veia mig món, una dona es va aturar a dir el nom de 4 persones que estaven a punt de interpretar una peça musical per amenitzar l’acte. Potser pensareu que és normal, que no cal sorprendre’s… Doncs a mi em va sorprendre. Agradablement…
Suposo que estic acostumat a una altra manera de tractar el músic…
———————————————————————————————————-
Trobo molt fort que al Consell de les Arts no hi hagi cap músic. Tampoc és que em tregui la són el dit consell, ja estem acostumats a espavilar-nos sols, però crec que això explica moltes coses.
Una: que els músics no se saben reivindicar.
I una altra: que la nostra cultura no valora el músic.
El músic no té discurs.
Músics i verra, tots a terra.
Músic pagat no fa bon so.
Postres de músic.
A mi no em mireu, jo sóc músic.
———————————————————————————————————-
Tradicionalment ens ha agradat més el ball, la dansa, la festa amb música, la música dins la cerimònia. Ha estat un ingredient pels moments de celebració. També molt lligada a la cultura del camp. Els concerts són una cosa moderna.
Acabo de llegir un llibre que es diu “Danses i costums del Baix Empordà”, escrit per la Eulàlia Hortal i en Josep Bargalló (que no és l’exconseller…). M’ha agradat molt! Parla de balls tradicionals, el 90% perduts. L’ha editat CCG edicions.
El contrapàs curt, el contrapàs llarg, el contrapàs Cerdà, el ball rodó, la sardana curta, la sardana llarga, el ballet de Sant Baldiri i dels Sants que vulguis, el pallarí pica foc, el ball majoral, la farandola, el ball d’en Serrallonga, les passades i els cercaviles, la toca-la córrer, la moixiganga, la ballarusca, el ball pla, el ball de cavallets, el ball de cèrcols, el minuet, les patums, les danses de la mort, la contradansa, la xamarita, etc. etc. etc. I això només al Baix Empordà…! I a cada poble una variant diferent…! és una passada.
Ara recordo una conversa amb un noi de Vila-real al País Valencià, afirmava que la sardana va ser un invent del segle XIX imposat pels poders polítics com a construcció del catalanisme. M’ho deia una mica així, a la valenciana. Com dient que les tradicions anteriors a la renaixença eren iguals iguals que al País Valencia i per extensió a la resta d’Espanya i simplement es va voler dissimular aquesta espanyolitat. Jo vaig callar, dubtava, però vaig callar, com solem fer. No és que vulgui remarcar les diferències, però s’han de dir les coses tal com són. Jo no se a les terres de l’Ebre, però al nord, em sembla que la jota no s’ha cantat ni ballat mai… almenys això he confirmat llegint aquest llibre. A altres llocs no ho se, però a l’Empordà, segur que no. Aquí dalt les dances i la música estaven relacionades tant amb el sud que amb el nord… Moltes de les dances que he nombrat es veu que són molt semblants a les de la Provença… Evidentment hi ha sis per vuits, una constant i una de les característiques de la música espanyola, aquests fantàstics ritmes sincopats, on juga el 2 i el 3.
Bé, jo no volia parlar d’això. El que volia dir és que és increïble que s’hagi perdut tant! Ara mateix, què en queda de tot allò? Fins i tot, què en queda d’aquella actitud tan integradora? Ja se que ara som ciutadans, ja se que no ens relacionem amb el camp, ni amb els nostres veïns, però… alguna cosa podria haver quedat, no? Bé, alguna cosa hi ha… però només el 10% que us deia.
Tornant al llibre i a les danses. La Sardana curta és un ball antic, que a l’Empordà ja es ballava a l’edat mitjana… Fins i tot hi ha una llegenda que diu que un dels reis catalans (no se quin, segles XII-XIII) va veure ballar la sardana (curta) i li va agradar tant que la va voler portar a la cort de Barcelona, però no sabia quin estil triar, si el de al Bisbal de l’Empordà o el de Cassà de la Selva, va encomanar als dos pobles que decidissin ells, des de llavors cada any es trobaven els dos pobles a dalt de les Gavarres, als Metges, per ballar i intentar posar-se d’acord de quin estil és el millor, mai s’hi han posat…
La sardana llarga es pot dir que la va inventar en Pep Ventura, un compositor empordanès. Sí, té una data d’inici, però dins dins d’un estil existent , dins d’una cultura de balls extensíssima, i molt integrada al poble… sincerament, no crec que ningú imposés res. Aquí ens agradava ballar, i la sardana llarga es va imposar sola, va quallar. I des de Barcelona va quallar a la resta del país.
Però bé, ara ja no ballem, ni sardana, ni contrapàs, ni res… ara el reggetón.
Això em fa pensar en les tribus africanes… En aquell moment érem molt més semblants a elles, no trobeu? En canvi ara semblem més orientals…
———————————————————————————————————-
Disculpes per aquesta pàgina del bloc tan extranya i a la babalà…