Al migdia solc mirar l’Arucitys, de fet en sóc un fan. És boníssim. Ric molt, tothom qui hi surt em cau bé, trobo que és un programa actual… Vull dir que connecten fantàsticament bé amb el públic actual, jo almenys m’hi sento connectat, torno repetir: ric molt i m’encanta. 

Una de les coses que he après d’aquest programa és saber mirar la tele. Entendre què és la tele i qui és qui en el show. I una de les coses que m’han quedat clares és que la televisio és espectacle, i que si vas a la televisió has de jugar al joc de l’espectacle, sigui un espectacle tranquil o apassionat, però has de tenir clara la finalitat del medi: entretenir la gent.

Han comentat diversos cops, sobretot visionant el programa d’en Jose Mota, aquell dels experiments, que quan un actor americà va a la televisió sap perfectament què ha de fer, no té cap complexe de fer una mica el burro i de deixar-se anar pel bé del programa. En canvi critiquen els actors espanyols, que sembla que els estàs obligant a parlar… Fins i tot, en Víctor Amela, un dels magnífics col·laboradors del programa, ha confessat que ell no vol entrevistar actors per la contra de la Vanguardia… són massa estirats… Bé, en definitiva, que si vas a la tele has de jugar el seu joc i no fer-te l’orni o el ronso, o el que sigui davant de la pantalla perquè et fa vergonya que sembli que t’estàs venent… perquè tu estàs a un altre nivell i passes de tot això… brfffff!!!!

La tele fa respecte, la veu mooolta gent. Quan surts a la tele et trobes molta gent que t’ha vist…! Bé, doncs el dimarts em van trucar per anar el dimecres a la hora Q per cantar una cançó amb en Quim Vila. Toma! Ell fa versions de peces clàssiques del pop amb lletra en català sobre algun dels temes que es toca aquella nit al programa. Vam acordar fer una versió del Light my fire dels Doors, ell va fer la lletra, vam fer unes passades abans del programa i així va quedar:

http://www.tv3.cat/videos/1158179

Jo n’estic content…

Ep! Dissabte 18 a la Bisbal, dilluns 20 a la Villarroel de Barcelona i dijous a l’Ametlla del Vallès!

És una passada. El ritme, la improvisació, el ball, el cant, cantar plegats, ballar plegats. És una passada. És tant nostre, i de fa tants anys!

Ahir vaig veure un trosset dels reportatges de l’Sputnik. No se ben bé com es deia, però tractava sobre un projecte de Youssou n’dour als Estat Units. El tiu és bo. Durant una estona va estar cantant amb un noia, i se la menjava, musicalment se la menjava. El tema és que si no oblides la tècnica i simplement t’esforces a sentir i transmetre, malament vas, i és el que li passava a aquella noia. És només tenir confiança en un mateix i aconseguir deixar-te anar de veritat. És difícil. A vegades no tens el dia.

Un altre moment àlgid del reportatge va ser la improvisació d’un harmoniquista fantàstic. El tiu mentre tocava fotia uns salts i uns moviments espectaculars, fora de sí. Algú podria pensar, és necessari? La resposta és sí. La música és irracionalitat, deixar-se anar, convertir-te en un cos que es mou i fa música. És per això que algun cop he dit que el músic no té discurs. Com pot tenir discurs si és un cos que es mou?

Aquests dies de vacancetes he llegit un llibre sobre la creació del disc “Kind of Blue” de Miles Davis. Un disc mític dins la història del jazz i la música en general. M’ha encantat el llibre, el disc també m’encanta (no sóc l’únic…), però el llibre està molt bé, perquè s’hi veu com és la creació musical, i també la dificultat de racionalitzar un èxit. No hi ha cap fórmula. La fórmula és el repte de sentir la música al màxim nivell possible i ser atrevit, no tenir por de la nota que no entra al to, perquè potser totes hi poden entrar… Aquell moment, aquells anys van ser importants pel jazz, van sorgir moltes obres mestres, amb un gran eclecticisme i obertura de mires.

Tornant a “Kind of Blue”, es veu que en alguns dels temes del disc en Miles volia sonar, o més aviat volia captar el “mood” d’un grup Africà que havia escoltat feia poc. No m’estranya, perquè Àfrica té molta música. Potser és perquè no han abandonar mai el cos com hem fet a Occident. La història de la música clàssica és espectacular, la evolució de la harmonia és espectacular, però Àfrica (i els negres) crec que han ajudat a tornar a sentir la música.

La música és tant etèria i tant física alhora… s’escapa com el temps, és impossible d’atrapar, o balles amb ella o no la pots tocar, o agafes la cresta de la onada o no pots surfejar.