Ahir a l’Sputnik van fer un reportatge sobre la vida de Jimi Hendrix, es deia “Jimi Hendrix: l’home que van convertir en déu”. Us el recomano, no és un gran reportatge, però el personatge va ser tant gran que s’ho val. 

En Jimi Hendrix va ser realment una persona amb molta mala sort i amb molta bona sort, aquest seria el resum. Molta foscor i molta llum. S’hi veu les misèries del diner, les absurditats de la massa, la soledat i fragilitat.

La seva música és sublim i esperpèntica alhora… no se com explicar-ho. És un diamant en brut que a vegades brilla com el sol i a vegades encara té terra enganxada. Escoltes la seva música i hi ha moments celestials i moments degradants, i aquesta combinació el fa absolutament màgic. Té unes influències clares del blues, això tothom ho sap, però també hi ha molta música clàssica… això no s’ha dit tant… També li agradava el pop blanc, va fer versions desenfadades dels Beatles, de Van Morrison, de Cream, etc. De fet, crec que qualsevol cosa que fos música li interessava… L’escoltes i sents coses que han vingut després. Tant rítmicament com harmònicament és molt ric, però tot és molt brut. Com no havia de ser brut de la manera que el va castigar la vida? Va ser un autèntic animal salvatge.

Una cançó, entre moltes i moltes, que em flipa, és Little Wing.  La guitarra té un so preciós, harmònicament està molt bé, i té uns interludis preciosos i llargs, llargs, llargs, sembla que no s’acabin, i això la fa molt absorbent. Aquest tema és clarament lluminós. M’encanta, us recomano que l’escolteu, a l’Spotify mateix…

El link del reportatge de l’Sputnik és aquest :

http://blogs.ccrtvi.com/sputnik.php?itemid=29223

A la gira que fa en Mazoni aquest mes de març jo li posaria aquest nom del títol… emulant aquella dita : Març marçot mata la vella vora el foc i la jove si pot. Perquè si això no el mata…

Pels que no ho sapigueu, aquest boig de l’Empordà ha decidit fer un concert cada dia durant tot el mes de Març. Ho trobo divertidíssim, se n’hauria de fer una road movie! Si jo tingués temps li faria de road manager… però no puc…

Me’n recordo d’aquell documental, Supersize me em sembla que es deia, on un tiu menjava només McDonalds durant un mes, i anaves veient la seva degradació a tots nivells. Doncs s’hauria de fer el mateix amb en Jaume! 

A falta d’això, crec que farà un blog especial per la gira… però com que és una mica passota, encara no ho tinc clar.

Jo, si tinc 3 o 4 concerts en una setmana ja quedo mig atontat…

Us poso aquí sota el flyer de la gira:

Aquest divendres es va acabar la mini gira de presentació del nou disc, que volia ser això, presentar les noves cançons de Sanjosex al públic més fidel i a diversos llocs de la geografia catalana. També ens ha servit per incorporar en Xarim a la banda, i això està donant un toc més rocker al directe, cosa que m’encanta!

A pesar del nom de la gira, encara hi ha molts llocs on hem d’anar a ensenyar les cançons…! Això no s’atura, i volem fer una presentació a La Bisbal (què si no…?!), i també una nova presentació a Barcelona on hi quèpiga més gent que a l’Heliogàbal. Bé, de fet, cada dia que toques pots presentar el que fas a algú nou, de manera que sempre ho has de donar tot. Seguim.

El disc té ja la seva personalitat, que li dóna cadascú que l’escolta i el defineix… jo encara sóc incapaç de veure’l des de fora… i encara no se si és aixís o aixàs… em costa. S’ha dit que és negatiu (dit així, no hi estic d’acord). S’ha dit que és trist (tampoc em sembla que se’l pugui definir de trist…). He sentit que és emocionant (que és una paraula que pot englobar moltes coses, però m’agrada més…), i potser aquesta paraula porta a una certa profunditat, reflexió, introspecció, que és tal i com amb la discogràfica el vam definir de bon començament… no ho se, jo encara no tinc perspectiva. Que sigui com vulgui!

A mi el que em feia por és que es notés massa l’esforç que hi hem destinat… m’agrada que les coses sonin tranquiles, naturals, aparentment senzilles. Però, pels temes de les cançons, pel treball musical que hi ha al darrera, per l’esforç, etc. Per tot això, de bon principi vaig pensar que potser no era un disc comercial, plaent, fàcil, etc. No ho se. Era el que havíem de fer, i el que havia de ser…

A les actuacions ha vingut bastanta gent…! El dia màgic va ser a l’Auditori de Girona on van venir quasi 800 persones, però a la resta de bolos les sales estaven igualment molt plenes. A tots vosaltres us agraïm molt que hàgiu confiat en el grup. Nosaltres el que oferim és un grup tocant unes cançons i fent música. Sabem que som una mica escuets pel que fa a la comunicació amb el públic, aquí el culpable sóc jo… però bé, ja n’aprendrem…

Doncs això, volia tancar d’alguna manera aquesta primera tanda de concerts i explicar les primeres sensacions del disc. També adjunto uns links amb les crítiques del disc, alguna entrevista, etc.

VILAWEB
http://www.vilaweb.cat/noticia/3678993/sanjosex-marge-cami.html

AVUI
http://paper.avui.cat/article/cultura/182732/paisatge/interior/sanjosex.html

EL PUNT
http://www.elpunt.cat/noticia/article/-/-/125627.html

EL PERIODICO
http://www.elperiodico.cat/default.asp?idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=679738&idseccio_PK=1013

LA VANGUARDIA
http://www.lavanguardia.es/free/edicionimpresa/res/20100120/53874454650.html?urlback=http://www.lavanguardia.es/premium/edicionimpresa/20100120/53874454650.html

SIES TV
http://www.sies.tv/video/sanjosex-edita-el-seu-tercer-disc-al-marge-d-un-cami.html

L’altre dia vaig estar parlant amb l’Oriol, un assidu d’aquesta pàgina, i es va “queixar” que hi escrivia poc… que he de cuidar més “els fans”… Bé, haig de reconèixer que té raó, que he d’escriure més. La majoria de grups que els va bé la cosa a casa nostra estan cuidant molt això de la comunicació contínua amb els seus fans via internet, però la veritat és que jo mai he entès això del fenomen fan… jo puc admirar algú i estar interessat en el que fa o el que diu, però d’aquí a menjar sanjosex cada dia hi ha un pas… Cal explicar el que he esmorzat i a on? Si no tinc res interessant a dir, cal dir res? Oriol, jo intentaré escriure més, però la meva feina és fer cançons, fer-les bé i tocar-les bé, i la resta és secundari.

Dit això, explico una cosa interessant que he fet aquest cap de setmana :

Aquest dissabte, entre el concert de Vic i el de Reus, vam quedar a Canet de Mar amb en Pol Ponsarnau per gravar el vídeoclip d’Animal Salvatge. Fins ara mai no havia acceptat de sortir a un vídeoclip oficial (sí en extraoficials), i cada pas cap a una presència pública m’ha costat molt. Bé, cadascú és com és, però el més important per mi és que cada pas sigui ferm, i aquest clip quedarà molt bé. Segur. Tècnicament hem fet servir una tecnologia bastant divertida, per mi i per ells, i realment va ser una jornada molt positiva, tot i haver dormit només 3 horetes… buff! Això de la música…

Doncs res, a veure si us agrada quan estigui acabat!

Ahir en Xevi de Bankrobber ens va fer saber que ja han arribat de fàbrica les reedicions dels dos primers treballs de Sanjosex en Digipack, és aquest format en cartró amb què hem publicat l’últim treball. És un format molt més agradable i pràctic que el format tradicional, la veritat.

En aquests temps en què estem vivint, amb la crisi sense retorn de la indústria discogràfica i amb aquesta cultura petiteta de què formem part, és un èxit poder reeditar qualsevol treball discogràfic, i això és gràcies a tots els que heu fet l’esforç de comprar el disc. Us estem molt agraïts.

Algú dirà que això del cd ja està obsolet, i que el que és important és que es facin concerts, perquè amb el cd només hi guanyen les discogràfiques (cabrons tots!) i etc etc. Però la veritat és que la venda de cd’s segueix essent un barem important alhora de valorar un grup…  igual que les escoltes a l’spotify, sí, però segueix essent important. A més a més, per mi encara és la plasmació física d’una cosa que m’agrada. No se com dir-ho. Tot ajuda a seguir endavant…

Doncs res, ja n’esteu informats.

Per cert, avui SX5 a Vic, i demà a Reus!

Salut!