Ahir a la tarda em van trucar de la redacció del Periódico per si tenia ganes de fer un crònica subjectiva, tipus vivència personal, del temporal de neu i les conseqüències que ha originat al Baix Empordà. La veritat és que em va venir de perles, perquè ja tenia ganes d’escriure’n alguna cosa al bloc, i em va fer gràcia això de fer de periodista per un dia… A més a més me’l van fer escurçar, i em vaig trobar com un autèntic redactor havent d’adaptar un text d’uns 2.500 espais a un de 1.500! I per tant també va ser una espècie d’exercici literari : A veure si aconsegueixo transmetre el mateix amb menys paraules? Bé, el que faré és transcriure els dos textos més avall, el llarg i el curt, i comparteixo amb vosaltres aquesta petita aventura davant de l’ordinador.
A part d’això haig de dir que el temporal que hi va haver a l’Empordanet va ser impressionant! I no només per la falta de serveis que molta gent encara està vivint, sinó per la violència del vent i la nevada contínua que va fer durant 13 hores a cotes quasi 0, per la quantitat d’arbres i coberts que van caure, i per la situació de total inexperiència i sorpresa amb què va agafar a molta la gent… Són d’aquelles fites que tothom recorda durant anys… La part més forta de la tempesta va ser al Baix Empordà, això indicava el radar, i avui que he estat a Girona puc dir que realment no va tenir res a veure. Però clar, com que a l’Empordanet no hi ha gaires periodistes i els que hi eren estaven aïllats… la majoria de la gent no n’ha sigut conscient! Si això arriba a passar a Barna mengem nevada durant setmanes…! (comentari en plan “pueblerino”…).
Aquesta tarda mateix han vingut els Dêlen a casa per dutxar-se, carregar mòbils i mirar correu. Ells viuen a Canapost i allà encara estan aïllats… Hem compartit sensacions : “Impressionant! Una passada! preciós! Quina fred! cotxes deixats a la carretera per tot arreu!” Justament ells van haver d’acollir dues noies que es van veure obligades a deixar el cotxe prop de ca seva i hi van passar la nit… L’endemà van comprovar que les carreteres estaven plenes de cotxes abandonats.
La conseqüència bonica de la nevada és el paisatge, una meravella. La plana de l’Empordà totalment llisa i blanca com un quadre d’en Dalí, amb el Montgrí al fons de color fluorescent per la llum de la posta de sol… Això no es paga. (Elis elis!)
Aquest és el text de 2.500 :
El dilluns al matí ningú s’esperava el temporal que ens cauria al damunt… Durant la nit havia nevat una miqueta, però la pluja s’ho havia endut tot. Hi havia alguna alerta de vent, però tothom començava la setmana i no estàvem per alertes ( Les prediccions al Mediterrani ja sabem com són…). A més, la gran majoria només havia de fer simples trajectes inter-comarcals per anar a treballar.
Comença a nevar cap a les 10h, faig alguna fotografia i l’envio : 5cm de neu, quina gràcia! Però no para, i ja són 15cm. Trucada : “-Ja vens? -Ah! Millor, que sembla que no ha de parar…!”. 20cm. Trucada : “Estem parats, és un caos, ja anirem arribant…”. Vaig mirant el meteo.cat i on està nevant més és al Baix Empordà. Llamps i trons, se’n va la llum. Surto al carrer i la primera paraula que em ve al cap és “Sibèria”. Un temporal d’aquells d’alta muntanya. Un vent! Una fred! I no para de nevar. Ja començo a patir. No hi ha cobertura de mòbil, truco amb el telèfon fix : “Som allà mateix, no avancem i no ens queda gaire gasolina! on són els mossos?!”. A la ràdio la gent va explicant els problemes a l’àrea metropolitana, però ja intueixo que la tempesta no és comparable… I el més bo de tot és que em fa la sensació que no se n’adonen! Clar, no hi ha comunicacions… No para de nevar fins cap a les 23h, un total de 13 hores nevant, 40 cm de neu i un trajecte de 11 hores i mitja per anar de Girona a La Bisbal d’Empordà. Però bé, ja és a casa… buf.
Dimarts al matí : No tenim llum, no tenim cobertura de mòbil, no tenim línia de telèfon i no podem circular. Resumint, estem aïllats. Em sembla que tota la Bisbal surt al carrer, tothom volta a peu fent el xafarder. Arbres arrencats de soca arrel, coberts que han caigut, cables que pengen, cues per comprar el pa! Hi ha gent que no ha pogut arribar a casa, hi ha gent que ha patit. Els nens felicíssims! Tothom xerra, fem visites a familiars, anem passant el dia i al vespre tornem a treure les espelmes i xerrem, no hi ha televisió. Miro les ombres que fan les espelmes. El meu pare : “Quan hi torni a haver telèfon ja en sentirem a parlar de tot el que ha passat…!”. A fora els carrers són absolutament foscos, quin cel! És preciós. Abans d’anar a dormir tornem a tenir telèfon fix. ( I jo penso : llàstima… ).
Dimecres al matí. I ara què faig? Agafo una pala i faig un corriolet al jardí per poder passar, més que res per fer alguna cosa… Sense ordinador ni mòbil, què faig? Qui sóc? Al poble hi ha més silenci del que és habitual, i m’agrada. A la una de la tarda torna la llum, ja ens podem connectar a internet, repasso correus, rebo trucades, ja hi tornem a ser. Aquesta tempesta té tantes històries a explicar com persones l’han viscuda, i ja en sentirem a parlar…
Ara el text de 1.500 :
Dilluns: Comença a nevar cap a les 10h, faig una fotografia i l’envio : 5cm de neu, quina gràcia! Ara ja en són 15. Truco: “Vine a casa perquè això no para…!”. 20cm. “Estem parats, és un caos, ja anirem arribant…”. Vaig mirant el meteo.cat i on neva més és al Baix Empordà. Llamps i trons, se’n va la llum. Surto al carrer i és la Sibèria! Un vent! Un fred! I ja començo a patir. Trucada entretallada : “No avancem i no ens queda gaire gasolina! on són els mossos?!”. A la ràdio la gent va explicant els problemes de l’àrea metropolitana, però la tempesta no és comparable… 40 cm de neu i 11 hores per anar de Girona a La Bisbal d’Empordà. Però bé, per fi ja és a casa… buf!
Dimarts: No tenim llum, no tenim cobertura, no tenim línia de telèfon i no podem circular, resumint: Estem aïllats! Tota la Bisbal surt al carrer, tothom volta fent el xafarder. Arbres arrencats de soca arrel, coberts que han caigut, cables que pengen, cues per comprar el pa! Hi ha gent que no ha pogut arribar a casa, gent que ha patit. Els nens, felicíssims! El dia va passant i al vespre tornem a treure les espelmes. Xerrem, no hi ha televisió, miro les ombres que fan les espelmes. A fora, els carrers són absolutament foscos, i quin cel! És preciós.
Dimecres al matí: Agafo una pala i faig un corriolet per poder passar, més que res per fer alguna cosa… Sense ordinador ni mòbil, què faig? Qui sóc? Al poble hi ha més silenci del que és habitual, i m’agrada. A la una de la tarda torna la llum i ja ens podem connectar, repasso correus, rebo trucades i ja hi tornem a ser. Aquesta tempesta té tantes històries a explicar com persones l’han viscuda, i ja en sentirem a parlar…
Pos, eso!