Jimi Hendrix. Uau!
Ahir a l’Sputnik van fer un reportatge sobre la vida de Jimi Hendrix, es deia “Jimi Hendrix: l’home que van convertir en déu”. Us el recomano, no és un gran reportatge, però el personatge va ser tant gran que s’ho val.
En Jimi Hendrix va ser realment una persona amb molta mala sort i amb molta bona sort, aquest seria el resum. Molta foscor i molta llum. S’hi veu les misèries del diner, les absurditats de la massa, la soledat i fragilitat.
La seva música és sublim i esperpèntica alhora… no se com explicar-ho. És un diamant en brut que a vegades brilla com el sol i a vegades encara té terra enganxada. Escoltes la seva música i hi ha moments celestials i moments degradants, i aquesta combinació el fa absolutament màgic. Té unes influències clares del blues, això tothom ho sap, però també hi ha molta música clàssica… això no s’ha dit tant… També li agradava el pop blanc, va fer versions desenfadades dels Beatles, de Van Morrison, de Cream, etc. De fet, crec que qualsevol cosa que fos música li interessava… L’escoltes i sents coses que han vingut després. Tant rítmicament com harmònicament és molt ric, però tot és molt brut. Com no havia de ser brut de la manera que el va castigar la vida? Va ser un autèntic animal salvatge.
Una cançó, entre moltes i moltes, que em flipa, és Little Wing. La guitarra té un so preciós, harmònicament està molt bé, i té uns interludis preciosos i llargs, llargs, llargs, sembla que no s’acabin, i això la fa molt absorbent. Aquest tema és clarament lluminós. M’encanta, us recomano que l’escolteu, a l’Spotify mateix…
El link del reportatge de l’Sputnik és aquest :