Vaig demanar perdó per sentir-me millor
Si existís una manera de poder tornar enrere
És aquella sensació de que et cau el món a sobre.
És condició humana equivocar-se cada setmana!

Vaig plorar abraçat a tu, així fugien les penes.
La necessitat del plor és que et fa la cara neta.
Si la lluna va de dol i el desconsol t’envolta,
Plora i queixa’t, somriu i canta així la boira s’escampa

Vaig demanar perdó, no ho podia fer pitjor.
Com que no hi ha cap manera de deixar-ho tot com era,
Vaig escriure la cançó per poder recordar el dia.
Ai que si m’hi trobés ara, dos cops més m’ho pensaria...

Com un ganivet que talla tot un dia enter en trossets,
Com si el temps es pogués dividir com si res,
És com dir que el temps és un rellotge.

Ja fa massa temps que ens hem deixat endur pel ritme feixuc,
Ritme que no és vida ni present ni futura,
Hi ha un soroll que viu entre nosaltres.

Temps fa que vàrem deixar de jugar,
Que vàrem oblidar totes aquelles dreceres
Que porten a un país sense les presses.

El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts!
Sense paraules.

Hem de trobar temps per estar
Molt més temps junts,
Sense comptar
Les hores passades,
Perduts entre abraçades

Has de controlar aquests teus maleïts instints maternals
Estan destrossant la teva parella,
Almenys fes-ho per ella.

L’agenda que ens ajuda és qui ens dóna la mesura del temps,
Hem de trobar moments per deixar fugir la nostre ment,
Llocs sense cobertura.

Temps fa que vam oblidar el camí
Que porta a aquell paradís on els nens són nens,
I els grans han de renéixer.

El ritme que ens imposem és el ritme que ens fa viure perduts!
Muts!
Sense esperances!

Hem de trobar temps per estar
Molt més temps junts,
Sense comptar
Les hores passades,

et vull donar les gràcies per les cançons
que quan era petit jo cantava
assegut a darrera el renault
escoltant les melodies sense saber què deien!
jo juraria que a mi em van fer
amb la música de fons del desire
i no sóc l’únic ja ho se
però m’és igual vull agrair-te
que un dia et posessis a escriure...

reinventant-te constantment,
buscaves noves formes d’emocionar-nos
i tot això ho has acabat patint
però tu què esperaves? ets només un home.
m’imaginava tocant amb tu
que potser ens coneixíem i m’ensenyaves
eren somnis de nen petit
quan encara no sabia ni què em trobaria…

vas ser el mac de les emocions
ple de contradiccions i dubtes
va ser el blanc de les raons
aquesta societat no vol revelions
ets tan fàcil de criticar
però tu has sigut més llest que una fura
amagant-te o mostrant-te
o canviant el que volies, segons convenia.

t’agraeixo aquests acords tan copiats i tan bonics
t’agraeixo les cançons que m’han arribat a dins
t’agraeixo aquestes veus que tothom ja ha cantat
t’agraeixo tot l’esforç per canviar la societat.